BARCELONÆS: LA BARCELONA DESCOBERTA

5 La Sagrada Família als anys seixanta FOTO: Desconegut.

Música descoberta: Romanço del fill de vídua- Els 3 Tambors

 

a l'Oriol, el Lluís, la Núria i la Carme.

Pel tombant de la dècada, a principis dels seixantes i gràcies al canvi d’escola  i l’ingrés als Llobatons, vaig iniciar la meva vida social en una Barcelona que, a diferència de la relativa immobilitat i manca de dinamisme de la dècada anterior, començava a donar mostres d’una acceleració bulliciosa, com una remor soterrada, inquieta i caòtica que jo captava de manera intuïtiva, mentre que es produïren en mi els primers canvis dràstics que se solen donar entre els vuit, nou anys i els quinze o setze.

L’inici de la descoberta va comença com tot a la vida: sense tenir ni la més mínima idea de com acabaria tot.

La primavera anterior havia fet la primera Comunió amb l’absurda il·lusió que per fi accediria a a la plenitud d’aquell concepte que es podria resumir en “fer-se” gran.

-      Quan et faràs gran, Francesc!!!! Solia renyar-me la mare.

Quan m’ho deia el pare ja m’escagarrinava una mica més. Pel que fa als germans, els hi tenia presa la mida doncs com que eren més grans que jo, simplement se’n fotien de mi. Mai no hi vaig tenir massa relació amb els germans doncs m’hi portava 10, 14 i 16 anys.

Frustrat, doncs ni m’havia fet gran, ni res havia canviat d’ençà la primera comunió, vaig concloure que alguna cosa devia haver fet malament, probablement influït pel pare que era un cristià sense possibilitat d’escapatòria. Jo què sé! El cas és que aquell estiu, a Sant Pere, vaig proposar-me a Mossèn Franciscu com escolanet a la missa de 9. I la veritat és que ho vaig complir fins el final, tot i estar-ne fins al capdamunt després del segon dia. Sort de les campanes! Vivia perquè arribés el moment de la consagració, quan em retirava de l’altar, i em dirigia cap a les cordes que baixaven del campanar, al final de la capella. La comèdia em va durar fins un dels primers diumenges d’octubre, ja a Barcelona, en què els pares no van poder evitar que m’entestés a anar a missa, tot sol, a la Parròquia de Sant Raimon de Penyafort. L’havia descobert prop de la nova escola, Costa i Llobera, a la Rambla de Catalunya i devia voler  fer el tast d’experiències noves, es veu.

Un cop dins l’església, vaig constatar ràpidament dues coses: que podia sortir-ne quan me’n canses moooooolt abans de l’Ite missa est i que, per no tornar a casa abans d’hora, m’hauria d’inventar ràpidament alguna cosa per fer. Vaig decidir anar a jugar a casa d’uns germans que sempre passaven uns dies a Sant Pere, al mateix carrer que jo, a casa d’uns familiars. L’Arturet, la Núria i l’Eulàlia, de qui em sentia una mica enamorat, vivien al carrer Negre Vernis número 4, prop de la plaça de Sarrià, i, preguntant preguntant, vaig recórrer la Via Augusta fins a Ganduixer per on vaig girar a mà dreta fins al Passeig de la Bonanova. Vaig descansar en un banc, més que per cansat per veure’m a mi mateix, allí, assegut com algú anònim. Em va sorprendre agradablement l’ample de les voreres i la fresca de sota els grans plàtans que flanquejaven el passeig tot acollint-me en una penombra tacada de raigs de sol. Van ser minuts extraordinaris. Allò de fer-se gran començava a prendre forma de veritat. Els pocs vianants, passaven de llarg sense parar esment d’aquell vailet de encara no deu anys, que els mirava cellajunt i sorprès que ningú s’aturés a preguntar alguna de les impertinències dels grans. Cap “que t’has perdut, nen?”, cap “on són els teus pares?”, ni cap altra pregunta de les que solien fer els grans, amb aquella cantarella exasperant que em feia sentir com si es dirigissin a un faltadet. Vaig trobar que allò de fer-me gran em permetia passar inadvertit, reservant-me per més endavant el reflexionar sobre la multitud d’avantatges que semblava prometre la nova situació. Animat pel recent estrenat anonimat vaig reprendre el camí, meravellat per la nova virtut adquirida de poder convertir-me en paisatge.    

Quan va ser l’hora de dinar, els pares de l’Arturet, molt discretament i superada la sorpresa inicial de la meva presència, em van insinuar que potser fora millor tornar a casa. Com que no duia diners em van donar l’1,20 cts per al tramvia, els quals vaig invertir en un polo de xocolata, fet que m’obligava a tornar cap a casa per on havia vingut. Passades les tres de la tarda, un cop a casa, m’esperava un galimaties de crits, renys i explicacions per part meva, tot a la vegada. El pare havia volgut avisar a la policia perquè em busqués, en Xavier, el tercer dels meus germans, havia pregat que no ho fes, per no posar en risc la seva implicació en la causa universitària contra el franquisme; en Guillem, el segon i també padrí, volia sortir a buscar-me, mentre que el més gran, en Claudi, enfrontat al pare, sortint en defensa d’en Xavi, havia donat un cop de puny sobre un pilot de llibres amb tant mala sort que s’havia trencat el canell. La mare sofria en silenci per mi i probablement pel penediment d’haver anat a parar a una família com aquella. No recordo el càstig que em devia caure, ni els renys i amonestacions que probablement vaig rebre en els dies següents, però si que em vaig convèncer que tot allò de la comunió, l’escolanet i les misses, no em servien ni servirien en un futur per a res. En qualsevol cas, vaig seguir anant i venint per Barcelona sol i a peu doncs, d’alguna manera, m’havia guanyat una escletxa de independència.

Quan havíem tornat de les vacances en família i encara amb la derrota final per les hores felices perdudes escrita als ulls, gairebé d’un dia per l’altre, les nebuloses enllà de l’Esquerra de l’eixample, el triangle que formen la Catedral, el port i Rambles amb la Plaça de la Universitat, a més d’un parell de carrers concrets d’El Guinardó, s’ampliaren fins les immediacions de la Catedral i la part alta de la Rambla de Catalunya, on s’hi ubicaven el Cau i la nova escola respectivament. De cop i volta es diversificaren els horitzons de “cacera” amb  les noves amistats, ampliant més i més les rutes i els aparadors davant els quals badàvem en sortir de classe entre jocs i empentes, en ruta cap a tots i cadascun dels portals dels edificis on vivíem. 

Va ser una Barcelona que s’anava acolorint davant els meus ulls i que en els llargs vespres d’hivern, s’il·luminava amb anuncis lluminosos que competien amb els aparadors dels Almacenes el Águila, Can Jorba o Can Vicenç Ferrer, una gran botiga, papereria i basar de material pel dibuix, la pintura o l’escultura, tot a la vegada, que es trobava al xamfrà on ara hi ha el Corte Inglés de la Plaça Catalunya. La mare m’hi havia comprat tot de material escolar per anar al Costa i Llobera. Llapis i goma d’esborrar, Dacs, plumier, llibretes i carpetes i la diversitat de materials exposats que semblava infinita em va captivar tant des del primer moment, que sovint hi distreia temps en sortir d’escola, un temps que havia anat robant de l’hora de tornar a casa, no sense enuigs i renys. Allí hi havia de tot i tot em semblava atractiu. En guardo un record brillant entre olor de paper i els drings de la caixa registradora. Aquella va ser també una Barcelona que, a diferència de Sant Pere on tothom parlava català, com al Montessori o als llobatons, em feu entrar progressivament en contacte amb el castellà, més enllà de la ràdio o les noies que venien a ajudar la mare en les feines de casa. Recordo el fart de riure de la família quan a principis de curs els vaig donar la notícia que a classe hi venia un noi que em semblava que era estranger. “És que es diu Martínez!”, insistia jo sense comprendre el motiu de tanta befa.

Nous amics del Costa significaven nous barris per explorar. Amb l’Adolf Martínez vaig sumar Gràcia als meus coneixements, amb en Francesc Sandaràn la part alta del meu barri, fins a Rosselló i Aribau, incloent-hi la Plaça Letamendi. Amb cada nou amic sumava una nova ruta i en arribar a casa, la contrastava amb la Guia Urbana de Barcelona, un descobriment que havia fet per casualitat tot remenant la prestatgeria botida de llibres que cobria una de les parets del passadís de casa. L’Oriol Porcel vivia al carrer de Bergara, a la vora del pis de Balmes i dins els àmbits del meu coneixement urbà; amb tot,  plegats, férem nostra l’Avenida de la Luz que ens oferia la característica barreja de pudors de lavabos públics, pols acumulada i electricitat amb les olors dolces de les botigues de llaminadures i les de marro de cafè i licors dels bars. Va resultar un conjunt d’espais on ens sorprenien experiències inesgotables, inclosos el cinema i, sobretot, el gran Salón Recreativo amb els futbolins i les màquines de millón. En Lluís Cantó, amb qui també coincidia als Llobatons, vivia al carrer Barra de Ferro 8, al laberint de carrers i carrerons que hi ha entre Princesa i Argenteria, aleshores Plateria, al mateix barri de Ribera que anys més tard esdevindria un dels epicentres de la meva vida i del gruix de la joventut, la intel·lectualitat contracultural i la creativitat artística, en el sentit més ampli que es pugui entendre. D’aquesta manera, vaig travessar la barrera mental de la Via Laietana, deixant-me perdre per diferents carrerons cada vegada que hi anava. Em fascinaven el munt de tallerets de desajustades portes de fusta vidriades i obertes de bat a bat, a través de les quals es veia treballar des d’un artesà de la pell, a un cisteller o una espardenyeria.

El Costa i Llobera també hi va aportar la seva part. Recordo excursions al Zoo, que ja havia conegut amb els pares, un joc de ciutat a La Verneda o la visita a la Sagrada Família, on vaig descobrir massa tard que tenia vertigen, doncs quan ja em trobava a dalt de tot d’una de les quatre torres existents aleshores, un lleuger balanceig em va aterrir, convertint en un turment el descens per l’inacabable escala de cargol, marxa enrere, mig paralitzat i de quatre grapes.

6 Avinguda de la Llum. FOTO: Desconegut

Fins aleshores la meva infància a Barcelona havia estat més aviat solitària i centrada al pis de Balmes doncs els pares no em deixaven sortir a jugar al carrer com a Sant Pere i els tres germans, més grans que jo, quan voltaven per casa, per favor per favor que m’ignoressin. Per tant va ser un alliberament trobar en l’Oriol i en Lluís, uns amics prou afins per tornar junts a casa quan acabaven les classes. Amb ells i altres companys que anaven variant, exploràvem entre jocs els descampats de les Tres Torres, la Bonanova, o Sarrià, segons on s’hagués traslladat el Costa aquell curs, i baixàvem cap al centre, camps a través, pel darrere de l’estadi de l’Espanyol i de Piscinas y Deportes, fins a la Diagonal. Poc a poc la nostra amistat es reforçava entre corredisses pels solars, carreres de cotxes en miniatura Norev o Dinky Toys, aturant-nos llargues estones als gronxadors del Turó Park per comentar somnis de futur, pendents d’aquella quimera de fer-se gran que no acabava d’arribar mai. Quan tornava a casa exhaust i satisfet, feia els deures d’una revolada i sense cap interès, pendent només d’endinsar-me en les aventures de Guillermo el Travieso, a veure si en treia alguna idea per a la meva pròpia colla de Proscritos.

La primavera a cavall dels meus tretze o catorze anys va envair l’escola la cançó de moda San Francisco (Be Sure to Wear Flowers in Your Hair) d’Scott McKenzie que va significar una autèntica revolució. No sé com, vaig trobar-me a la sortida del Virtèlia femení, amb la colla, per conèixer nenes i mirar d’invitar-les a festes de diumenges a la tarda, a poder ser en qualsevol casa amb terrassa o una mica de jardí i preferiblement sense els pares. Poc a poc es van anar consolidant una colla mixta amb centre neuràlgic a l’àtic dels pares de l’Humbert Alfageme, al carrer d’Indústria, prop de la Sagrada Família. Noies que em semblaven una mica més grans que jo tot i tenir la mateixa edat, permetien acompanyar-les a casa seva un cop acabada la festa, abans de sopar, cosa que m’obrí un ventall de possibilitats cara a la descoberta de nous barris. Sant Antoni, Passeig de Sant Joan, Poble sec... La Dorita  la Margarita Vigil... de qui vaig estar enamorat en secret. Era una noia de cabell fosc, pell morena i faccions ametllades que em va atraure sobretot per la gràcia que tenia de no pronunciar les erres. Deia el pelo per el perro i cigalillo lubio. I jo ho trobava encantador.

Amb el pas del temps es van incorporar a la colla, la Núria Matas i la Carme Boet, que eren cosines. Em vaig enamorar primer de la bellesa sensual de la Núria, una noia callada i intensa. Però en una jugada poc clara on em temo que hi va estar involucrada la Carme, aviat la Núria desaparegué del mapa. No desvetllaré intimitats dels altres, però durant un bon grapat d’anys tant L’Oriol, com en Lluís i jo, vam estar enamorats de la Carme. Així, a la vegada que amics, vàrem esdevenir competidors sense quarter. Els tres vam acabar sortint amb ella per torns, jo el darrer. Amb els anys i en deixar l’escola enrere, ens vàrem anar perdent la pista els uns als altres.

7 Núria, en primer pla, i Carme, a la platja d'Arenys l'any 1967

Amb tot va ser un temps ple d’emocions a flor de pell en què plegats descobrirem cine-fòrums quasi clandestins, concerts del grup de Folk, jocs de ciutat, assistíem a festes dels escoltes, els Mercats de Calaf o a carreres de motos – els nois vam formar part d’un equip de controls en dues edicions de les 24h Motociclistes de Montjuïc -, o bé perseguíem autògrafs de pilots de fórmula II mítics com Jim Clark, Jochen Rindt, Graham Hill, John Surtees, Jack Brabham o Jim McLaren. També les penombres dels primers pubs, la primera discoteca de Barcelona, Ciro’s, on la Carme i jo vam ser infidels a l’Oriol. Ja no eren només els carrers i parcs de la ciutat el que em fascinava de Barcelona, si no que poc a poc m’endinsava en una vida soterrada i mig secreta que arribà a interessar-me molt més que la família, els estudis o els escoltes. Ho afavoria el desconcert d’uns pares esgotats que sovint passaven pels meus avis, que no sabien massa bé què fer amb mi i que ja havien pujat tres xicots, dels quals jo n’heretava la seva conquesta de llibertats.

Vaig començar a participar de les meves primeres Catalunyades - concentracions prohibides pel franquisme que reunien cada cop més persones pels voltants de la Plaça de Catalunya, Pelai i Rambles – gràcies a la proximitat del pis de Balmes. Jo hi anava com a observador per informar dels esdeveniments des d’una cabina de telèfon a en Lluís, l’Oriol i la Carme, reunits al nou pis on ara vivia en Lluís, prop dels Caputxins de Sarrià. En una d’aquestes concentracions, refugiat al Zurich, vaig poder comprovar la brutalitat dels grisos, amagat des de l’altell de la cafeteria. Els quatre vam assistir junts a la manifestació espontània quan va morir l’Abat Escarré, prop de la Plaça de Sarrià. Amb en Lluís, fins i tot aconseguirem fer arribar unes barres de pa als subversius tancats a la Caputxinada del 1966, trencant camps a través el cordó de grisos que envoltava els Caputxins de Sarrià. Teníem plena consciència del franquisme donat que en les nostres famílies, com en les d’altres companys d’escola o de l’escoltisme, hi havia hagut represàlies, detinguts, multes o controls de la Brigada Político Social. Teníem assumit que aquestes coses passaven, que no sortien als diaris i que en teníem coneixement a través de converses en veu baixa, només quan estàvem segurs de no ser escoltats. Qui s’hi enfrontava era per nosaltres no només era un heroi, si no l’únic model a seguir en el nostre camí cap a la majoria d’edat. L’eterna pastanaga que perseguíem.

En pocs anys, havia passat de Las aventuras de Guillermo el travieso i de perseguir inútilment aventures pels carrers de Barcelona, a sentir que formava part d’una ciutat que començava a rebel·lar-se contra l’ordre establert. Havia descobert els Beatles a través de la cançó If I Fell, escoltada per primera vegada als futbolins de l’Avinguda de la Llum, on aturàvem tota activitat quan sonava a la màquina tocadiscs per embadalir-nos davant la delicadesa d’aquella música. A mi em despertava un sentiment inconcret de tenir a tocar alguna cosa a tocar que, fos el que fos, m’omplia d’emocions noves. Fruïa sentint-me com altres joves tres o quatre anys més grans que jo, al davant d’un moviment indefinit que, jo ho ignorava aleshores, no tardaria massa anys en esclatar. Quan tot resultava desconegut, a mida que s’anava desvelant, em sentia al davant de tot i aquesta era una sensació collonuda que em feia sentir un privilegiat.

Aquella va ser l’època en què la música em va començar a interessar de debò. Ja no eren només els Beatles que sonaven tothora a la ràdio, als pubs o a les festes dels diumenge, si no que, a casa, els meus germans van començar a portar singles i ep’s del moment. En Guillem es va decantar de seguida per Brassens, la música francesa en general i els espirituals negres. Recordo discs del Golden Gate Quartet, Paul Robeson, Françoise Hardy, Aznavour o Juliette Gréco. En Xavi venia sovint amb discs dels Setze Jutges com Espinàs, Delfí Abella, Miquel Porter, Remei Margarit i algun disc estrany com l’Orfeo Negro. I en Claudi es va decantar més cap al Jazz com Jaques Lousier, Louis Armstrong o Duke Ellington. També es van ampliar les meves lectures. D’una banda vaig abonar-me als Tintin, tant populars entre els companys del Costa i Llobera, i de l’altra, em vaig afeccionar a llegir novel·les de Pedrolo, sobretot de la sèrie Temps Obert, a les quals vaig dedicar-hi alguns anys. Situació analítica, Unes mans plenes de sol, Falgueres informa o Un camí amb Eva esdevenien un pont extraordinari entre la meva fam de fantasia i l’entorn en què vivia cada vegada més desenfrenadament.

Així va arribar l’eclosió de l’any 1968, amb el maig Francès, la matança estudiantil a Ciutat de Mèxic, les revoltes contra la guerra del Vietnam a Berkeley, la Primavera de Praga, i jo volia formar part d’aquella joventut que, una mica més gran jo, volia canviar de dalt a baix aquell ordre establert que jo identificava amb el blanc i negre de la lluita contra la injustícia mentre m’allunyava cada cop més de la infància avorrida i apàtica a la Barcelona anterior. Només em faltava decidir quin paper volia representar-hi jo. Frustrat a l’escola per un professor falangista que m’amargà els darrers anys d’estudis (veure explicació), decebut per la poca empatia dels meus caps escoltes envers en Lluís i jo i fent aigües la colla compacta d’amistats que fins aleshores havia cobert el paper protector d’una camarilla, el meu futur semblava fer aigües. Però el meu germà Xavier, que començava a obtenir un cert reconeixement com a escriptor, involuntàriament m’obrí una porta que jo ja no tancaria i que em permeté surar en aquell naufragi. Sobtadament, doncs tampoc és que hi hagués una excessiva comunicació degut a la diferència d’edat, em va convidar a participar en la representació teatral del Juli Cèsar de Shakespeare, que el grup Alpha63 de l’Hospitalet havia muntat i dirigit en Pep Anton Codina. Aquella experiència em va impactar tant que em vaig aferrar a aquell grup de “teatreros” encapçalats per Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, i que tenia com a centre de trobada la Cova del Drac, al cor del bullici intel·lectual i cultural que durant uns anys va representar el carrer Tusset.

En pocs anys havia aconseguit ser un bon coneixedor de Barcelona, dels carrers, els barris, del transport i dels llocs de trobada. Només faltava que em guanyés el dret a formar-ne part i a encertar què volia portar a terme jo en aquella Barcelona, el remolí de persones fascinants i d’activitats excitants de la qual sentia que em cridava. Ara havia trobat un fil que em podia portar a un futur il·lusionant i estava del tot disposat, per tant i sense ser-ne del tot conscient, a guanyar-me aquesta nova Barcelona activa, riallera, creativa i terriblement propera que, amb els anys, havia anat arraconant de mica en mica, talment un element del passat, aquells meravellosos estius a Sant Pere, que ara ja no podien comparar-se a la quantitat de noves expectatives que m’oferia la Barcelona recent descoberta.