1FOTO: Francesc Català-Roca
Les primeres sensacions que recordo de Barcelona són les
d’indiferència i resignació. Indiferència com tot el que no tenia a veure amb
Sant Pere, resignació perquè rebia aquell avorriment fosc dels hiverns a
Barcelona, amb la resignació de passar-lo com fos fins que no arribés l’esclat
lluminós dels mesos de vacances i d’estiueig a Sant Pere.
La meva primera Barcelona es reduïa als passejos de la mà de
la mare tot acompanyant-la a comprar per les botigues del barri que envolta el
Seminari i la Universitat. L’escola no comptava doncs, com que anava a la Montessori
del carrer Diputació a tocar del de Balmes on vivia amb la família, al número
23, només havia de travessar aquests dos carrers i no hi havia cap distracció
possible a mà. Bé, sí, recordo vagament una senyora alta com ma mare, i
probablement de la mateixa edat, de cabell negre i rinxolat, del qual penjava descuradament
un clavell vermell com el seu vestit, rere l’orella. Durant un temps s’havien
trobat diverses vegades prop de casa i s’aturaven uns moments a xerrar,
preferentment en anglès. La meva atenció es centrava però, en el parell de
Dàlmates que l’acompanyaven. Acostumat a tenir gos a casa, em fascinava acaronar
i jugar amb uns gossos tan bonics i estilats amb els que aconseguia entendre’m-hi,
tal i com m’havien ensenyat els de casa. Ella i els gossos vivien al carrer 26
de Balmes, quasi davant per davant de casa i em balla pel cap que la mare em va
explicar que era una actriu estrangera que havia fet no sé quines pel·lícules i
que estava passant un desengany que vaig imaginar amorós. El cas és que, la
darrera vegada que la recordo, és d’esquena, asseguda en la cadira d’una llotja
del cinema Fèmina amb el seu vestit vermell. A l’altra banda de la sala, la
mare, a cau d’orella, em cridà l’atenció sobre el clavell vermell que destacava
entre els seus rinxols negres que es perdien en la foscor de la sala.
El més freqüent, però, i divertit, era acompanyar la mare a
la bacallaneria, al “colmado” del senyor “Antoniu”, al Bazar Balmes, la
papereria del costat de l’estanc, o als Italians, una gran xarcuteria de la que
en recordo la intensa olor de formatge que escampaven unes piles de parmesans amuntegats
a l’entrada, cadascun dels quals quasi m’arribava a la cintura. A mi em
semblava que tothom era amic de la mare i que es coneixien de sempre, doncs
tothom em deia coses amables, algunes una mica empallegoses. Crec que van ser
aquestes persones que jo identificava amb la canterella: “Noi, com has crescut!
Si et conec des que eres així de petit, oi que sí?”. Jo em posava vermell doncs,
què collons sabia des de quan em coneixia? A més m’incomodava el gest que
acompanyava la frase i que assenyalava, indefectiblement, una alçària ridícula.
Trobava molt més interessants els primers carrers que vaig aprendre a
reconèixer com van ser Enric Granados i Consell de Cent, amb aquell aspecte
familiar que tant em recordava la tranquil·litat de Sant Pere, o el tràfec de vianants,
automòbils, tricicles, motocicletes, sorollosos tramvies i troleibusos
silenciosos dels carrers d’Aragó, Gran Via, Passeig de Gràcia o la Rambla
Catalunya. Més enllà d’aquests confins tot es fonia en una nebulosa fosca.
2 El pare i jo, als 6 anys, convalescent de diftèria FOTO: Desconegut
En tornar d’aquests passejos la rutina de passar pel forn
del Cigne o pel de Sant Joan, a Pelai o Rambla de Catalunya respectivament i
arribar-nos a la xurreria instal·lada a Enric Granados a comprar una bossa de
les de 5 pessetes de patates. Rarament s’acomplia el desig intens que també en
comprés una de dues pessetes per mi, per acabar d’arribar a casa. Però la
concentració que jo posava en què s’obrés el miracle era persistent i profunda.
Els diumenges a la tarda tocava família amb la mare. El pare
no venia quasi bé mai, doncs solia anar al camp a veure el Barça o bé es
quedava a casa per escoltar-lo per la ràdio. Les visites a la família
significaven sortir de la meva àrea urbana de confort. Consistien en avançar
cap a indrets llunyans travessant els carrers desconeguts, quasi buits, a
l’hora en què la penombra s’apodera de la ciutat. Sobtadament els carrers es
tornaven més estrets i bruts, amb pudors d’orins i d’escombraries que conferien
un aire d’aventura tant potent que em provocava un no parar de preguntes excitades
i fantasioses sobre l’hagut i per haver. Només teníem dos possibles destins: el carrer Veguer, al barri gòtic, on vivien amuntegats en un pis vell i
esquifit els cosins de la família Dòria, abans no es traslladessin a una torre
amb jardí, al Guinardó, prop dels oncles per part de la família materna.
M’agradava travessar l’Avinguda de la llum, la galeria comercial soterrada, plena
de minúscules botigues, on mai no sabies l’hora que era i que semblava acumular
tot allò de desitjable que podia existir al món. Aguantaven el sostre dues
fileres de grans columnes dobles i, per a la meva estatura de nen, gegantines,
en algunes de les quals hi havia penjats petits aparadors que cridaven
l’atenció amb quincalles, o articles per a bromes. A vegades hi havia sort i en
el trajecte de tornada la mare em comprava alguna golafreria en una de les
botigues. Recordo especialment uns “mantecados” en forma de mitja lluna, el sabor
i la flonjor dels quals no he retrobat mai més, tot i que encara miro de
trobar-los inútilment.
El segon destí menava cap al Guinardó fos amb el tramvia 46
o amb el troleibús FH, Al número 177bis de la Rambla de la Muntanya l’oncle
Claudi i la tieta Conxa vivien en una torre de dues plantes i una mica de jardí
i unes cases més amunt hi vivien l’oncle Pepito i la tieta Montserrat. Eren
tardes avorrides, en què de seguida es feia fosc, on no hi havia cap més
entreteniment i on passava l’estona intentant esbrinar uns dibuixos distribuïts
en vinyetes, en les pàgines blaves d’una revista que es deia Blanco y Negro. De
més gran vaig deduir que eren fragments de les Aventures de Tintín. D’aquelles
tardes llargues i pesants en recordo les tornades tedioses en tramvia,
travessant sinistres solars foscos, tancats per murs deformats i mig trencats de
maons vermells, que em descoratjaven i em mostraven una Barcelona desolada que em
feia basarda.
De tant en tant, en sortir del Montessori, ens arribàvem fins al carrer Salmerón, a Gràcia, on vivia la mama de la mare. L’única iaia que he conegut. Recordo que vivia en un pis llòbrec, amb una màquina de gas que s’havia d’alimentar amb unes peces rodones com monedes perquè no marxés la llum. Allí em podia distreure observant des d'un dels finestrals l'esplanada buida que era la plaça Lesseps, amb l'incessant anar i venir dels tramvies entrant i sortint de les cotxeres.
3 FOTO Plaça de Calvo Sotelo, avui Francesc Maciá i avinguda Diagonal. https://albertribera.wordpress.com/2008/02/19/fotos-de-barcelona-en-los-aos-50/amp/
Alguna vegada, amb la mare, havíem passejat fins més enllà de la Plaça Calvo Sotelo, actualment Francesc Macià, on la Diagonal estava rodejada de descampats, algunes fàbriques i petites edificacions d'una sola planta que podien ser grups de tallers. A la banda de muntanya hi havia un passeig llarguíssim que recorria l’avinguda entre dues fileres de frondosos plàtans i on hi llogaven uns tricicles de rodes grans que a mi em tenien robat el cor. Suposo que va ser el que va despertar el meu interès en la bicicleta, la cantarella per la qual no va parar fins que els reis me’n portaren una quan tenia cinc anys.
D’aquells anys en recordo també, les llargues tardes, encara
amb restriccions elèctriques, que s’anaven apagant i m’empenyien a jugar prop
de la galeria per evitar que m’atrapés la foscor que tant m’aterrava. També el
dia lluminós quan amb la mare anàvem a la platja, als Baños San Miguel de
la Barceloneta. Solia ser una sola vegada però tenia l’avantatge de ser el preludi del llarg estiueig a Sant Pere.
4 Amb la mare als Banys de Sant Sebastià
Van ser hiverns solitaris refugiat en fantasies i somiejos,
doncs els germans eren molt més grans que jo i era massa petit per refugiar-me
en la lectura, tot i que recordo revisar una vegada i una altra els dibuixos de
llibres com En Compta-naps, el gegant de la muntanya, o el Pinotxo,
del qual em fascinava un dibuix de quan va a parar a la panxa d’una balena. Poques
vegades el pare i la mare, aleshores sí, junts, em portaven al cinema. Al marge
dels dibuixos animats de Tom i Jerry, l’Ànec Donald o el Pájaro
Loco (el meu preferit), recordo amb molt d’afecte haver vist El Gordo y
el Flaco, Xarlot, Keaton, Harold Lloyd o El Globo Rojo i la per mi
aleshores divertidíssima, Con un gramo de locura. La que em va marcar,
però, va ser La vuelta al mundo en 80 dias, on vaig descobrir un dels
meus actors preferits de tots els temps, David Niven i on també em vaig
enamorar de per vida de Shirley McLane. Desgraciadament també em van portar a
veure Los diez mandamientos que recordo que em va desil·lusionar molt,
doncs jo estava convençut que anava a veure Los diez mondadientes, cosa que em feia
somiar amb la cosa més divertida que hagués vist fins aleshores. Lamentablement
no va ser així, descobrint que no sempre es compleixen les expectatives que hom
pot esperar. No va ser fins més endavant que vaig corregir la meva percepció en
constatar que no es compleixen gairebé mai.
Comentaris