Música del temps, ràdio: Que Será, Será (Whatever Will Be, Will Be) - Doris Day
La casa del carrer de Sant Quintí a Sant Pere, des dels
primers bocins de records que s’obren pas, significava l’aventura, el
descobriment i la llibertat. Tardaria encara molts anys en descobrir que això
era el que jo necessitaria per viure. Aleshores, la casa significava dues
plantes habitades sobre cellers independents i sota el porxo, unes golfes les
quals, encara ara, em sembla que mai les vaig descobrir del tot. Era l’espai
immens que m’oferia una exuberància de mons nous i de secrets seductors que atreien
una curiositat incipient que obrí la porta a desbocar-la definitivament. En aquella casa començà a bastir-se el
meu caràcter somiador acompanyant-lo de llargues estones d'al·lucinacions
visuals, auditives i olfactives que propiciaven les partícules de pols en
suspensió, el piular de les cries d'orenetes o la inalterabilitat de les teulades properes. No va ser fins els quatre o cinc anys que el concepte de
“normalitat”, els indrets on era natural per mi el transcórrer de la vida, es
va anar desplaçant dels estius i setmanes santes viscuts a Sant Pere, cap a
la sordidesa gris i monòtona de la Barcelona sotmesa. De fet, fins que no vaig entrar al
parvulari, l'escola Montessori, Barcelona no havia si no un tràmit
necessari, una transició absurda imposada pels pares, a la qual em resignava
com feia amb tot allò que m'avorria. A la casa de Sant Pere em sentia lliure,
independent i obert al descobriment. A Sant Pere sentia que hi era plenament, no com al
pis de Barcelona on només em semblava estar-hi llargues temporades avorrit i amb una
cantarella sempre a punt: mare, què puc fer? M'avorreixo...
La casa de Sant Pere, com sempre ens hi hem referit la
família és encara una casa de poble, modesta com la resta de cases del carrer,
aleshores pintada de blanc amb una franja de color gris d’un metre a ras del
terra que en recorria tot el perímetre. Fa cantonada del carrer Sant Quintí, on
dona la gran portalada de la façana principal, amb la plaça allargada que duia
el nom pompós de Plaza de la Cruz de los Héroes de la Misión. Aleshores tant el
carrer com la plaça eren de terra, amb pèlags fangosos els dies de pluja que el
temps convertia en sots d'un polsim finíssim que recobria les cames i es ficava als
ulls quan el vent s'apoderava dels carrers deserts.
En entrar per la portalada de la casa, a la paret del fons i al costat de l’escala, s'hi troba encara una porta que tanca l'antiga estable del matxo i que era on hi penjàvem les bicicletes. Era fàcil imaginar l’avi patern, al qual no vaig conèixer, maniobrant amb el matxo i el carro fins a desenganxar-los per fer passar l’animal a l’estable. La planta principal era de sostre baix on hi havia la cuina amb una llar de foc de campana, al voltant de la qual passàvem les llargues nits d’hivern. A la planta també hi havia el menjador, una habitació de cosir i l’eixida al terrat. El segon pis, al marge de la comuna que a partir d’unes obres l’any 65 es convertí en el “cuarto” de bany, s’hi trobaven la cambra principal, una alcova amb vestidor ampli i "recuartó", junt a dues habitacions més, totes amb llits.
A dalt de tot de la casa, seguint les escales, s’hi trobava el paradís. El porxo. Tres espais en dos nivells, amb armaris, nius de les orenetes a les bigues, rampoines que dormien sota diversos gruixos de pols, objectes d'utilitat dubtosa, sants sota campanes de vidre, fardells de roba i grans paquets de revistes; tots ells formaven un caos entrelligat per silencioses teranyines, les restes enganxades a la roba de les quals delataven les meves incursions clandestines al territori prohibit.
Comentaris