LES ILLES

MALLORCA

Em captiva l’estona que passo deixat anar sobre el sofà de plàstic barat i prop del taulell de recepció del vaixell que ha atracat a la terminal de Palma a les 6:05 del matí. El vestíbul s’omple parsimoniosament. La son cisellada en els rostres del passatge s’amuntega prop de les escales, esperant el senyal de sortida. Avancen, quasi imperceptiblement, com un exèrcit de “zombies” carregats de maletes, motxilles i un parell de gossos desorientats que miren amb desconfiança els espectres. Plana el rumor d’escasses converses entre monosíl·labs sorgits de gargamelles mig embussades, mentre que l’auxiliar de recepció, amb inèrcia absoluta, retorna a les seves caselles les claus de les cabines deixades damunt el taulell. Tret d’unes quantes famílies i d’un grup de motoristes, el gruix del passatge són camioners amb cara de son que acompleixen una vella compartida rutina, lliures de roba i d’equipatge. Molts d’ells calcen sabatilles d’estar per casa. Sobre el taulell un walki no para de transmetre okeys que destaquen per damunt de les queixes malhumorades d’alguna canalla impacient per desembarcar. Assisteixo distant a l’espectacle còmodament assegut i amb els peus descansant sobre la maleta. L’expectativa de dies per davant em permet restar en una mena de sopor carregat de paciència. Fins m’arriba l’hora: “Los propietarios de motocicletas pueden dirigirse al garaje de la cubierta número cinco.” Mala rima, penso, i em poso dempeus a la recerca del que m’esperi.

Segueixo la caravana de vehicles fins la duana del port. Un grup de duaners amb petos refulgents fa senyals lluminoses per tal d’apartar-nos a un costat. Em faig el despistat tot enganxant-me a la furgoneta que va al meu davant. El que menys desitjo ara és perdre el temps. Una maniobra per evitar la furgoneta del meu davant i m’escapoleixo de l’escomesa, que diria aquell.

En passar rere el mercat de Pere Garau, abans d’encarar Fausto Morell, ve al cap el pis de Balmes 23, on els negocis del pare no sempre anaven bé. És més, semblava que el més normal era que no anessin gaire bé. Però quan, alguna vegada, de tant en tant, era capaç de deduir que un negoci funcionava, tampoc no es notava ni gaire ni gens. Vinc d’una família poc donada a les celebracions i a les efusions. Potser per això m’il·lusiona el retrobament amb na Magda i n’Antonia, que enfronten les adversitats amb coratge i les reguen amb alegria, just al contrari dels costums de la meva família.

Merda! El Mónaco no obre fins les vuit i al catau petit i pudent que trobo obert prop del mercat, no tenen ensaïmades! Llevat d’aquest contratemps, Palma desperta rosada en un matí esplendorosament mediterrani.

3
Pertanyo a aquella generació que vam voler viure a cara descoberta, solcant emocions i sensacions marcades moltes vegades més per l’atzar de la descoberta que pel pencar constant de la creativitat. Guiat per emocions que com més excitants més m’atrapen, respiro a fons abans d’introduir la clau al pany de ca na Magda. Em sembla no tocar el terra encara.

[VIDEO] E la nave va...

Cementeri de Deià.

Una llarga carretera,

Una font prop la riera,

Un grapat de pols d’argila i el dolor del pas del temps.

Pols de vidre a les venes i la pell que s’endureix.

La remor de tantes veus,

La derrota resignada de no fer allò que creus.

He deixat el meu bolígraf damunt la tomba de Robert Graves. 🌹

[VIDEO] De Mallorca estant

Conversa inoblidable als bancals Banyalbufar.

[VÍDEO] Banyalbufar

Quan passaven uns minuts de dos quarts de dues de la matinada he sortit de Palma per travessar Mallorca fins al port d’Alcúdia. Són dos quarts de tres passats i no obren el port fins les 3. Em moc, sol, entre ombres d’arbres que ells mateixos semblen ombres. Des de nen, quan el pare em duia a passejar pels molls de càrrega de Barcelona, que m’han fascinat els ports i m’han provocat un temor incert els perfils majestàtics de vaixells atracats. Estic acostumat a l’activitat frenètica dels ports marítims, entre grans grues metàl·liques i magatzems plens d’activitat que s’alçaven entre tolls de líquids irisats i sobre llambordes grises, brillants d’humitat. Olor de sarga humida dels sacs que traginaven carretons grinyolaires, la salabror que se’m ficava pel nas i els ulls, crits i ordres entre el formiguer d’obrers que entraven i sortien de naus tinglades o de rampes que desapareixien al ventre de vaixells, per a mi enormes, tant com les xarxes de cordam gruixut que n’elevaven o en baixaven fardells i caixes de tota mena entre sons de llautó de les campanes dels vaixells i xiulets de vapor de sirenes llunyanes. Per això em sobta el silenci actual i la quietud impactant. Només m’acompanya l’escassa llum somorta d’uns quants fanals i el seu reflex en l’aigua, la qual s’endevina com un forat negre que ningú més aguaita. Segons Schrödinger, ara mateix, el port d’Alcúdia no existiria si no fos per mi, que l’observo. Paro esment a la irrealitat, com si en el recorregut per la carretera d’Inca, els pobles que jo creuava, haguessin pres vida al meu davant per desaparèixer tot seguit rere meu. Tot plegat fa una certa basarda, com me’n feien els immòbils vapors rovellats del port de Barcelona.
Calla! Algú s’acosta! L’ombra del perfil d’una figura que camina sota els arbres avança sota el so d’unes passes com si em trobés en una intriga de Shakespeare. Un home jove i amb aspecte estiuenc camina al bon ritme d’haver pres ja un primer cafè. Es dirigeix cap als barrots. En arribar-hi, butxaqueja i obre la reixa amb una clau que torna a guardar. Sembla mentida que una clau tant petita sigui suficient per obrir tot el port d’Alcúdia!

[VÍDEO] Alcúdia - Ciutadella

MENORCA

Menorca era un estat d’ànim. Sobrevenia des dels primers passos en abandonar el vaixell. El terra sota els peus m’evocava l’illa sencera, l’escalfor del sol cremava la pell de l’esquena, sota la roba, mentre tots i cadascun dels porus és concentraven en el llarguíssim sospir que no agonitzava fins a la partida definitiva. Evito la comoditat dels viatges organitzats i, disposat a fer dels dies de vacances una expedició de descoberta, em submergeixo en la boira que sobrevola l’horitzó, però capto el murmuri apagat d’un temor inconcret.

A les set en punt arribo davant Ses Persianes. Hi entra un cambrer que no conec.

- No està obert, encara...

- Busco n’Àngel, jo...

- N’Àngel ja no està aquí, ho va traspassar...

Ses Persianes traspassades! Quaranta anys esborrats d’una tacada directa a l’estómac i per una pressió a les orelles que m’atordeix. No tinc altre telèfon que el de l’establiment, no sé com contactar amb n’Àngel, na Carme, n’Andreu... persones que estimo encara que no siguin íntims. És un desastre. Em sento desemparat, com si m’haguessin deixat despullat enmig del carrer.

A les llarguíssimes tardes dels dies de mili a Talarn, entre un dels llibres que em van caure a les mans hi havia el de Carlos Castaneda, Las enseñanzas de Don Juan. Venia de llegir El llop estepari, de Herman Hesse i el to iniciàtic de Castaneda, em va atraure, com m’atrau tot el relacionat amb l’esoterisme, malgrat el meu escepticisme. Un dels pensaments que va fer dringar alguna cosa dins meu i que sempre més he tingut present, va ser tot el relacionat amb el fet d’aprendre a trobar el propi lloc en qualsevol circumstància; des d’una reunió, un àpat, una cerimònia, un espai determinat o en cadascun dels moments de la vida. I Ses Persianes ha estat, fins l’any passat mateix, el meu lloc a Menorca. No ho vaig percebre d’entrada, quan hi vaig entrar per primer cop a comprar tabac, tampoc, quan, més endavant, em vaig acostumar a fer-hi el primer cafè per planejar el dia d’acord amb la direcció del vent. Va ser quan es convertí en el meu allotjament habitual durant els viatges a l’illa dels darrers trenta anys, que, com si es tractés d’una segona pell, ha esdevingut el meu lloc a Ciutadella en el sentit que assenyala Castaneda. El lloc on reposar, on informar-me, on percebre’n el batec entre converses encara adormides, on el conjunt de persones era el més semblant a una família. El lloc on despertar cada dia. La pèrdua de tot això em desarrela i em fa arribar el cruel missatge de l’illa: Fora. Fuig. No et vull veure més!

Un hotel ple fins la bandera en unes urbanitzacions tant buides, que semblen abandonades. Els residents habituals hi son només durant dos o tres mesos, però el ciment hi resta any rere any. El mateix passa a les carreteres, tan amples a l’estiu com inútils i buides a l’hivern.

[VÍDEO] Primer contacte

[VÍDEO] Nous camins

Menorca encara és un bon lloc per a solitaris. Un bon exemple, aquest caló, sa Cabra Salada. Com més va, més em costa trobar indrets com aquest i acostuma a ser després de caminades massa llargues i ja massa cansades per al meu estat de forma - per cert, com ha minvat en poc temps!-. La creixent urbanització de Menorca m’ha empès a creuar les fronteres de la “civilització” cap a zones més apartades. El que significava restar sol davant la naturalesa a la recerca d’un punt salvatge, desprendre’s pel camí de capes de formació, convencions, costums i altres vicis socials, s’ha convertit en una fugida cap a amagatalls on no arribi la remor de suïcidi. Amb tot, encara és un bon lloc per a solitaris; però ja no és “EL” lloc per a qui vulgui trobar-se sol i a la babalà. L’illa ja no m’acull com abans; resta muda, recelosa, com si no em reconegués i em tracta com a qualsevol altre foraster, com a un entre tants, com a un turista, com a una nosa més.

[VÍDEO] Primer de maig a la Mola de Fornells

La força de la fotografia pot ajudar a confondre el record d’un determinat moment amb les imatges obtingudes. La fotografia hauria d’ajudar a evocar el record, no a fixar-lo, és a dir que el record no es limités a pensar en la fotografia obtinguda, sinó que deixés lliures la suau ondulació en l'aigua estancada dels aiguamolls, l’ocell que picoteja amb les potes enfonsades en la fina pel·lícula d’aigua roja pel fang rovellat que cobreix, el poll que piula pel seu sopar des del bosc, el temps que transcorre i tu que ho vius.
6

Els anys de bolos de teatre afinen l’olfacte per intuir bons restaurants, bars i, en general, qualsevol establiment tranquil i acollidor on sentir-nos còmodes lluny de casa. És el cas del Cafè de Ca na Divina, antic Cafè de la Plaça d’Alaior, on he trobat el lloc adequat per començar bé el dia. Bona conversa dels cambrers i de la propietària, na Divina, bon cafè, un plum cake extraordinari, parròquia i un fons musical amb sordina escollit amb gust... Què més es pot demanar?

[VÍDEO] Alaior

Necessitava un moment com aquest. Diumenge a Ciutadella i hora de dinar. Els carrers buits el dia gris, un cotxe que passa lluny i algun vianant solitari i despistat com jo amb qui ens donem el bon dia. “Ciutadella és una malaltia, un enyor, una plaga, una petjada marcada a foc en un lloc tan material com és l’ànima. I per això fa mal”, escriu n’Esperança Camps. Arribo a la Plaça d'Artrutx i passo per davant de Ses Persianes, tancat els diumenges. Vinc des del Casino passejant per l’avinguda de sa Contramurada, els dos primers llocs que vaig conèixer de Ciutadella i, tret dels arbres que han crescut i dels cotxes aparcats, en realitat, la majoria dels edificis han canviat ben poc. Ja no són blancs, és clar, segueixen la tendència dels darrers anys i ara són de colors terrosos i suaus. És polida sa Contramurada, però ha perdut una part d’aquell esclat de llum encegadora que, encara que fos en un dia gris, pintava de llum tota Ciutadella. Em dirigeixo cap el Carrer de Sant Joan, una moto passa per sa Contramurada i al seu darrere es restableix la calma. Portes velles encara amb els pestells de llautó, persianes obertes i el mur, al fons del carrer, amb restes de velers gravats sobre una paret gastada, qui sap si centenàries i que encara ningú ha descobert. La pedra marès, el so de les avarques picant amb parsimònia contra l'empedrat al ritme de les meves peuades, l'antic forn amb les “velos” recolzades contra la paret, preparades per a ser fotografiades. Hi he passejat tantes vegades! Però passen els anys i entrar al carrer de Sant Joan encara em corprèn i se’m nua l’estómac en passar davant la casa. Les rajoles vermelles gastades per on entrava la vella “Impala”, les cames brunes de la Rosa pujant les escales, la barana de fusta i la necessitat de fer-nos l’amor en tornar de la platja. “Ningú no se’n va mai del tot de Ciutadella. Hom ha d’esperar que sigui ella qui deixi d’estimar-te”, afirma n’Esperança Camps.

[VÍDEO] A casa

Menorca prové d’una manera de viure ancestral, modesta, lògica i natural que atorga als menorquins un sentiment d’orgull sovint confós amb arrogància. M’agraden, els menorquins. Els envejo la mirada plena de mar als ulls i la discreció aspre que tant em recorda les maneres de la gent del Sant Pere de la meva infància. Conversen fluixet, sense estridències. Neixen envoltats de bocins de la seva petita roca, s’hi embasten mentre creixen i en fer-se adults hi romanen com el ginebró, la tramuntana o les rissagues, amb una força quasi tel·lúrica que els arrela. Per això, a banda dels interessats, dels indiferents i dels que es resignen a perdre la tranquil·litat per culpa d’un fat irremeiable, comença a detectar-se el menorquí emprenyat que és a punt de rebel·lar-se.

[VÍDEO] Una tarda tranquil·la

Als auriculars sona un crit descarnat. Don’t Let me Down. Un instant de dolor, un recargolament del cos que abraça l’estómac, el degoteig de llàgrimes sobre el plat de pèsols amb pernil. De reüll veig que la Rosa també plora sobre el seu plat. Els dos llegim en silenci la mateixa columna d’Ivan Tubau al Periódico sobre l’assassinat de John Lennon.

“Que pena que la revolución que emprendió nuestra generación avance, cómo todas, un paso hacia adelante y dos hacia atrás, cómo decia Lenin. Y encima, a nosotros, nos matan los mitos”.

M’assec a l’ombra d’una alzina, damunt d’una roca del pendent que mena a Binigaus Nou, i evoco un dels records més amargs i també més íntims compartits amb la Rosa. Potser va ser el dia en què em vaig adonar que havia acabat el somni d’una generació, i que el futur s’aniria convertint en el desencís feixuc que identifico amb l’ascensió pedregosa i torturada del camí. La distància en el temps enfonsa el record en el pou fosc de la memòria i l’entorn pacífic que m’envolta revesteix l’evocació amb la mena d’irrealitat que confon somnis i records. Don’t Let Me Down, John, Don’t Let me Down.

[VÍDEO] Bon dia

Fa calor i entresuo per primer cop enguany. És agradable i prometedor. Em dirigeixo a Binigaus i, en passar per És Migjorn Gran, aprofito l’ocasió per acomplir el vell ritual de fer una tapa acompanyada d’una cervesa i d’un gin al Peri. Quan el cambrer em serveix, bec mig gin d’un glop i la resta l’aboco dins la copa de cervesa. El primer glop, fresc, llarg i amb un extra d’amargor i d’alcohol, em transporta. En sortir del local, en una taula de la terrassa, dues “guiris” joves conversen davant dues copes de cervesa. Fumen Chesterfield sense filtre. M’arriba l’olor inconfusible del fum i penso en l’elegància absent de la mare quan picava suaument un Chester contra alguna superfície dura per ataconar el tabac abans d’encendre’l. I després els perfums agradables del fòsfor i del tabac en encendre’s, abans de la primera pipada. Crec que va ser això el que em va portar a fumar. El delit per fer meves aquelles olors. I el ritual, és clar.

Quan emprenc la baixada de corbes àmplies i ràpides que mena a Sant Tomàs, noto com l’aire fresc tensa enrere la pell de la cara, recupero una vella eufòria que per edat ja no em pertoca i assaboreixo els rastres d’olor de gessamí i la benedicció d’un sol que m’enlluerna una mica més que l’habitual. L’alcohol neteja, fa brillar l’horitzó i sensibilitza la pell i la ment. És l’amic que sap que no tens res i que, quan t’abraça, et fa creure que t’ho dóna tot. La seva veu em fa somriure, és un aliat. Al peu del penya-segat de Binigaus em despullo, penjo la roba escampada pels sortints de la roca i em fico a l'aigua. El primer fred de l’aigua que acarona roques solitàries m’eriça la pell i em porta rumors d’alguna cosa nova, la història mai explicada d’un naufragi, d’alguna nau colgada per la sorra al fons del mar, d’amors malversats per la tristesa del comiat.

[VÍDEO] Dolce far niente

Killing The Blues – Allisson Kraus / Robert Plant

Aquest tema que sona als auriculars acompanya molt bé aquest moment del penúltim dia a Menorca. Un dia de primavera gris i tapat per núvols negres que prenen forma batuts pel vent del nord suau i fred que entra per les escletxes de la roba. M’envaeix l’emoció del comiat d’allò que has estimat i que no vols deixar enrere. Visc un estrip. Em deixo caure en la tristesa blanca i buida que esborra tota nostàlgia, substituïda, avui, per una nova i desconcertant indiferència. De què serveix el mar quan s’han assecat les llàgrimes?

En tornar de Cala Roja m’he creuat amb un pagès que fermava sa barrera, i res, m'ha comentat: " calor, eh?", “sí, però l'aire és una mica fred...”, “és que bufa una mica de tramuntana”, “jo vinc de Cala Roja i allí bufava...”, ”sí, jo també venc d'allà... però ara, a n'és parte, han dit que res, que fins dijous que ve, bon temps”, “vinga, va, fins una altra”, “adéu”, “adéu”.

Em fa content perquè, en altre temps, breus intercanvis convencionals com aquest, indicaven una sorruda benvinguda, barreja de curiositat i d’afecte. Sovintejaven amb pagesos i pastors, quan de les barreres no hi penjaven cadenats i en algun cas permetia comprar quatre préssecs, o una síndria o un meló... La manca d’aquests encontres m’indica que no té remei, que arrossego l’estigma de la molèstia, involuntària, però molèstia al capdavall. Però em trobo de nou pels camins d’Alaior, on m’hi espera un cor pintat a la paret d’un casalot a l’altra banda de la carretera, encara un missatge que m’envia Menorca, tal vegada de disculpa.

[VÍDEO] Camins d’Alaior

Els primers dies d’aquest viatge, instal·lat a l’hotel de s’Arenal d’en Castell, vaig centrar-me en trobar camins i llocs nous, o d’altres que havia deixat per a més endavant. Vaig deixar per quan m’instal·lés a Ciutadella els llocs més coneguts, i també més estimats. Cavalleria, Fornells, camí de Cala Pilar, Bininel·là i, per descomptat, Sant Joan de Missa i Binigaus. La majoria d’ells han canviat ben poc d’ençà que els vaig conèixer. Què ho fa, doncs, que els trobi tant canviats?

[VÍDEO] Binimel·là

Costa. Costa molt partir de la platja des Bot sota la llum de primera hora del matí. Buida, salvatge i amb la caseta des bot que, talment una caseta de pessebre, guarda l’extrem de llevant, allà on grans roques esllavissades fa milers d’anys fan un racó que protegeix de la tramuntana i del fort onatge. Les gavines, atentes, passegen pels damunt de gruixos de posidònia espessos que suren ondulants, i al bosc, un puput solitari. Pu-pu-put, ta-ta-tà. Un parell de xoriguers sobrevolen la cala entre xisclets curts que espanten el cant dels rossinyols refugiats en les branques dels pins envoltats de dunes. Vull deixar-la com la vaig conèixer, solitària i captivadora com només ho sap ser Lauren Bacall, oferint-se des de la barra de qualsevol local amb música de jazz. Sé que és un dels llocs on he estat feliç.

[VÍDEO] Adeu Algaiarens, Adeu Binigaus

[VIDEO] Ciutadella – Maó (Menorca de cap a cap)

M’allunyo de Menorca. Quan el vaixell passa indiferent i estranger davant de Sant Tomàs, Binicodrell, Binigaus... es desdibuixa el contorn de l’illa rere blaus mediterranis. Fantasmes retinguts d’altres viatges, làmines acolorides es bressolen en les onades en mil bocins lluents, com antigues relíquies que es rifen del meu destí. El blau intens ressalta el blanc immaculat de les crestes d’escuma. El record deixa de ser el darrer refugi, el no res rere el paisatge.

[VIDEO] No sempre pots aconseguir el que vols

Enllaç a la resta de vídeos:
https://1drv.ms/f/s!AsJqmXdLL2q0pdYcXZ7lIMersJN_Uw?e=vFEk4S