Passa al contingut principal

BARCELONÆS: SERVICIO A LA PATRIA AMB MÚSICA DE DAGOLL-DAGOM

A la Marta Mas, en Joan Ollé (Olle Juan!) i en Lluís Vidal.
Però també a la resta de components d’aquell primer Dagoll-Dagom:
Anna Faura, Miquel Carreño (Miki), Núria Arregui, Ester Arregui, Josep Ortiz (Pepe), Maite Martinez (la Basca), Albert Lladó (Beto), Neus Gómez i Ferran Toutain.
I a tots els demés.

Música en blanc i negre: Cuckoo Theme (Laurel and Hardy Theme)

Entre el gener de 1974 i el març de 1975 vaig ser fora de Barcelona un temps llarg, massa, per primera vegada. Els anys de descoberta i de guanyar-me la ciutat semblaven allunyar-se bruscament per sempre, ja que l’impacte del servei militar va ser dur, sobretot al principi. El resultat, un any i mig perdut durant el qual van passar moltes coses personals i vocacionals, perquè eren també vocacionals els interessos pel teatre i per la música dels amics. Vaig viure amors i desamors amb la Marta Mas i els vincles amb en Joan Ollé i en Lluís Vidal van passar per alts i baixos, potser com a conseqüència de la distància, potser perquè apreníem a fer-nos grans a ritmes diferents. De la “mili” no n’he volgut saber res més, mai més, perquè en vaig sortir massa perjudicat.  Injustícies, decepcions, tedi, menyspreu, impotències i la tortura psicològica d’un comandant boig que em va amargar el darrer mig any de mili, em van enfosquir el caràcter i van atropellar el que em restés d’innocència. Al pendent d’un turó, escrit al terra amb pedres que es podia veure des de molt lluny, hi posava: Franco Franco Franco. Per tant no vull dedicar-li més temps.

Per sort, el grup d’amics que ens havíem proposat fer teatre, i música en el cas d’en Lluís Vidal, no em van deixar sol i vaig poder sobreviure gràcies a nombrosíssimes cartes que em van fer sentir formar part de l’evolució d’un precari grup de teatre que ens volíem dir “La iaia coixa” i vam acabar posant-nos el nom de Dagoll-Dagom. Vaig poder intervenir en les dificultats, indiferències, disputes i decisions que van permetre crear un primer muntatge, aconseguir les primeres representacions, una gira modesta i els primers èxits. Barcelona quedava lluny, però el degoteig constant de lletres, a vegades crítiques, a vegades consultes, m’apropaven a l’aventura, deixant-me entreveure una Barcelona boirosa i sorprenentment muda invocant-me des de més enllà dels finestrals de la caserna. Sempre els ho he agraït. Transcriure aquell garbuix d'aspiracions artístiques, disputes domèstiques i tribulacions esvalotades m’ha evocat l’amor regalat, la candidesa de la primera joventut i un entusiasme col·lectiu que va tenir prou força per moure muntanyes.

Marta, 19 de gener de 1974

"Saps una cosa?... Jo també. Al grup de teatre hem rebut un contracte per fer una obra a l'institut Milà i Fontanals. Ens ho demanen per a començaments de març. Abans d'ahir i ahir vam estar discutint si fer-ho o no. És curiós, però l'única que hi posava reserves era jo, la resta estan entusiasmadíssims, així que s'ha decidit que acceptem. És molt probable que fem els poemes de l'Alberti, ampliat amb els 5 que poemes que falten i amb una mica de palla-presentació a cada poema. En Joan diu que té unes idees que poden realitzar-se. Dimarts ho discutirem amb més elements de de causa. Ja veurem què passa. El més fotut és que això representa deixar l'horari de "formació de l'actor" per dedicar-nos totalment a la representació. Ahir a la nit vam celebrar el "cumpleanys" del Manel (21) al Guitó".

Joan, 26 de febrer de 1974

"Allò que més sento és no poder ésser més a prop, veure'ns de tant en tant, agafar alguna que altra trompa, celebrar coses, menjar pizza, cony, etc... però malgrat això, no oblidis que estem començant coses que poden arribar a ser importants (parlo del grup, entre altres coses) i que t'esperem. [...] Fa sol i les bruixes duen caspa (Cony! Ja m'estic passant!). En Frederic Roda Fàbregas i la Rosa Férez Sauce esperen un nano. (notícia procedent via Ignasi Roda)! (Confirmat!!!). Som profetes, nano! Fins aviat, maco."

Marta,  febrer de 1974

"Ahir, en Ferran (Toutain) va dur un amic seu que els altres no coneixien, i entre tots es van posar d'acord per fer creure a l'Ester que aquell individu no el coneixia ningú i que no sabien què hi feia a casa d'en Joan. [...] Van emmerdar de tal manera la situació que al final semblava que el Paco (així es deia l'amic) hagués raptat o matat algú per aconseguir les claus de casa el Joan. Quan vaig arribar la cosa estava al "rojo vivo" i l'Albert i el Pepe em van posar en antecedents per tal que jo fes passar el Paco per un ligue meu. El Paco no parava de dir que havia vingut a follar, l'Ester es posava cada cop més nerviosa... en fi, un merder."

Octaveta de propaganda de la primera actuació del grup.

Joan, 15 d'abril de 1974

"El grup - l'Alberti - No acaba de pitar massa bé "doncs hi ha diversos graus d'interès pel fet teatral", ja ens entenem, oi? Malgrat tot segueix endavant. I això no ho dic perquè estiguis lluny, ho dic perquè m'has ensenyat moltes coses i recordat d'altres una mica oblidades. Torna, que hi ha coses a fer, moltes coses. Una abraçada, nano. Joan"

Lluís, 16 d'abril de 1974

"Sento dir-te que, quan ens vegem, et fotré la pallissa de Zeleste. En vam gravar una cinta i va quedar bastant bé i vam veure que la cosa anava bastant en serio. Si pots, escolta el proper dilluns el programa "Trotadiscos" a Ràdio Barcelona, doncs ens van proposar d'anar-hi."

Marta, dissabte...

"Fa dos dies que la "Iaia Coixa", per cert hem canviat el nom definitivament a "Dagoll-Dagom", fem uns assajos bastant macos, passem tots els poemes seguits i la gent s'ho pren bastant seriosament. El text ha passat censura i dijous que ve l'hem de passar davant del censor, suposo que serà divertit... S'ha plantejat la possibilitat de fer gira el mes d'agost i de moment estem bastant engrescats. En Beto no podrà venir i en el seu lloc és probable que s'incorpori l'Àngel (Sola). Ja veurem què passa..."

Lluís, 27 d'abril de 1974

"Blackbird singing in a Dark of Night... Com et va la guitarra? Després de Zeleste, les coses no van massa bé, però seguim tocant i demà vindrà l'Oriol (bateria) que vol tocar amb nosaltres. La Tete s'ha enredat amb un "xollo" de "peles", però diu que vol tornar a tocar amb nosaltres...

Joan, dimecres...

"Saps una cosa? El dissabte vinent no, l'altre, o sigui el 18 actuarem a la Sala Villarroel. Estem nerviosíssims només de pensar-hi. Hem fet fer "posters" i enviarem cartes als contactes dels pobles perquè ens vinguin a veure, per si ens contracten per la gira...."

Marta, 11 de maig de 1974

"Dissabte a la tarda, quan t'estava escrivint, va venir Dagoll-Dagom en pes i, és clar, vaig haver de plegar. Vam estar treballant bastant bé fins les 12 de la nit i després vam anar a sopar. Vam tornar a casa per assajar després de fer l'animal pels carrers i anar als autos de xoc, fins a les tres. Llavors va telefonar en Lluís que estava perdut per Badalona amb la Núria i finalment van venir a casa. Després vam fer l'indio fins les 6 del matí. L'endemà començàvem a assajar a les 12 i vam aprofitar molt el matí fins allà les 4, quan vam anar a dinar. Ahir vam assajar a la Sala Villarroel i sembla que pot sortir bé, jo estic molt acollonida, sobretot perquè el Miki, quan li venen ganes de riure, no para i pot desgraciar l'espectacle. A part, el Beto està en un pla egocèntric i egoista que l'hostiaries a cada minut. Tots estem molt decidits a fotre'l fora després de la funció de dissabte, i jo no estic disposada a què, per bon actor que sigui, engegui el grup a la merda."

Marta, 20/21 de maig de 1974

"El grup Dagoll-Dagom va bé. Ahir ens vam reunir per parlar del cas Beto. El grup en pes, excepte Miki i Pepe van votar que no se l'acceptava, i ells dos van acceptar que la seva posició és purament sentimental perquè comprenen les raons que es van exposar en contra de què vingui a la gira. Avui ens tornarem a reunir i suposo que vindrà el Beto i li podrem dir cara a cara. També organitzarem una mica els departaments per tal d'organitzar la gira. Ja et tindrem al corrent."

Lluís, 23 de maig de 1974

Sembla que tot vagi bé aquí. Dagoll-Dagom és collonut i me’ls estimo molt. Farem coses maques. Amb el Bernardí (ara parla del grup de música) hem llogat un piano i aquesta tarda el portaran. l'Oriol, avui o demà comprarà una bateria i la setmana que ve segur que començarem a assajar. I tu? He llegit la teva última carta al "grup" D-D. Molt maca. Sembla que estàs molt animat. Ens entenem molt bé i amb la Marta, Ferran, Esther, Núria (Arregui), Maite (la basca), Joan; Voldria estar aquí i dir-ho amb música... JA HO FARÉ! Records (sonido telefónico)"

Joan, 24 de maig de 1974

"Sí, Quico, entre línies del pròleg també pensava que d'amagatotis no fossis a qualsevol cadira de platea, doncs m'avien dit que potser podries baixar.

- Superàvit del grup: 11.000 pàfies amb tot el material pagat i més de 700 cartells.

- Actuacions: Proper dia de Corpus, a les 7 i 10:45 (hòstia, tu, com els de veritat!), a la Sala Villarroel, i el divendres també a les 10:45.

- Gira: Hi ha força gent que està interessada en el nostre muntatge. El Casino Prado de Sitges ja han demanat condicions. A partir de demà, dissabte ens repartirem i estructurarem "l'affaire" gira.

- Infraestructura de Dagoll-Dagom: El Miki, el Beto i el Pepe segueixen tocant - ara més "solapadamente"- els collons a quatre mans. És probable que hi hagi entrades i sortides, ja m'entens.

Abans de rebre la "Quico's Letter", ja havíem dut a terme el recomençament d'exercicis d'expressió corporal i de veu, tal i com ens demanaves, ara directament relacionades amb el "Tonto" (l'espectacle era "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, al qual ens referíem com a "El Tonto"). En Lluís també hi participa, està integradíssim, i vol no limitar-se a la funció de músic. És sensacional.[...] Celebro moltíssim totes i cadascuna de les paraules amables i dures, d'amic, i de "papi", fins i tot de filòsof, així com m'enorgulleix saber-te amic.[...] Si no baixes aviat, ja no quedaran dolços i l'arròs serà covat. Abur! Joan"

Marta, divendres 24 (de maig de 1974)

"Ahir teníem assaig a casa d'en Joan, a les 10 i ens havíem de trobar al bar de la cantonada d'Aribau amb Diputació (es refereix a l'Oro Negro)[...] L'assaig va anar de conya, si hi haguessis estat t’hauries fet un fart de riure, tot i que nosaltres ens ho vam prendre molt seriosament. Mira: vam fer vocalització i dicció, i ja ens tens a tots al voltant de la taula del menjador de casa d'en Joan, amb un llapis a la boca recitant poemes i llegint articles de revistes. Potser hi vam estar dues hores i no sé què va ser més còmic, si les ganyotes que fèiem per poder pronunciar bé, o sentir-nos parlar en "la lengua del imperio". A veure si les properes crítiques no ataquen la dicció! Per cert, a Destino ha sortit una crítica (que ja t'enviaré), que és molt maca. És feta pel Joan Castells, que és un noi que porta el Grup de Teatre d'Esparreguera. [...] També hi ha una altra crítica de Martí Farreras que no és tant alentadora, però que creiem que està bé. Va sortir a Tele-Exprés.


Marta, 28 de maig de 1974

"Dissabte, al sortir de casa d'en Joan (després de 4 hores amb els llapis a la boca fent dicció), la Núria i l'Ester (Arregui), el Ferran (Toutain), el Lluís (Vidal) + jo, com que no sabíem què fer, vam pujar al cotxe i ens vam dedicar a seguir Vespinos o motos petites. La primera ens va portar fins el carrer Balmes. Allí en Lluís va baixar amb un pòster de l'obra i li va dir que havia estat escollida i que li regalava el pòster i l'esperava el diumenge. I així vam continuar fins cap a les 8, amb el cotxe ple de cartells per dins i per fora. Com que estàvem una mica cansats, ens vam asseure en un banc de la Rambla Catalunya (amb els cartells) i els anàvem oferint a la gent que passava, seriosos i sense parlar. De repent, quina és la nostra sorpresa! Apareix un tio igual que el Grouxo Marx de jove, però igual igual! cabell, bigoti, ulleres, puro, aquella manera de caminar que tu saps fer... L'hòstia! El tio és molt maco i li va entusiasmar la idea de la nostra propaganda. Va dir que diumenge procuraria venir i ens va demanar el telèfon, doncs volia tenir contacte amb gent tant catxonda com nosaltres."

Joan, maig de 1974

"Doncs sí, Quico... Son dos quarts de tres i les papereries estan tancades. La teva carta ha estat una d'aquelles que et fan sentir prop d'algú, estiguis a la Seu o al quinto coño, se me’n fot. Estic escoltant "Michelle", doncs el Quimus ( Quim, el germà d'en Joan) és un "precoç" entusiasta dels Beatles, i m'agrada que així sia. Un dia m'insinuaves que ens movem per petites ficcions, totes en virtut d'una necessitat i que quan t'acostumes a una sèrie de "cosetes", resulten tant necessàries com el cagar.

Si féssim una quiniela amb "l'If", tot i jugar en camp propi en sortirien moltes variants. Però la ploma ja ha corregut massa, quan el que cal és anar aprenent a viure, oblidar antigues costums i mirar desafinat al cel i a tu mateix [...], doncs només això ens aparta de les pedres. Tinc ganes de veure't. Les Rambles creixen de nit i a l'Òpera hi ha gent... (collons, quin final!). P.D. En una pel·lícula, uns quants de nosaltres farem d'extres, no em diguis que no és sensacional... Quantes coses queden al tinter!! Joan"

Marta, 31 de maig de 1974

"En Joan em va deixar llegir la carta que li vas enviar i estava contentíssim, diu que és la carta més maca que ha rebut a la seva vida. El diumenge vam fer l'obra i va anar regular, tant d'interpretació com de públic. La gent opina que els va agradar... Segurament farem tres representacions seguides, 12, 13 i 14 o 13, 14 i 15. Ja t'ho diré"

Joan, 03 de juliol de 1974

Original carta/poema d'en Joan

Maite (la Basca), Zarauz, 9 de juliol de 1974

"Llevo por aquí diez dias más o menos y me han comunicado que el dia (il·legible) se hará de nuevo "Pseudulus conntra amfitrió" (del grup Jocs a la Sorra, dirigida per Santi Sans), pero habrá una diferencia, entrará una esclava, que seré yo. [...] Noto que falta algo bruto, algo escandaloso, en fin espero que el público noten algo porqué si no, me va a resultar decepcionante. [...] Resulta que tengo planes para ir a Baltimore, aunqué de momento lo voy a retrasar al menos un año, pero lo que es seguro, es que vuelvo a Barcelona otra vez, para vernos las caras."

Marta, juliol del 1974

"Referent a les coses artístiques, hi ha bones noves. L'altre dia, dilluns a la nit, sortint de l'assaig amb en Santi (Sans), en Ferran i en Joan, estàvem comentant que aquest any és l'últim del batxillerat de sis cursos i vam començar a recordar els anys de batxillerat. De repent se'ns va acudir la idea de fer un espectacle que reflexés tot aquest batxillerat de la postguerra, que potser és dels últims exponents de l'Espanya Negra. Vam exposar la idea a la gent del grup i sembla que ha agradat. Cal treballar-hi molt perquè partim de zero, però creiem que pot sortir una cosa maca, sempre d'un caire semi oníric i surrealista creat a través d'experiències reals i concretes. Tinc ganes de parlar-ne amb tu i què n'opines, encara que suposo que es difícil que te'n facis una idea més o menys clara"

Joan, juliol de 1974

"Acaba d'una puta vegada la "mili", cony, que això no està fet per a nosaltres!"

Núria Arregui, 14 d'agost de 1974

"Continuo amb la idea de deixar el grup, però encara no m'ho he pensat prou. Penso que si decideixo deixar-lo estaré molt fotuda, però, d'alguna manera s'ha d'estar, no? [...] És per moltes raons que suposo també deus estar enterat, i, com no, per en Joan. Hi ha coses que no rutllen i entre elles, jo. En Joan diu que no "creo", però de del moment que parlo, penso, estimo i odio, crec jo que "creo". Potser estigui equivocada, per això m'ho he de pensar molt abans de marxar del grup. La propera vegada que vinguis a Barcelona hem de xerrar 'largo y tendido'."

Núria (Arregui), 29/30 d'agost de 1974

"Ya hemos hecho un par de ensayos y además no han ido del todo mal. Ayer tuve una idea luminosa referente al poema de Charles Bowers. Se trata de que el inventor salga tanto al empezar como al acabar los otros poemas, e ir repitiendo mi poema y, cómo no, hacer el inventor loco. ¿Qué te parece Quico?. [...] En los ensayos no se está del todo mal, pero tanto Joan, cómo Ferran i Lluís me han decepcionado muchísimo, y el resto del grupo no me puede decepcionar ya que siempre han estado en otro globo de diferente color. En resumen es que ya no es la unión de antes, aunque mientras "es penqui" no tiene importáncia."

Ferran (Toutain), 21 d'agost, 2, 3 i 4 de setembre de 1974

"Dagoll-Dagom s'ha trobat a casa d'en Joan. Han faltat la Marta i l'Anna (Faura), (la Basca també, naturalment). Érem la Núria, l'Ester, el Pepe, el Miki, el Lluís, l'Àngel i jo. En Lisard i en Xavi Sicart han vingut com a observadors.

Resultats: Tothom hem decidit que continuaríem amb el grup. La Núria i l'Ester han dit que, de moment, seguirien amb "Yo era un tonto..." i que després ja veurien com anava tot, però en l'ànim de tothom es desprèn que a Dagoll-Dagom hi ha corda per a rato* (*rato: en castellà, animal que fa cuac-cuac). Hem decidit començar a treballar la setmana que ve (que bé!). L'Àngel ja s'ha enrollat amb l'Hospitalet. Aviat entrarà gent nova al grup i el dia quinze actuem a Olesa col·laborant amb el Psèudolus contra Amfitrió de Santi Sans.  La Núria (Arregui) diu que "arrieros somos y en el camino nos encontraremos". La Basca ha escrit a en Joan que està molt animada. En Lluís participarà a Dagoll-Dagom també com a actor. Seguim amb el "Tonto" i comencem a pensar en el "No hablaré en clase", i si entretant trobem una obra interessant, la muntarem. El Miki se'n va a la mili el mes que ve. En Joan treballarà en "l'Arc de Sant Martí" de l'Ignasi (Roda), i els altres també llegirem l'obra per col·laborar-hi si ens agrada. El Beto està pendent de les peles. l'Anna (Faura), diu que deixarà el grup. Sobre la Marta, deus saber-ne més tu que jo. En fi, tot segueix com abans, com ara, com sempre. [...]

(Ja és demà, és a dir, avui.) La Marta m'ha dit que seguirà col·laborant amb el grup sempre i quan tingui temps, doncs com sabràs, està treballant en aquell muntatge dels de Sants sobre "La Setmana Tràgica".

Lluís, 10 de setembre de 1974

"Després de l'estiu puta que he passat han començat a sortir coses al piano una mica maques: he conegut un tio anglès que corre per aquí, en David, i canta cançons populars irlandeses; ens hem proposat anar al Zeleste i espero que serà de conya; també hi haurà el Tito Peláez (Flauta), amb el que fa dues setmanes hem començat a fer coses clàssiques de Bach; també compto amb el grup de teatre (D-D & Cia), doncs apart del "Tonto" està projectat de fer altres muntatges, com el del Romea, saps? El conte de l'Ignasi Roda. Musicalment em trobo millor amb el piano doncs em surten coses aprofitables i me n'adono que n'he après una mica més. Has tingut més notícies d'en Llach? Ojalà aconseguissis fer algo amb ell, doncs crec que us convé a tots dos tocar o fer música junts. Et deixo que ens hem de trobar amb el Tito i en David per gravar cançons i començar a pencar. Una abraçada plena de música. Lluís"

Ferran, 21 de setembre de 1974

“Estic molt cabrejat. El darrer dia d’assaig ens varen comunicar que engegaven el Club Oriols [1] a fer punyetes, que el tiraven a terra definitivament. Per una altra part, el Miki ha dit que no podrà assistir a l’assaig d’avui i el Beto ens va dir l’altre dia que el metge li havia prohibit treballar i que tampoc “pot assajar”. La Núria m’ha dit que ella ja n’està fins als collons (no sé de què). Jo sí que n’estic fins la punta del capullo. Que si el Pepe sempre s’adorm, que si les dues germanes (Arregui) s’emprenyen perquè el Joan (que ara és a Eivissa i torna d’aquí a cinc dies) arriba cinc minuts tard (!) etc., etc., etc. A la teva ben rebuda carta de l’hipotètic proper muntatge No hablaré en classe. El Yo era un tonto... el vam fer en castellà perquè l’Alberti escrivia en aquesta llengua. El nou muntatge serà parit per nosaltres íntegrament si abans no hi ha un avortament. Oi que nosaltres som catalans? Doncs és evident, almenys jo ho vull així, que serà en català. Per una altra part jo crec que les qüestions de tipus oficial que sortissin a l’obra podrien ser en castellà, tal i com passava a la tristament majoria d’escoles de la postguerra. És a dir: tot serà en català, però si s’ha de copiar cent vegades No hablaré en classe, no es pot copiar “No parlaré a classe”, em sembla. Què opines? Com va la llibreta Beatles?”

Marta, 23 de setembre de 1974

“Quico, Dagoll-Dagom fa aigües... ahir vam tenir la última reunió. El grup, per unanimitat, s’ha dissolt. Sé que això et fotrà però t’asseguro que  de la manera que anaven les coses és l’únic camí viable. La causa no ha estat  res més sinó la falta de ganes; jo estic segura que si hi hagués hagut entusiasme s’hauria vençut tot el demà: problemes personals, de local, d’horaris, etc., etc., etc. En la reunió d’ahir hi érem tots menys en Joan que és a Eivissa. La Núria, l’Ester i la Maite s’han matriculat a Sants. En Joan no sabia si matricular-s’hi o no. Quan vingui d’Eivissa ja me n’enteraré. Ahir tothom va opinar si volia o no fer un nou treball amb Dagoll-Dagom i tots excepte en Pepe, la Maite i l’Ester vam dir que no. Es pot deduir que no val la pena fer l’Alberti; millor deixar-ho com una cosa reeixida i passada, que no continuar-ho i ensorrar-ho que és el camí que anava a prendre.”

Ferran, 24 de setembre de 1974

“Ahir, reunits al Guitó la Núria, l’Ester, la Marta, en Lluís, la Maite (la Basca) i jo, vam decidir dissoldre el grup, almenys per part nostra. Ara ens hem de reunir demà per decidir si continuem fent el Yo era un tonto fins a l’actuació de novembre. Sé que el Joan s’emportarà un bon disgust quan torni d’Eivissa. També sé que a tu et fotrà molt, ahir ho parlava amb en Lluís. Sento donar-te tan fastigosa novetat, però d’altra part, suposo que comprendràs que tal i com estàvem no podíem pas continuar. De totes maneres m’agradaria fer l’actuació de novembre, a tu què et sembla? Tinc moltes ganes que baixis de permís. Potser amb tu les coses podrien anar una mica millor. Au home! No posis aquesta cara d’amoïnat, que la primera formació de DAGOLL-DAGOM agonitzi, no vol dir que s’acabi el món! El grup evidentment continuarà. [...] De veritat, tu, cada dia estic més boig pel flamenc, pel Lluís Llach, pel Salvat-Papasseit, per Garcia Lorca, pel surrealisme, per J.V. Foix, pel teatre, per la poesia, pel món, per la gent, per l’art, per tot. No sé què em passa. [...] Ara mateix m’ha telefonat en Joan des d’Eivissa. Rep una forta abraçada de part seva. Paradogicament s’ha alegrat molt de la dissolució del grup.”

Lluís 26 de setembre de 1974


Marta, 2 d’octubre de 1974

“El dilluns passat va haver-hi reunió i es va decidir fer una restauració i continuar el grup amb gent nova. El grup actual està format per Joan, Ferran, Maite basca, Maite Moreno, Anna Sagristà (?), Pepe, Àngel Sola, Beto, Lluís, Lisar (Paz) i dos elements nous. Jo, de moment, fins que no acabi el muntatge de Sants [1], no jugo perquè és dolent pel grup i per mi. M’agradaria que les coses anessin bé i que Dagoll-Dagom tornés a ser un grup consistent.

Ferran, 4 d’octubre de 1974

“No sé si has llegit el poema d’en Lluís a la mort de Dagoll-Dagom, un esplèndid epitafi en el que tothom és mort o se’n va lluny a treballar. Charlot, Buster Keaton, Harry Langdom,  Charles Bowers, els entranyables Oli & Stan, etc., etc. [...] L’antiga formació de Dagoll-Dagom ha estat dissolta i en Joan reorganitzarà el grup per seguir fent el Tonto. La Maite, al final, Basca ho ha deixat perquè diu que no en vol saber res del nostre deshonest joc i la Marta, de moment, també ho deixa tot i que em va dir que tornaria després de Sants. En Joan i jo hem pensat que es podria formar un grup de gent bàsica (Joan, Quico, Lluís Marta (?) Ferran), i que la resta podrien anar variant segons l’espectacle. Què et sembla? Vine tant aviat com puguis i tu mateix podràs comprovar els resultats del nou Dagoll-Dagom.

Fa un temps vaig fer una traducció d’I am he Walrus, no sé si et pot servir d’alguna cosa...”

Lluís, 7 d’octubre de 1974

“El grup torna a rutllar amb les coses molt més clares i sense interferències. Estem pencant molt amb el Tonto i hem vist que dona molt de sí.”

Ferran, 16 d’octubre de 1974

“La meva caracterització de Groucho és cada dia més perfecte, demà em tallaré els cabells convenientment llargs de la part del davant per poder fer-hi una ratlla al mig d’art típicament Groucho-marxista. En Xavier Sicart se n’està encarregant meravellosament de la fabricació de diversos atuells destinats a enriquir els decorats. Ja ho veus: tenim el pintor que li faltava a Dagoll-Dagom. Pintors, músics, poetes, cantants... La teva proposta em sembla acollonant! Dagoll-Dagom serà un cercle artístic d’allò més esplèndid; Ai Quico quan acabis la mili! Crec que pel desembre ja hauré acabat el meu poemari “Amics blaus” que penso dedicar a Dagoll-Dagom. Aleshores jo penso que podríem fer un recital de poemes teus, d’en Joan i meus”

Lluís, 16 d’octubre de 1974

“Avui hem estat a Sant Boi. El teatre és molt maco. Ja hem muntat l’escenari i hi ha innovacions: a la banda esquerra hi ha una escala plegable de fusta i a la dreta el piano. El començament és normal, fins que en Ferran s’aixeca del terra, puja dalt l’escala on deixa l’americana i baixa. Al final de l’Angelito, es desmaquilla, puja a l’escala a recollir l’americana de l’Alberi i fa el monòleg final. Oi que és collonut?”

Joan, 17 d’octubre de 1974

“Què et semblaria una exposició de dibuixos d’en Xavier (Sicart) amb l’organització de Dagoll-Dagom? I un recital de cançons d’en Lisard o un petit concert  teu i d’en Lluís organitzat per Dagoll-Dagom? I un recital de poemes teus, d’en Ferran i meus, amb el nom de Dagoll-Dagom? Oi que si d’aquí un temps ho fem serà molt collonut? El Five o’clock tea queda de putíssima mare amb la nova gent. Tinc ganes de què el vegis. Hem aconseguit remuntar l’espectacle en quinze dies! Ara et deixo perquè haig de fotre el camp corrent cap a la Sala Villarroel. Perdó.”

Joan, 18 d’octubre de 1974

“Avui l’Ignasi (Roda) també se’n va a servir a la pàtria. Nano, “Equip de Poesia”[2] ara l’ha agafada amb Salvat-Papasseit. Et vaig augurant que serà maco. Poques hores abans de tu llegir això, el Tonto, tornarà a tenir vida i al dir “por las calles”, enyoraré tota una època i moltes persones que han volgut anar cap a una altra banda, però l’Alberti segueix. Quico, company, no tardis massa en baixar, hi ha bastant a fer. Fins ara. Joan”

Angel Sola, 20 d’octubre de 1974

“Ayer fué el gran dia para Dagoll-Dagom, puesto que, renovados todos los papeles de la obra en solo 15 dias de ensayos, se salvó honrosamente la representación, a pesar de las consabidas caidas de biombo, retrasos en salir a escena, etc., etc., tan normal en estos casos. Al final de la obra hubo un “fòrum” de lo más chorra porqué se produjo lo de siempre. O sea que el público no havia entendido el texto y, a pesar de nuestras explicacions, no acabaron muy convencidos del todo. El dia 10 del mes que viene tendremos otra representación en el Centre Catòlic de l’Hospitalet, dónde hicisteis la penúltima actuación con el NGTU de Els pledejaires.”

Marta, 22 d’octubre de 1974

“Dissabte vaig anar a veure Dagoll-Dagom a Sant Boi. L’espectacle coixeja, li falta ritme i com sempre interpretació. Els hi hauries de fer un repàs!. Penso que no va quedar ni millor ni pitjor que les vegades anteriors. El Ferran fent de Groucho Marx estava genial! Tenen coses a favor seu i és que els fa il·lusió seguir treballant.”

Ferran, 22 d’octubre de 1974

“Efectivament, dissabte vam actuar a Psiquiàtric de Sant Boi. La “Hoja del lunes” deia: “Buen teatro”. Va anar de conya. Un boig, dirigint-se al Joan li va dir: “¿Ya teneis los instrumentos para hacernos reir?”. El 10 de novembre tornem a actuar al Centre Catòlic de l’Hospitalet. Dagoll-Dagom podrà perdre gent de tant en tant, però n’estic segur que tu, en Joan, en Lluís l’Àngel i jo, sempre estarem junts.”

Anna Sagristà, 31 d’octubre de 1974

“La teva proposta de fer teatre junts m’agrada força, el problema que jo trobo per entrar a Dagoll-Dagom, és que la gent d’aquest grup és molt jove. Gràcies pels teus elogis sobre les meves dots d’actriu, però crec, com bé diu el Joan, que exageres. El dimarts passat vàrem fer una actuació de l’Inventari de poble amb l’Equip de Poesia a Sant Boi. Només érem el Joan i jo i com que va ser una actuació molt precipitada vam enredar al Ferran (Toutain), el dia abans, perquè llegís l’inventari mentre nosaltres recitàvem els poemes, ja que l’Ignasi (Roda) està a la mili. El lloc on ho vam fer era una llibreria.”

Marta, 4 de novembre de 1974

“Des de divendres fins diumenge hem estat assajant “Setmana Tràgica” de les 9 del matí a les 9 de la nit. He sigut molt feliç a estones i penso, cada vegada més provar una aventura com la dels Joglars, que poden treballar només del teatre.”

Joan, 5 de novembre de 1974

“Cada assaig de Dagoll-Dagom em suposava un martiri, ja que hauria volgut un interès teatral total per part de tothom, i això encara no hi és. Èxit gros a Sant Cugat (150 persones. 11.000 “peles”. 1 bona actuació. 1 molt dolenta actuació. Publicitat estil NGTU – pel carrer -, ambient de “gira”, etc. La cervesa s’escalfa. Vine. M’ha agradat molt el poema per mi, te n’envio un per tu.

Esventeu els mots

                   I lligueu-los a un paper.

Un poema.

Escorxeu les paraules,

El sentit ben rebregat,

                   La rima a fer punyetes

I el ritme...

                   Un vals

                            Per exemple.

Cremeu el que vulguin voler dir:

                            Ningú no ho entendria!

Sento moltíssim que no puguis venir diumenge que ve a l’Hospitalet. Ja t’avanço que serà una actuació sonadíssima ja que hi ha moltes ganes per part de TOTHOM. Un bon treball d’assaig, bones llums, bon teatre, etc. Vàrem fer una entrevista de mitja hora per la ràdio, entrevistes a diaris, etc. És l’èxit tio! Fins aviat, maco.”

Marta, 13 de novembre de 1974

“Diumenge vaig anar a veure Dagoll-Dagom a l’Hospìtalet. La representació va ser molt maca, amb ritme, i la interpretació ha millorat molt des del dia de Sant Boi. Però de tota manera no veig gens clar el destí del grup. Vaig parlar una mica amb en Joan i força amb en Lluís. En Joan està passant una crisi “existencial” i tothom se’n ressent, des de la Maite (Moreno) al grup en General. En Lluís m’ha explicat que el grup no és sòlid, però ja saps que en Lluís de vegades no veu les coses tal com són, sinó com les sent. Ja ho veus, no sento el teu optimisme per Dagoll-Dagom, perquè faltava allò que no sé ben bé què és però que tots hem notat quan un grup xuta. El temps dirà...”

Lluís, 17 de gener de 1975

“Fa dos dies que vaig a assaig amb el Ramon Muntaner. Tocaré amb ell. En principi és interessant ja que hi ha possibilitats de fer “música”, i crec que algo podrem fer. Ja saps, actuacions, escenari, públic, “tablas”. En Santi Sans em va proposar fer la música d’una obra que està muntant de nou, “Nit de forasters”, i ja és algo més a fer. Per altre cantó l’Agustí Ros em va dir que estaven muntant una obra a l’Institut del Teatre i que necessitaven música. Ja veus, feina n’hi ha de moment.”

Joan, febrer de 1975

“Sí, Quico, efectivament han passat moltes coses. Un vell món s’ha trencat definitiva i irremissiblement. Vade retro, tristesa, no hi ha lloc per a tu a la casa del poeta! És de Neruda i sé que t’agrada. Potser l’escena (la última escena) de Dagoll-Dagom va ser l’epicentre de la separació i vàrem ser “tant burrus” que no vam saber guiar els fets. T’escric sense guió ni índex. La fi del grup va coincidir amb una època meva en què els nervis em dominaven i no em sentia altra cosa que un somnàmbul mental. Trobava les teves quimeres fora de sentit, tampoc no et vas esforçar massa en explicar-me-les en el punt just, o potser ja no estava tant a prop teu per descobrir aquest punt. Voldria – nostàlgic de mi – que ens trobéssim de nou, encara al carrer Pelayo per xerrar del Petit Príncep, és a dir al dintell d’aquesta porta que ja hem passat, però tot això són punyetes que no duen a res. No, no hauria tingut força per trencar el gel. Gràcies, moltíssimes gràcies per fer-ho tu. “Què en saps d’en Quico? Res, ni l’escric ni m’escriu i si baixa no ens veiem.” Quantes vegades ho he hagut de respondre! I ara, de cop i molt sincerament, tinc ganes de veure’t. Guardo un mal record  de l’últim cop que ens vam veure. Tu estaves molt excitat i jo molt ensopit. No sé si em queden energies per repartir fulls en blanc o escrits, energies sí, però...

Estic animat. Si creus en mi tornarem a treballar. He decidit fer del teatre lo meu i que ell digui el que jo li faci dir. També temporalment he deixat Bellaterra i em volta pel cap un treball sobre Joan Salvat-Papasseit. Potser m’hi posi a l’estiu, doncs ara estic TREBALLANT amb en Pere Planella a L’escola dels bufons. Quan m’hi posi, si has acabat la mili, necessitaré que hi siguis amb mi i que tornem a somniar junts allò que diuen els actors a l’escenari. Res, tot això, t’espero.”

Lluís, 17 de febrer de 1975

“Nano, ja m’he estrenat amb el Ramon (Muntaner) al Zeleste, tenia una lleugera esperança que baixessis però ja he sabut que estàs arrestat. Mala llet. Molt interessant doncs és la meva primera tocada en públic amb el Ramon i davant un auditori difícil com és el Zeleste. Quico hòstia! (Una abraçada de les nostres)”

-------------------------------------------

En acabar la mili, Dagoll-Dagom ja només era un record i en tornar a Barcelona, la meva Barcelona activa, embruixada, pesaven els mesos perduts que m’havien deixat les mans a les butxaques buidades. La mateixa nit que vaig arribar de Talarn, vaig sopar d’una revolada a casa els pares i vaig sortir a respirar l’olor de nit de la ciutat. Ja no vaig anar a la Cova, ja que l’aventura amb el Dagoll, me n’havia apartat. Amb la Marta feia mesos que ho havíem deixat córrer i tot i que ara sortia amb la Carme Callol aquells dies era fora de Barcelona. Amb en Joan seguíem distanciats i amb la resta del grup ja no sabia ni on ni com trobar-los. Amb en Lluís i l’Anna Isant, la seva parella des de no feia massa, vam trobar-nos per atzar just en entrar a la Plaça de Sant Jaume, jo arribant-hi des del carrer del Call i la parella des del carrer Ciutat. Envoltats de màgia vam anar a un nou local de música i copes que havien inaugurat feia poc, el Zócalo. Allí em vam parlar llargament de l’agonia i final de Dagoll-Dagom, fins que va entrar al local en Lluís Llach amb més gent, i em va proposar de tornar a fer de tècnic de so als seus recitals. Bé, almenys tenia una feina, però el teatre semblava allunyar-se irremeiablement. Barcelona, sense diners se’m mostrava esquerpa per primera vegada, però, amb tot, la casualitat va fer que tornés a pujar al tren del teatre.

Un grup d’estudiants de la UAB estaven organitzant un festival de poesia al campus de l’Autònoma, amb la participació dels poetes de més volada del moment i havien demanat a en Lluís si els podia deixar l’equip de so que feia servir als concerts per a l’ocasió. L’única condició que els va posar va ser que jo en fos el tècnic, perquè coneixia bé l’equip. Així que vaig quedar amb dues de les organitzadores per fer el transport. Eren la Rosa Novell i la Isona Passola, per casualitat amigues de l’Ignasi Roda. El dia del recital, el “Gespa-Price”, a mitjans de maig, m’hi vaig trobar en Joan Ollé. De cop i volta s’enfonsaren els murs de contenció que havien refredat la nostra amistat a causa de malentesos i, sobretot, de la manca de comunicació que havia acabat provocant la distància. Contents i eufòrics pel retrobament vam improvisar una petita boutade. Ell recitaria el poema que vam escriure de pressa i corrents i els versos del qual rimaven amb les indicacions que ell em donaria des de l’escenari sobre greus, aguts, reverberació i saturació. El poema no va tenir cap transcendència però refeu els ponts d’una amistat que havíem donat per perduda prematurament.

Gràcies a aquesta gamberrada menor, vam quedar per veure’ns i parlar d’un projecte seu a partir de poemes de Salvat Papasseit.  Tenia molt clar que volia seguir la línia del “Tonto”, però aquesta vegada la interpretació d’actors i actrius hauria de ser molt més cuidada. No m’ho vaig pensar dues vegades i vam una direcció bicèfala, ell es centraria més en el muntatge general i la direcció artística i jo en treballar la interpretació, la dicció, la vocalització i en general la direcció d’actors. Poques setmanes després ens vam posar a seleccionar actors i actrius a la cuina de l’Institut del Teatre, aleshores situat al carrer de Pedro Lastortras, per al que acabaria essent “Nocturn per a Acordió”, basat en poemes de Salvat Papasseit. Vam parlar del nom del grup i de manera natural no vam trobar cap inconvenient en ressuscitar el nom de Dagoll-Dagom, per enfilar el segon muntatge del grup.

Havíem recuperat l’amistat fluida i establert una base més sòlida i compartida per dirigir junts, heretant part de la mecànica de les primeres sessions als Oriols. Jo tenia la feina de tècnic de so, la qual cosa permetia pagar-me les copes al munt de locals nous que la nit barcelonina oferia més i més i, en general, Barcelona tornava a obrir-me els braços, generosa, pocs mesos abans que la mort del dictador trasbalsés la meva vida, les nostres vides i la de tot el país. Mort el gos, començà la disbauxa.


[1] La Setmana Tràgica

[2] Grup de teatre engegat per Ignasi Roda i amb Joan Ollé, Andreu Isern i Anna Sagrista, per representar muntatges de poesia.


[1] Local de la parròquia de Sant Josep Oriol on assajàvem, cedit pel Pare Manel

Comentaris