Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol . Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se . Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cor

Música del temps: pisos francs: La fera ferotge - Ovidi Montllor A finals de febrer de 1972, els grisos, la polícia espanyola col·loquialment, em van detenir durant una de les "catalunyades", manifestacions convocades boca-orella que tenien lloc pels volts de la plaça Catalunya sense lemes, ni  consignes, ni recorreguts previstos. Simplement, els manifestants clandestins i vianants ens creuàvem mirant-nos de reüll fins que activistes d'alguns partits, tots prohibits meuns els del "movimiento", cridaven un eslògan o picaven de mans, mentre que la resta seguíem l'improvisada consigna. D'aquell dia recordo que es cridava "han matado un compañero" per denunciar la mort d'un treballador del Baix Llobregat per trets dels antidisturbis. En una de les corredisses Rambles avall per fugir dels cops de porra dels grisos, vam girar corrents per Pintor Fortuny amb la noia amb qui sortia, la Irene Antic. Gran error, doncs allí esperaven una colla de secr

Música per a l'ocasió, de toca-discs:  Todo Negro - Los Salvajes (Cover de Paint It, Black - Rolling Stones) L'any 1967 ballava Words, dels Bee Gees , a la terrassa del carrer d'Indústria, en un pis on vivia un company de classe, l'Humbert Alfageme, i on podíem organitzar festes de diumenge a la tarda amb noies del Virtèlia i el Talitha, sense pares.Cantava Cállate Niña, dels Pic-Nic , tot  fumant-nos un cigarret a mitges  amb en Lluís Cantó, mentre devoràvem l'entrepà de l'esmorzar, amagats a la porta dels lavabos del pati de l'escola. Seguia penjat de la Carme Boet que encara sortia amb l'Oriol Porcel.  A l'estudi Toreski  de Ràdio Barcelona,  on aprenia a tocar la guitarra , i ntentava trobar els acords de La Casa del Sol Naixent , el clàssic de The Animals en l'extraordinària versió catalana d'Els Dracs, mentre  participava en les activitats radiofòniques que oferia el Club Infantil i Juvenil que dirigia Salvador Escamilla. Seguia als Mi

Música del temps: WanderingStar – Lee Marvin a la Carme Boet, l’Oriol Porcel i el Lluís Cantó Continua de "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA , “ROAD MOVIE”1970  i PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA Encara era fosc quan el soroll de la pluja em va despertar, encara entaforat dins el sac de dormir al terra de l'estació Gare de Lyon, on la humitat m'havia entumit els ossos i les escasses hores de son no m'havien rescatat de la fatiga del dia anterior. Eren les cinc tocades del matí i em sentia completament desvetllat davant un nou dia sense altra perspectiva que deixar-me caure en el penya-segat que s’obria al meu davant, just a la punta de les sabates. D’altra banda, l’eco confús d’altaveus, el brogit mecànic de carretons traginant muntanyes de maletes amunt i avall i els passos accelerats de passatgers per no perdre algun dels primers trens que partien cap a totes direccions, m'impedien tornar a dormir. Trens que ja no em podia permetre donats els pocs bitllets que quedaven