PRIMERS RECORDS

Galeries Maldà els anys 60. FOTO manllevada a Cristina Portillo Macho

Música del Temps: La rana – Los Xey

La consciència del primer record se m’escapa, però hi ha tres o quatre seqüències d’imatges de quan devia tenir dos o tres anys que ballen i es fan fonedisses quan les recorro amb la pretensió de trobar-hi un ordre, si no cronològic, almenys lògic a seques. Com sempre, acabo sense treure’n  del tot l’entrellat, apartades per qualsevol altra qüestió que passi a ocupar la meva dispersió habitual.

En un d’aquests records que pugnen per ser el primer, em trobo al menjador de la casa de Sant Pere, assegut en una trona de fusta que recordo perfectament, envoltat de pares i germans que semblen divertir-se d’allò més, sembla que a costa meva. Probablement succeeix després de sopar doncs el llum del menjador il·lumina la taula al voltant de la qual ens trobem. Em veig a mi mateix assegut dalt d’una trona, entossudit en fer passar un plàtan per un forat del braç de fusta, previst per fixar-hi la barra davantera de seguretat. Evidentment el plàtan és més gros que el forat i, mig desfet, empastifa la trona, la meva mà i el pitet que du una màquina de tren i uns vagons brodats. La seqüència, feta d’instants gairebé fotogràfics, s’acaba amb mi burxant concentrat i entossudit. No entenc perquè riuen tant, doncs és una gran contrarietat no poder fer passar el clau per la cabota. No sé si és així o hi afegeixo aquest tret de caràcter, però el cert és que, a vegades sóc molt tossut i normalment no paro fins arribar al més a prop que pugui d’aconseguir el que em proposi. Clar que en segons quins casos la timidesa, en algunes ocasions, i la mandra en altres, fan de contrapès.

La segona seqüència és més escabrosa. L'estructura del record és molt similar, una sèrie d'instantànies que s'ordenen a batzegades. L’escenari és la mateixa casa, a Sant Pere. Avanço de quatre grapes per les rajoles de tova del terra de la cuina, d’argila vermellosa i algunes marcades amb els quatre dits de la mà de qui fos que la féu a la bòvila. Asseguda entre la porta de l’estança i la llar de foc, una jove tria pèsols asseguda en una cadira amb cul de boga. Els va dipositant en una escorredora que aguanta entre els genolls, damunt un davantal de quadres grisos i blaus. Hi ha un salt important en el record que és el que explicaria el trànsit entre jugar de quatre grapes i trobar-me agenollat sota les faldilles de la noia, palpant un racó de les seves cuixes enmig de la flonjor d’una roba humida i tèbia. En algun moment la noia pren el meu petit braç de criatura i l'introdueix en una cavitat esponjosa entre la roba i el que semblen els pèls rinxolats d'un bigoti o d'una barba. Per molt que em concentri no puc copsar ni la sensació ni la impressió, probablement forta, que em causà la situació, ni tampoc cap altre entorn dels sentits que em permeti precisar més. Ni olors, ni sons, ni tacte...  Aquest record, però, el relaciono amb una imatge al pis de Balmes 23, a Barcelona, una nit que els pares no hi eren i tronava. Em veig a mi mateix entrant espantat a la petita habitació de la minyona, que més endavant va ser el despatx del Xavier i on jo faria els deures. Una noia, probablement la mateixa d'abans tot i que no les recordo físicament,  m'invita a entrar al seu llit on em sento a l’abric de la por dels trons, entre ella i la paret. Finalment, una imatge en dos temps. M’escapo de la mare tot jugant a cuit-amagar des de la galeria i corro a amagar-me sota les faldilles d'una noia que està planxant, dreta, a la cuina del pis. En el segon temps estic plorant des de la falda del pare, assegut en una cadira, i la mateixa noia plorant desconsolada a la porta del menjador. No en tinc cap constància doncs no recordo cap frase, res més que la imatge, però la sensació és que ha de marxar de casa. Per això ploro i probablement ella també. Vist des de l'actualitat i sense judicar els fets, els quals molt probablement responguin a un curt espai de temps entre el final de les vacances a Sant Pere i el retorn al pis de Barcelona, és que jo tenia afecte a aquella noia i no volia que marxés de casa, potser pensava que amb el meu plor podria aturar la seva marxa.

El darrer record és en un carrer de Barcelona. El situo a la tardor o l’hivern i em veig a mi de la mà de la mare o caminant agafat al cotxet, amb abrics, a l’entrada d’una botiga de joguines que associo al carrer de la Portaferrissa, potser l'entrada a les Galeries Maldà. És tracta d’una gran entrada, probablement la meva alçada d'infant en condicioni la mida, amb aparadors a banda i banda. Em deixo de la ma de la mare o del cotxet i em dirigeixo cap a un dels aparadors ple de joguines. El vidre arriba fins quasi a terra, però la banda de fusta que l’aguanta em fa de balcó on em recolzo per mirar els joguets exposats. No m’explico perquè no puc arribar a la munió acolorida que se m'ofereix. Tampoc no recordo cap element en concret, però veig el reflex al vidre de la meva mare i una altra senyora, parlant. De la mà d’aquesta, una nena més o menys de la meva edat em mira emmurriada i amb els dits a la boca. El record acaba quan faig el gest de girar-me per mirar-la directament. Evidentment no sé ni qui són ni què se n’ha fet. Probablement no fou més que una trobada casual entre dues dones amb llurs criatures.

Tot i que els dos primers records succeeixen a l’estiu i a Sant Pere, mentre que el tercer té lloc a Barcelona i a l’hivern, no aconsegueixo esbrinar l’ordre de les escenes, ni tant sols si corresponen a un sol any, o a les mateixes persones. Però en canvi, tot i ser tant breus i estàtiques, cap de les vegades que m'he concentrat en l’esforç de rescatar-ne un nou detall o bé una dada nova que aportés una mica més de llum a tot plegat, no he aconseguit ampliar-ne la "base de dades". I la veritat és que, en ser records tant vius quan els rememoro, em fa ràbia no saber com va acabar el plàtan, de qui era el reflex de la nena a l’aparador i, sobretot, què passava i com ens relacionàvem jo i la minyona, com se'n deia aleshores, a la qual molt em temo que vaig forçar la seva marxa en delatar-me d’alguna cosa que, és evident, no hauria d’haver sigut desvelada.

Resulten lapses molt prims, molt curts, molt poca cosa, però els hi tinc afecte perquè tots han estat recuperats de l'oblit en moments posteriors de la meva vida d’adult. Ara, quan l'edat em porta a fer una mena de balanç i a ordenar els retalls dispersos del meu passat –com si comencés a recollir les joguines del “cuarto” de jugar abans no arribi l’hora d’anar a dormir –, sovint, en evocar aquests brevíssims instants, sembla com si pogués ser capaç de retrobar-ne la textura emotiva del moment. Aleshores, quan es desintegra just en sentir-me a punt d’aconseguir assaborir-la, un llampec de vertigen a flor de pell em glaça la sang. Tot seguit s’escapen burletes i quan els voldria retenir, s'esvaeixen consumits.