Passa al contingut principal

SANT PERE

 

Música del temps, ràdio: Victor Young - Around the World

Ca la Senyora Montalt, Cal Coca, Cal Soler, Cal Joan Boter, Ca l'Escalfet, Cal Pau Jai, Cal Correu, Cal Carreter, Ca la Victòria, Cal Camilo, Cal Pepet de l’Ànima, Ca l’Andelet, Cal Llàgrimes, Cal Banyetes i el Tívoli, les altres cases del Carrer de Sant Quintí. Més enllà de la frontera natural de quatre moreres, la fàbrica de la Manuela i el camí de carro cap al mataderu, que després es perd entre conreus i horts fins el pont Penjant i la riera, la fàbrica del Valls i el camí cap a Les Toeses i Les Planes.

S’escampaven pels carrers i la plaça de les Eres, bafarades de fems dels matxos, la pudor del llot gris fosc del rec, la pestilència de la fàbrica de cartró de  Cal Xerta. La fragància tèbia del pa recent sortit del forn de Ca’l Tonet Fèlis amb l’olor d'anís i de llimona de les coques dels dissabtes. Una mica més enllà els efluvis dolços de la pastisseria de Can Ballabriga barrejada amb l’olor d'ungla cremada del ferrador de cavalls del carrer Nou. La bravada calenta que deixaven els ramats d’ovelles al seu pas en tornar de pasturar, cap al tard, entre bels i el repicar de centenars de potetes contra la terra. El perfum humit de resina, de molsa i de  bolets, que flotava als bosquets dels turons propers, de bon matí. L’aspror de l’olor de llenya cremada dels foc a terra de les cases. El rastre embriagador del most regalimant des de les portadores dalt dels carros, camí de les premses i que anunciava les acaballes de l’estiu, el final esllanguit de les vacances. Olors invariables de centúries.

Era un poble de pagesos i menestrals que es repartien la pobresa amb la gent de les masies, en general els més pobres. En la majoria de famílies, algun membre portava a casa el jornal del treball en alguna de les fàbriques de les famílies benestants. Els Herrandos Ca la Manuela, la FIM, els telers de Ca l’Alegre... o bé treballava en algun dels molins, Cal Valls, Cal Ròmul, Cal Jan, les Toeses,... les grans atraccions per a la canalla. Munts de bales tant altes com nosaltres de paper i de roba esdevenien valls i muntanyes, amagatalls perfectes per jugar a guerres. El Molí de cal Xerta, de La Font, Cal Carol, Molí d'en Vinyals... I noms que em glacen la sang: l’Amadeu i el Pere de Cal Correu, la Dolors l’escalfeta, la Carme i la Mariàngels de Cal Perrutxo, en Josep de Cal Just, en Miquel de Cal Llàgrimes... en carrers més allunyats la Montserrat de Cal Bieló, la Tina de Ca l’Herrando, dit així: l’arrandu. Hi havia un ferrer, dues fusteries, tres botigues de queviures, Cal Bieló, Ca la Paions, i Ca l’Antonio, dues carnisseries de carn de xai, Cal Cabestany i Ca la Laieta, una fàbrica de gasosa, Cal Sagai, un parell de merceries, una esparteria on també hi venien càntirs i plats de terrissa, un mecànic de bicicletes que també feia de barber, el Gran, la gestoria d’un dels de Cal Carbona, el cafè d’El Centro, el bar La Parada i una bodega, Cal Carbona. Alguns dissabtes i diumenges a la tarda hi havia cinema al Catequístic o al Centro. També una fira amb atraccions, caballitus i autos de xoque, que s’instal·lava per la Festa Major i, llevat dels balls de la festa, només hi havia el Ball del Most, a finals d’octubre. Tret d’això, no hi havia res més.

Els habitants estaven capficats en les feines de casa, al camp, a la fàbrica o als tallers, i als carrers no s’hi veia ningú, tret de a primera hora, quan les dones escombraven i regaven la part del carrer que els pertocava, o anaven i venien de la compra.

Trencaven el silenci polsós dels dies d’estiu, el piular d’algun pardal, el brunzir d’algun insecte, el repic de campanes que anunciaven l’àngelus, el toc cadenciós de morts o l’alegre d’un bateig. Una vegada  l’insistent toc a sometent per un incendi. La sirena dels Herrandos, a les sis del matí i de la tarda. Silenci inviolable als migdies, a l’hora de la becaina, quan queia la calor forta, i només era trencat pel parrupar dels coloms, el lladruc mandrós i llunyà d’algun gos, o el miolar aïllat d’algun gat. També la salmòdia de les persianes en repicar contra les baranes metàl·liques dels balcons, després de dinar, quan arribava la marinada. El poble somort. Em despertaven el grinyol agut de la serra del fuster, o bé el toc trencat de la campana de l’ajuntament, a la plaça de Les Eres. I mandrosament m’incorporava als sorolls habituals de l’obrir i tancar de les petites bitlles per al rec i de l’aigua en escolar-se, els trontolls i grinyols descompassats d’algun carro, els cascos metòdics del cavall, els cops llunyans del ferrer, els copets ràpids i seguits d’algun paleta, el cloquejar de les gallines per damunt del piular dels pollets i com a rerefons el sotragueig de la roda de pedra de ca’l Xerta, quan trinxava roba per fer la pasta del cartró. Als capvespres l’aire tebi s’omplia dels xiscles de les orenetes, que semblaven jugar a empaitar-se, només superat pel brogit dels pardals, refugiats a centenars, en els gegantins plàtans de la plaça de Les Eres. El camió del Corta que entrava o sortia del garatge. Lluny i molt de tard en tard, des de la carretera arribava el ronc feixuc del cotxe de línia. Amb els anys s’incorporaren nous sons d’alguns motors: del tractor del Tonador, del Pasquali del Rafeques, o de les primeres Mobylettes, que anaven i tornaven del camp.

La Loreto, que tothom deia que era boja, en Jaume Tonador, la Trini de cal Tonet Fèlis, en Teiadoro de cal Carboner, els dos Perets Pujades, pare i fill o en Terrabestall. L’agutzil, de Cal Cornellà, que recorria els carrers pedalant parsimoniosament una bicicleta atrotinada i avisava a toc de Corneta:  “Es fa saber que a la plaça de Missa hi ha peix fresc!” o bé “Per ordre de l’alcalde, es fa saber...”, tocat amb una gorra de plat de gairell i un caliquenyo apagat entre els llavis, era la suprema autoritat per a la quitxalla i a qui temíem i respectàvem. Mossèn Franciscu, el Doctor Pujavet, que anava pel carrer, a posar injeccions amb les xeringues ja preparades entre els dits d’una mà, i en l’altre un maletí de pell. El farmacèutic, en Buixadé, repentinat i amb fortor de colònia cara, la Florentina que era la mestre de repàs de la majoria d’amics...

Tardes en què apallissava el piano a Ca la Rosa Ortiz, amb  la Montse, la Florentina i la Lourdes. Les visites als del Molí de Cal Carol, o a Les Toeses, a l’agost, amb les amigues estiuejants de Barcelona Eulàlia i Roser Camprubí. Berenades a les fonts de Turró, de Comarquinal, de Cargol o de la Noguera, passejos fins les masies de Cal Regata, Mas de’n Tort, Mas Ventós o Can Ros... L’escalfor del sol a les cames que s’escapaven del  pantaló curt. No era una meravella? Fondre’m per sempre en algun lloc així.

Dies clars d’hivern, curts i crus, a les afores del poble, les fumaroles de la crema dels marges i de redortes amuntegades enmig dels camps. El poble feia olor de la llenya cremada. Les canals que baixaven de les teulades, vomitant aigua els dies de pluja. La riera, grans moments. Encabat de ploure, llampant amb les bicis pels carrers, afanyant-nos per anar a goitar la rierada des del pont de l'altra banda. Quan feia bo, els peus dins el rec, prop del Pont de Barquíes o a la Font del Quadres. Els banys a la Resclosa Gran, i al pèlag Bullidor, infestat de tàvecs. Mai no passava res més que la nostra conversa de canalla. I al final, el darrer ritual, sempre inquietant, de posar llençols blancs damunt els mobles. Les maletes i els paquets amuntegats a l’entrada i el dolorós tancar els armaris per darrera vegada. Migdia era ja el final de tot, quan ens acomiadàvem els de la colla. Poques paraules, per amagar la vergonya d’allunyar-me’n, de permetre que m’arrenquessin del poble quan encara em sentia un d’ells, però jo ja era un altre

Paisatge sonor



Comentaris