Passa al contingut principal

Entrades

COM HO PUC OBLIDAR, LLUÍS?

  No hi ha Gimlet per a tothom – Cúpula Venus 1981, FOTO (desconegut) (amb Ricard Borràs i Lluís Vidal al piano) Música per a nosaltres:  Good Night - take10 SI guit take 5, RS '2018 – The Beatles Fa cosa d’un mes que vaig saber pel Ferran Toutain que havies mort. Un missatge breu i descarnat al Whatsapp i ja està. No m’ho vaig creure, no ho volia creure, no podia haver-te passat a tu. I encara et vaig enviar un missatge, “va tot bé?”. No gosava telefonar-te i no vas respondre al missatge, és clar. Poc després confirmava l’evidència. Com puc oblidar, Lluís, que ens coneguérem en un assaig de teatre on em dugué en Xavi Casado? Jo era el nou i tu el pianista. En un no res vam connectar tot parlant dels Beatles i al dia següent creàvem el primer tema per a un breu poema de l’obra. Com vols que no recordi les tardes que van seguir? A l’habitació fosca del piano, a casa teva, a Gràcia, tu acaronant les tecles i jo les cordes de la guitarra. Tu eres John i jo, George. I desgranàve

UN ESTIU SOLITARI

Les Toeses. La casa i el pati, amb el safareig a la dreta. FOTOS: Quico Romeu Música descoberta: I Saw Her Standing There – The Beatles A Montserrat Torrents, in memoriam. L'estiu del 63 estava essent per damunt de tot l'estiu amb les vacances més avorrides que recordava. L’única cosa que m’havia apartat per uns dies de la monotonia va ser descobrir “aquells que xisclen” i que, efectivament, els falsets tant aguts al final d’algunes estrofes resultaven una novetat sorprenent en de l’altaveu del juke-box recentment instal·lat a la terrassa del Centro. No seria fins la tornada a l’escola que descobriria que els que xisclaven eren els Beatles. Els estius anteriors, durant el juliol, la família Camprubí s'instal·lava a la casa del vell molí de les Toesses, "les estoeses" en el parlar de Sant Pere, a un parell de kilòmetres del nucli urbà. La meva mare i els pares de la Roser i la Núria eren amics i moltes tardes en baixar la calor solíem recórrer el camí de la fàb

BONA NIT, JOAN

Julia (Lennon & McCartney) - A Girl Called Eddy Bona nit poesia, pantalons curts i cabells llargs, ressons de catedral. Bona nit Petit Príncep, solitari arpeig de Júlia, olor de pintura, fusta i fred. Bona nit carpa de circ amb domador d'infants. Bona nit xiclets de Valls, margarina Xirgu, l'abominable hombre de las nueve, cadavres exquisits i manifest Dadà. Bona nit Port Lligat i Salvador Dalí amb paper de plata. Bona nit, Naranjita. Bona nit despatx d'Aribau, aroma d'Imedio amb música francesa. Bona nit Erik Satie i les nits de Sants Joans. Angelito constipado cielo, messies salvatge. Bona nit fulls en blanc regalats a atònits vianants. Fundes de guitarra al Pastís, bona nit je ne regrette rien. A prendre a viure i oblidar velles costums.  J'ai perdu ma plumme dans le jardin de ma tante. Bona nit. Bona nit Gespa-Price, versos senzills tallats amb mètrica noble que potser seran cançó. Bona nit campaneta daurada, inacabades nits de clavells, berenats de matinada

EL MEU 25 DE JULIOL DE 1992

Música del dia: Fanfàrria Maragall - Carles Santos Aquella nit quasi no havia dormit, inquiet per la barreja de nervis, emoció, responsabilitat, curiositat i ganes de saber com acabaria tot. El nostre equip de regidors -Stage Managers segons els crèdits del llibre sobre de les cerimònies olímpiques-, la Cristina Sánchez, la Maria Barahona, en Joan Peris, un altre regidor que lamentablement he oblidat el seu nom, i jo, teníem una gran, diria que immensa, responsabilitat al davant. Probablement la mateixa que, si fa no fa, tenien una vintena més de regidors/es que, repartits entre l’Estadi Olímpic, i altres dos espais des d’on enviarien a l’espai escènic, el propi estadi de Montjuïc, a milers de participants voluntaris a la Cerimònia d’Obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El nostre equip, els del Palau Sant Jordi, teníem la responsabilitat d’acomodar els 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, a les graderies del Palau Sant Jordi, cridar-los quan fos e

ZELESTE

Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol . Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se . Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cor