XUPAQUÍ PAGALACAIXA, 1

FOTO Ricard Martínez

a Jordi "Martins" Martínez (amb Gutiérrez y Mellado), Rosa Morata, Enric Cervera, Tito Lucchetti, Montse Calsapeu, Joan Cabo, Noli Rego (a la FOTO), i també a Albert Moya, Walter Cots, Cesc Albiol [1] Josep Parramon i Kike Miquel [2]

Música d’entreacte: Tammuriata nera – Nuova Compagnia di Canto Popolare

Després d’una llarga negociació amb l’Obra Social de la Caixa i gràcies al muntatge d’El rei Mico-micó (a la fotografia), considerat entre els més reeixits de les vuit o nou temporades del programa “La Caixa a les escoles”, la companyia de teatre infantil El Mentider, arribàrem a l’acord fe fer una gira per teatres i escoles de les Illes Balears i Pitiüses amb un espectacle anterior, El Mentider, de Carlo Goldoni. L’època escollida no podia ser millor, doncs les funcions començarien el 22 d’abril a Santa Eulària, Eivissa, del 2 al 17 de maig continuarien a Palma i diverses poblacions de Mallorca, i del 20 al 30 del mateix més finalitzarien a Maó, Es Mercadal, Alaior i Ciutadella, a Menorca. Les funcions tindrien lloc entre dilluns i divendres a les 9:30 i les 15:30 la qual cosa volia dir que les estones lliures, sumades als caps de setmana i a alguns dies lliures entre setmana, eren considerables. De la qüestió logística me’n vaig encarregar jo que era qui feia tasques de producció i tècnic de so. Ens desplaçaríem en dues furgonetes, una amb el material de llum, so, escenografia, utilleria, i dos tecnis,  i una altra on viatjarien la resta de components del grup. Així doncs, l’Albert Moya, jo i els dos vehicles viatjàrem en vaixell des de Barcelona a Eivissa, d’Eivissa a Mallorca, d’aquesta a Menorca i de Maó altra cop a Barcelona, un cop finalitzada la gira. La resta del grup es desplaçaren en avió. Tot s’havia previst amb prou precisió, l’embarcament de les furgonetes als vaixells, els tràmits de duana en cadascuna de les destinacions, l’allotjament en hotels a  Santa Eulària des Riu, a Eivissa i a Ciutadella de Menorca i a Mallorca, per raons econòmiques, vam llogar quatre estances en un bloc d’apartaments que anomenàrem des del primer moment la “nave nodriza”, donada l’estètica futurista i de color blanc de l’edifici. Cosa del Joan Cabo i el Walter Cots, em sembla.

Cal dir que en el pressupost acceptat per l’Obra Social hi havíem pactar un 5 % d’imprevistos, el qual vam invertir en 100 grams de haixix, la qual cosa venien a ser uns 2,26 grams per persona i dia. La dada és destacable doncs ens va salvar d’engegar-ho tot a rodar ja en el primer aterratge a Eivissa.

L’Albert Moya i jo, que ens havíem avançat amb les furgonetes un parell de dies abans, arribàrem puntuals a l’Aeroport des Codolar i ens disposarem a esperar la resta de la companyia des d’un indret on poguéssim veure l’interior de la sala de control d’ equipatges. Ens dominava la impaciència per trobar-nos de ple en el que havíem emprès amb ànims d’aventura “sans frontiére”, expressada aquesta amb tanta excitació i eufòria que quasi ens distragué quan, entre la tromba de passatgers que va irrompre a la sala, distingirem la resta del grup que maldava per apropar-se a la cinta transportadora. Amb comptagotes, s’apropaven, entre petons, abraçades i rialles que consolidaven l’emoció, on ens trobàvem l’Albert i jo. Però, sortiren tots? No. En Jordi Martínez, “Martins para los amigos”, seguia palplantat, sol, enmig de la sala i esperant la bossa amb gestos histriònics d’estranyesa, els quals responíem amb comentaris sords, temorosos que no l’hi haguessin extraviat. Però no es tractava d’això, no. Quan finalment aparegué la seva bossa, oberta per cert, en agafar-la, se li apropà un home vestit amb un mono blau, com de mecànic, que li mostrà la cartera i l’invità a seguir-lo cap a l’espai de parets vidriades que quedava a la nostra esquerra. De seguida ens vam assabentar que era la comissaria de la guàrdia civil de l’aeroport. Com que me la vaig veure a venir, vaig preguntar qui portava la xocolata, i, com no podia fallar, era el Martins. Merda!

Així que en Jordi i el Mecànic va entrar a l’espai de la comissaria de duanes, algú des de dins va començar a descórrer les cortinetes de l’habitació. No m’ho vaig pensar dues vegades, almenys que fóssim dues persones allà dins. Vaig travessar en sentit invers la porta cap a la sala d’equipatges i literalment vaig atropellar l’agent uniformat que ho intentà impedir. Vaig irrompre com una exhalació a la petita habitació, ara sense cap vista a l’exterior, i com si no existissin els civils que revisaven la bossa d’en Jordi, el vaig apressar talment féssim tard a algun lloc i fos la seva voluntat el que el retenia. La fal·làcia no va funcionar i ara els “retinguts” ja érem dos, però la sintonia entre en Jordi i jo funcionà a la perfecció durant l’interrogatori i mentre ell donava explicacions detallades per guanyar temps de cada objecte, peça de roba o el que fos que portés a l’equipatge, tot fent-se el bon xicot, jo procurava convèncer un altre dels agents. Hi ha haver un moment de tensió quan l’ interès del sergent es centrà en un tub embolicat en paper, que en Jordi afirmava ignorar què era. Els agents insistien en el “ezo qué é” i ell es defensava assegurant que era un regal de la seva novia, que n’ignorava el contingut i que no el podia obrir fins que no fos a la platja. Un cop d’ull entre nosaltres i somriguérem amb els ulls, pel còmic de la situació. Al final, naturalment, li feren obrir el paquet i tots plegats descobrírem un estel per fer volar. Aquest fet innocent, sumat a les meves  explicacions a l’agent què érem un grup de teatre contractat per La Caixa – si ho permetia li podia ensenyar els papers que tenia a la furgoneta-, que estaríem una setmana per Eivissa actuant però que després d’Eivissa marxaríem cap a Palma, que el grup el formàvem onze persones i, important, que el haixix era de tots i per consumir durant les sis setmanes de gira, la situació es va anar destensant. L’atenuant era que la divisió toqués a menys de 10 grams per persona, fet que aleshores es considerava el límit de consum personal. Com que no van troba res més d’irregular en l’equipatge del Jordi, la situació es destensà del tot fins al punt de quedar-nos sols al despatx amb un dels números i el sergent, darrera una taula, silenciós i cavil·lant. Sobre la taula gairebé buida, hi destacava la peça de 100 grams de haixix. Va ser un moment d’impas, un ambient de dubte, envoltat d’un silenci fruit del desconcert. Finalment, el sergent amb un to una mica perdona-vides ens digué que podíem marxar.

-      O sea que no nos va a deunciar?, vaig dir jo alleujat per evitar explicacions incòmodes a l’Obra Social.

-      No, no les vamos a denunciar, pero les tendremos vigilados mientras esten en la Isla.

-      Podemos marchar, pués?, vaig insistir incrèdul.

-      Pueden marchar-se..

Aleshores en Jordi, amb un parell de pebrots va i pregunta al sergent,

-      O sea que si no hay denúncia, nos lo podemos llevar?, referint-se evidentment a la xocolata.

El sergent no digué res, però afirmà amb un gest de la mà que ens l’enduguéssim. Jo, que era el que estava més a prop de la taula, amb molta cautela, em vaig acostar a la taula, vaig agafar el haixix davant els nassos del sergent i  me’l vaig entaforar a la butxaca dels pantalons. Vam marxar del seu davant abans no es desdigués tant ràpid com ens permeté l’aplom que intentàvem aparentar. Com és natural, l’anècdota va ser celebrada per tota la companyia i ens vam endinsar en el tràfic, victoriosos i a punt per començar de nou la gira.

La setmana i les funcions a Eivissa, transcorregueren sense massa novetats. Combinàrem hores de platja amb els bolos, recorreguérem l’Illa des d’Es Vedrà a Sant Vicent de la Cala i de Sant Antoni a Santa Eulària, on estàvem instal·lats. Vam freqüentar una sala musical a Santa Eulària mateix, El Món es deia, rústic i amb bona música, on alguna nit s’hi va deixar caure Nicky Lauda amb la gorra de Ferrari... De fet va ser l’inici d’unes vacances de feina, o d’una feina ben feta, agradable i divertida durant unes vacances. I a sobre cobràvem! Ens recordàvem els uns als altres constantment que, féssim el que féssim, ens pagaven per fer-ho, fins al punt que, un migdia mandrós i calent en què estàvem estirats, nus, a la cala de Sant Vicent, totalment solitària, crec que va ser el Cesc Albiol qui va iniciar una mena de salmòdia repetitiva que es transformà en la divisa de tota la gira. Gradualment ens vam anar sumant tots al leitmotiv i acabàrem cridant tots a una i més fort cada vegada: “xupaquí pagalacaixa, xupaquí pagalacaixa, xupaquí, pagalacaixa...”, fins que esclatarem a riure. Definitivament, estàvem del tot preparats per encarar el que ens faltava per viure a Mallorca i Menorca.

Continuarà...

[1] Pep Farré, a la foto, va ser substituït per Cesc Albiol, que va ser qui va venir a la gira.

[2] Com que no disposo de cap fotografia de l’espectacle “El Mentider”, aquí la foto d’El Rei Micomicó, amb la majoria d’integrants de la companyia de teatre.