FOTO Ricard Martínez a Jordi "Martins" Martínez (amb Gutiérrez y Mellado), Rosa Morata, Enric Cervera, Tito Lucchetti, Montse Calsapeu, Joan Cabo, Noli Rego (a la FOTO), i també a Albert Moya, Walter Cots, Cesc Albiol [1] Josep Parramon i Kike Miquel [2] Música d’entreacte: Tammuriata nera – Nuova Compagnia di Canto Popolare Després d’una llarga negociació amb l’Obra Social de la Caixa i gràcies al muntatge d’El rei Mico-micó (a la fotografia), considerat entre els més reeixits de les vuit o nou temporades del programa “La Caixa a les escoles”, la companyia de teatre infantil El Mentider, arribàrem a l’acord fe fer una gira per teatres i escoles de les Illes Balears i Pitiüses amb un espectacle anterior, El Mentider, de Carlo Goldoni. L’època escollida no podia ser millor, doncs les funcions començarien el 22 d’abril a Santa Eulària, Eivissa, del 2 al 17 de maig continuarien a Palma i diverses poblacions de Mallorca, i del 20 al 30 del mateix més finalitzarien a Maó, Es ...

Galeries Maldà els anys 60. FOTO manllevada a Cristina Portillo Macho Música del Temps: La rana – Los Xey La consciència del primer record se m’escapa, però hi ha tres o quatre seqüències d’imatges de quan devia tenir dos o tres anys que ballen i es fan fonedisses quan les recorro amb la pretensió de trobar-hi un ordre, si no cronològic, almenys lògic a seques. Com sempre, acabo sense treure’n  del tot l’entrellat, apartades per qualsevol altra qüestió que passi a ocupar la meva dispersió habitual. En un d’aquests records que pugnen per ser el primer, em trobo al menjador de la casa de Sant Pere, assegut en una trona de fusta que recordo perfectament, envoltat de pares i germans que semblen divertir-se d’allò més, sembla que a costa meva. Probablement succeeix després de sopar doncs el llum del menjador il·lumina la taula al voltant de la qual ens trobem. Em veig a mi mateix assegut dalt d’una trona, entossudit en fer passar un plàtan per un forat del braç de fusta, previst per fix...

Música del temps: WanderingStar – Lee Marvin a la Carme Boet, l’Oriol Porcel i el Lluís Cantó Continua de "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA , “ROAD MOVIE”1970  i PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA Encara era fosc quan el soroll de la pluja em va despertar, encara entaforat dins el sac de dormir al terra de l'estació Gare de Lyon, on la humitat m'havia entumit els ossos i les escasses hores de son no m'havien rescatat de la fatiga del dia anterior. Eren les cinc tocades del matí i em sentia completament desvetllat davant un nou dia sense altra perspectiva que deixar-me caure en el penya-segat que s’obria al meu davant, just a la punta de les sabates. D’altra banda, l’eco confús d’altaveus, el brogit mecànic de carretons traginant muntanyes de maletes amunt i avall i els passos accelerats de passatgers per no perdre algun dels primers trens que partien cap a totes direccions, m'impedien tornar a dormir. Trens que ja no em podia permetre donats els pocs bitllets que quedaven ...

Paul Cézanne | Tête de vieillard (le père Rouvel à Bennecourt) Música del moment: Seems So Long Ago, Nancy -  Leonard Cohen a una dona desconeguda Continua de  "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA  i  “ROAD MOVIE”1970 Vint-i-quatre hores a la carretera, carregat amb la motxilla, el sac de dormir i la guitarra que m'havien d'acompanyar a tot arreu i les tres o tres hores i mitja, dormides intermitentment a la cabina del camió, m'havien deixat esgotat. El camioner m'havia deixat prop de l'estació de la SNCF a la matinada, suposo que cap a les sis o les set del matí doncs havia decidit sobre la marxa que volia arribar d'una vegada a París el més aviat possible. Vaig vagarejar per l'estació fins prop de les nou, quan sortí el tren més barat cap a París. Començava a adonar-me del difícil que resultava moure'm per qualsevol lloc amb la motxilla, el sac i la guitarra. Descomptat el bitllet de tren, el Café au lait i el croissant presos a l'estació, m'havien dei...

Música del temps: Reflections of My Life - The Marmalade     a Bernardí Martorell Continua d'e VIATGE A PARÍS, ITÀLIA. Dia gris i plujós i el tren deixava enrere els darrers ravals de la Barcelona del canvi de dècada. Com sempre he tingut per costum, no recordo des de quan, anava assegut d'esquena al sentit de la marxa del comboi, contemplant a través del vidre mig entelat com desfilaven davant meu els darrers rastres de la ciutat polsosa i bruta que deixava enrere i alhora un nou estat d'ànim, tant despert pel matí, davallava cap a una tristesa nova que despullava un adolescent confós, sol, assegut en un vagó sòrdid pintat de tons verds comissaria, com els de la infància. Un nus com el record d'un cop de puny s'anava instal·lant a la boca de l'estómac impedint-me empassar la saliva fins al punt de sentir ofecs. Fins i tot vaig notar, bo i assegut, una fluixesa a les extremitats que m'impedia moure'm. No va ser fins vint-i-cinc anys més tard, durant...

  Tren a l’estació de Ripoll (1970) A la que fou la meva família Música del temps:   All Right Now - Free Encarava els 18 anys, faltaven escassament dos mesos pel meu aniversari i el món s’acabava just sota dels peus. Feia un any havia estat expulsat dels escoltes, injustament, tot s'ha de dir. El teatre, que m'havia enlluernat dos anys abans amb un Juli Cèsar que em va captivar, després de les experiències amb en Josep Anton Codina i en Mario Gas, no m'oferia cap possibilitat, de moment. Feia dos anys que estava encallat en el quart de batxillerat i la revàlida, venjança d'un maleit professor de Formación del Espíritu Nacional, i falangista naturalment, de qui havia fet burla a classe. Havia perdut el contacte diari amb els companys de classe, els quals havien passat de curs i, com a conseqüència, tenia uns nous companys gairebé desconeguts. Em sentia a recer, però, quan estava al pis de la Malel i l'Artur Alemany, amb la Carme Boet, amb qui finalment "sort...

Agost de 1995, Tuzla, Bòsnia i Herzegovina. Músicadel lloc: Petlovi Poje – Toma Zdravković A Cesc Orella, que va veure Sarajevo com jo la vaig veure. El carrer em recordava els carrers de les Tres Torres, quan encara la majoria d’edificis eren torres o bé algun descampat. Dues fileres de til·lers a les voreres em van fer pensar en el carrer d’Iradier, tocant ja a Sarrià, quan sortia d’escola al Costa i Llobera. La baixada suau menava a una plaça petita i arbrada. El poble restava en silenci. Més aviat semblava un poble mut. Ho contemplava a través del parabrises de la 8151, la Ford Trànsit llogada que havia fet el viatge amb mi. Un petit comboi de tres furgonetes havíem arribat a Vares procedents de Tuzla i des de Banovići a través d’una pista d’alta muntanya. Era capvespre, havíem fet una cinquantena de quilòmetres per pols i fang, anàvem bruts i estàvem exhausts. Preteníem passar el “Police time”, toc de queda de 21:00 a 06:00 h., a Vares. La totalitat dels edificis dels pocs ca...

  Música per tu: First Time Ever I Saw Your Face – Roberta Flack    a Rosa Morata Ara arribaria a casa. Cansat i amb ganes de veure't. No per dir-nos res important, si no per constatar que encara hi som, com els altres dies. Ens besaríem de passada, i prepararíem junts el sopar explicant-nos coses nostres, entre riures i algun silenci afectuós. Faríem com qui es discuteix per rentar els plats després de sopar i, abans de parar la taula, ja hauríem viatjat fins a platges d'arena blanca viscudes a cavall de l'estiu i la tardor. Tot seria afany, i desig l'un de l'altre. I em perdria en el vol de la faldilla acampanada en girar-te. T'aturaria tant sols la meva abraçada. Fugiries amb els coberts cap a la taula i correria al teu darrere per encalçar-te. Soparíem comentant les notícies del que passa. I passaria que ens sabríem més a prop després de tantes tardes... En acabar de sopar, la meva mà reposaria entre les teves cuixes i reprendríem el joc inacabat de carícies...

Any 1983. Jo cercava un actor que pogués fer de Philip Marlowe a la segona part del muntatge de cabaret literari " Nohi ha Gimlet per a tothom ", que tant bona acollida de públic i de crítica havia rebut. Feia massa poc anys que havia mort el dictador i Barcelona encara no havia deixat del tot de ser una festa. La primera vegada havia sortit bé probablement degut a l’atzar... havia escrit, dirigit i interpretat el "Gimlet", però no volia temptar la sort amb l'espècie de continuació que s'intitulava "Porta'm flors al funeral". Em van passar pel cap diversos actors amics per fer el paper i cap no hi encaixava. Necessitava un actor amb pes, sòlid, que absorbís la llum i dominés l’escena. Una veu important amb una dicció impecable, però capaç d'emocionar per la proximitat i l'atenció al seu voltant. Calia algú compromès amb el món i amb la vida per poder mostrar la ràbia contra la injustícia, i alhora havia de ser un home sensible, si és qu...

Estació Marítima, Maó, 1986 a Joan Cabo . Música del temps, walkies: Walk of Life – Dire Straits   Vaig sortir a coberta per rebre l'aire fresc del matí. El tímid sol urbà maldava per fer-se veure enmig de la boirina ombrejada per fums de xemeneies invisibles que dominava Barcelona a punta de dia. S’imposava amb mandra profunda a la quotidianitat suspesa les darreres setmanes. L’evidenciaven el monument a Colom, les torres de l'aeri o qualsevol de les edificacions tristes del port presidides pel massís de Montjuïc, el castell i el cementiri. -       Final de trajecte a la ciutat dels morts, vaig rondinejar. Davant meu lliscaven en un el mar gris verdós, tacat amb extenses llunes ataronjades, restes del rovell dels vaixells, els reflexos d’habitants, carrers i places. Contrastaven amb la saturació de colors i l'esclat de llibertat que retenia rere les parpelles, encara enlluernades per l’esplendor de Menorca, deixada enrere feia tan sols unes hores. Son...