Estació Marítima, Maó, 1986 a Joan Cabo . Música del temps, walkies: Walk of Life – Dire Straits   Vaig sortir a coberta per rebre l'aire fresc del matí. El tímid sol urbà maldava per fer-se veure enmig de la boirina ombrejada per fums de xemeneies invisibles que dominava Barcelona a punta de dia. S’imposava amb mandra profunda a la quotidianitat suspesa les darreres setmanes. L’evidenciaven el monument a Colom, les torres de l'aeri o qualsevol de les edificacions tristes del port presidides pel massís de Montjuïc, el castell i el cementiri. -       Final de trajecte a la ciutat dels morts, vaig rondinejar. Davant meu lliscaven en un el mar gris verdós, tacat amb extenses llunes ataronjades, restes del rovell dels vaixells, els reflexos d’habitants, carrers i places. Contrastaven amb la saturació de colors i l'esclat de llibertat que retenia rere les parpelles, encara enlluernades per l’esplendor de Menorca, deixada enrere feia tan sols unes hores. Sonà la sirena del v

Música d’escenari:Die Moritat von Mackie Messer - Lotte Lenya A Josep Anton Codina No em calgué aclucar els ulls doncs tot havia quedat a les fosques. M’havia assegut en una de les butaques, al bell mig de la platea del Romea, com solia fer quan em calia reflexionar després d’un assaig . A l’aire encara flotava un lleu flaire del perfum que la Rosa feia servir i l’oïda retenia els darrers compassos de la música que en Lluís havia interpretat al piano. M’esforçava a sobreposar-la  a la imatge de com volia l’escena. La mica de l’aroma escampat en l’ambient semblava fer-me comprendre que la melodia no acabava d’encaixar en l’esbojarrat final que, em semblava a mi, era fruit d’una sorprenent lucidesa. Sense saber com, vaig xiuxiuejar “no hi pot haver solitud més terrible que la certesa del silenci”. Era l’argument suggerit al músic i se’m feia evident que no acabàvem de sintonitzar, doncs la melodia em semblava massa frívola per la gravetat del moment que el text descrivi