PETLOVI POJE (Canten els galls)

Agost de 1995, Tuzla, Bòsnia i Herzegovina.

Músicadel lloc: Petlovi Poje – Toma Zdravković

A Cesc Orella, que va veure Sarajevo com jo la vaig veure.

El carrer em recordava els carrers de les Tres Torres, quan encara la majoria d’edificis eren torres o bé algun descampat. Dues fileres de til·lers a les voreres em van fer pensar en el carrer d’Iradier, tocant ja a Sarrià, quan sortia d’escola al Costa i Llobera. La baixada suau menava a una plaça petita i arbrada. El poble restava en silenci. Més aviat semblava un poble mut. Ho contemplava a través del parabrises de la 8151, la Ford Trànsit llogada que havia fet el viatge amb mi.

Un petit comboi de tres furgonetes havíem arribat a Vares procedents de Tuzla i des de Banovići a través d’una pista d’alta muntanya. Era capvespre, havíem fet una cinquantena de quilòmetres per pols i fang, anàvem bruts i estàvem exhausts. Preteníem passar el “Police time”, toc de queda de 21:00 a 06:00 h., a Vares. La totalitat dels edificis dels pocs carrers estaven protegits per piles de sacs fins el primer pis. La impressió, afavorida pels entrellums de la vesprada, era fantasmagòrica. Cases tancades i barrades rere sacs de sorra, a les fosques, ningú deambulava pels carrers, mitja dotzena de cotxes desballestats o cremats, aquí i allà, alguns containers de brossa en flames i la llum tènue de quatre bombetes als pals de l’electre, aïllades entre si i connectades a una sola fase.

En el que ens semblà un restaurant desconsolat, a l’estil dels de l’era soviètica, només ens pogueren oferir carn de vaca estofada amb patates i cafè. Devíem ser una vintena de persones i estic convençut que els vam esgotar els pocs recursos dels que podien disposar. Havíem aparcat les furgonetes davant la comissaria ja que la policia ens havia aconsellat passar la nit a les cel·les del soterrani, davant un eventual bombardeig, doncs el front es trobava a tant sols uns centenars de metres del centre del poble. Mentre els altres descarregaven motxilles i sacs de dormir cap a l’interior de l’edifici, jo vaig preparar-me per dormir a la furgoneta com havia fet durant tots els desplaçaments del llarg viatge.

Vaig obrir de bat a bat totes les portes de la furgoneta per què es ventilés i vaig posar la cassette que aquell matí m’havia regalat la Sophie, com a comiat, entre quatre petons continguts i una abraçada desesperada. Mentre feia una cigarreta recolzat al volant, observava per sobre els til·lers el blau fosc de les muntanyes, sota restes del delicat resplendor de quan no és fosc del tot encara. Revisava tot el viatge i l’estada a Tuzla en aquelles setmanes tant intenses. A l’anada ens havien metrallat el comboi; a punta de Kalashnikov ens havien robat i després havíem recuperat la meva Transit ; una granada havia explotat a no més de cent metres d’on érem... El costum de l’angoixa a cada comiat; la desconcertant atracció entre la Sophie i jo; l’estranya companyonia amb tothom, amb qui de seguida s’establia una complicitat i una empatia mútua que no he reconegut mai més. Però no m’hi volia entretenir, encara no s’havia acabat el viatge. L’endemà encara hauríem de travessar Mostar, zona molt perillosa, i em convenia descansar. Entretant la cinta avançava amb la música eslava tant melancòlica i profunda.

Quan ja em disposava a estirar-me per dormir, un retruny rere les muntanyes em va fer posar alerta. Boooum! Boooum! I ara un altre, silenci, un altre i dos més de seguits, silenci, dos més i encara un altre, i un altre, i un altre... Un dels policies s’acostà per oferir-me anar al soterrani i m’explicà que rere les muntanyes s’hi trobava Sarajevo, que l’estaven bombardejant amb artilleria.

Just en aquell moment, a la cinta hi començà a sonar Petlovi Poje, els Galls Canten, en bosnià. Una cançó tant dolça enmig de la pau d’aquell poblet fosc i arraulit, em va commoure i vaig pensar com era de paradoxal la subtilitat del tremolo de l’acordió comparat a la brutalitat cega de l’artilleria que no cessava. El cansament, la saturació d’emocions extremes, el dolor sense esperança per la separació de persones conegudes feia quatre dies, com qui diu, a qui ja estimava com si haguessin estat amics d’escola i que, en aquell moment, quan no sabia que tornaria moltes vegades més a Bòsnia, em semblava un adéu definitiu. Tot em superava, volia dormir, només tancar els ulls i dormir.

Quan acabà la cançó, vaig apagar l’aparell i, en anar a tancar la porta, vaig veure que un dels dos germans bosnians, un noi i una noia d’uns dotze o tretze anys que trauríem d’estranquis de la guerra per portar-los a Granollers, m’observava des de la vorera.

- Laku noc, vaig desitjar-li la bona nit.

Em va respondre en bosnià i després en anglès perquè jo no l'acabava d’entendre.

“El meu pare, a vegades escolta aquesta cançó i es posa a plorar”. Era el que m’havia dit. I allò em va fer a miques.