LES MEVES MOTOS

Música per a l'ocasió: La moto - Pere Tàpies

OSSA 49cc "OSSITA"

Jo devia tenir onze o dotze anys quan, un vespre d'hivern, es presentà el meu germà Xavier, el que em portava deu anys, al petit "recuartó" del pis del carrer Balmes on jo solia fer els deures. Recordo vagament com va dibuixar en una de les meves llibretes el que semblava una bicicleta amb un petit motor. Davant el meu desconcert, em va explicar que s'havia comprat una motoreta Ossa de 50 cc, que a l'estiu la portaria a Sant Pere i, el millor de tot: me la deixaria provar! La resta del curs jo ja només vaig estar pendent d'arribar a Sant Pere i d'imaginar la de coses que podria fer amb una moto. En arribar l'estiu vam emprendre el viatge en tren i cotxe de línia cap al poble amb els pares, com sempre pels voltants de Sant Joan. Vaig provar la moto i vaig trobar que anava molt poc a poc. No va ser fins unes setmanes més tard, quan pujà a passar uns dies a casa, com feia cada any el meu amic Oriol Porcel, quan vam descobrir que tenia una segona marxa, i que podia córrer una mica més. Em sembla que la ferralla, doncs el vehicle era de tercera o quartà mà, va donar de sí dos estius i la meitat del temps el va passar al taller del Gran, però la vaig poder fer anar amunt i avall només amb el compromís que no sortís del poble. Clar que això era una frontera molt imprecisa doncs, Les Toeses, per exemple, el molí paperer a un parell de quilòmetres del casc urbà, era poble o no era poble? Com que s'hi arribava per camins de carro, vaig decidir que sí, i un bon dia m'hi vaig arribar a recollir la Roser Camprubí per anar a la piscina a Sant Quintí, l'única pública que hi havia a la contrada. Evidentment, els seus pares van comunicar-se amb els meus i penso que devia ser allí on es van acabar les aventures amb la "0ssita". Estic convençut que va ser arrel d'aquesta prohibició, de la frustració que em causà, i del desig de recuperar les bones sensacions tingudes que, amb posteritat, les motos han esdevingut els meus vehicles naturals, amb els que em sento més còmode i més lliure. La prova és que, cada vegada que n'he tingut ocasió, n'he llogat, comprat o me n'han deixat alguna.

MOTO GUZZI 64cc

La segona moto, de la qual vaig disposar-ne un sol estiu, va ser aquesta antigalla que ja a ho era l'any 1971, quan jo acabava de fer els 19 anys. Encara no tenia carnet, jo feia teatre amb certa regularitat, havia acabat el curs a Estudis Nous de Teatre, escola no oficial i totalment anti-franquista, i havia deixat de banda el batxillerat, després d'estudiar cinquè i sisè en un sol curs. A Sant Pere ja no hi passava tot l'estiu amb els pares i només hi pujava a passar uns dies, o setmanes, quan no tenia assajos o reunions. Com que la colla que m'havia buscat estava formada per amistats de Sant Sadurní, de Cal Rossell, La Fortesa i altres nuclis propers a la capital del cava i jo no tenia vehicle, vaig recórrer una vegada més a algú per qui tenia debilitat des de petit. El mecànic de bicicletes i motos, que compaginava el taller amb una barberia. No recordo bé el nom de pila, em sembla que era Pere Canyís, però tothom el coneixia pel Gran, doncs era de cal Gran. Des de petit que m'havia tallat els cabells alguna vegada entre olors de grassa i de benzina, i arreglat "rebentons" de la bicicleta i jo el tenia per una persona per qui sentia una connexió simpàtica. Sorrut, però de la broma, amb bigoti a lo Brassens, sempre m'havia sentit ben tractat per ell i era un dels pocs adults del poble en qui confiava. Quan li vaig preguntar si em podria llogar una moto durant aquell estiu, es tragué la gorra, l'aguantà amb dits ennegrits per la feina, es rascà els cabells greixosos, es retirà cap a les profunditats del taller i en va sortir amb una Guzzi de 65cc, amb tres marxes i canvi manual al costat del dipòsit de benzina. Va anar prou bé durant tot l'estiu. La veritat és que la colla d'amics, una mica "pijos" o amb voluntat d'aparentar-ho, se'n reien una mica, però jo anava a tot arreu on volia anar, sempre dins la proximitat de la comarca. Em va deixar un gran record amb l'espeternegar del motor i el gronxar-me en el "sillín" sobre molles. Em va doldre haver-la de tornar a finals d'aquell setembre i quan n'he tornat a veure alguna en algun aparador o en qualsevol altre lloc, m'aturo a mirar-la i a recordar-ne les sensacions. Sempre em fa pensar amb afecte en el Gran i en què no va voler mai diners a canvi d'aquell favor

MONTESA IMPALA 175CC

A la Montesa Impala 175cc, li tinc molt d'afecte, tot i que és la moto que menys dies he tingut per disfrutar-ne. Durant el curs de Teatre a les Escoles 1978-79 que organitzava La Caixa, jo ja feia quasi un any que era parella de la Rosa Morata, i volíem anar a Menorca per setmana santa i amb el seu fill David, que aleshores tenia 4 anys. El Kike Miquel, company del grup de teatre i amb qui anys més tard compartiria diverses estades a l'illa, es va oferir a deixar-nos la moto per fer el viatge. Evidentment vam acceptar la proposta i muntats els tres, la Rosa, el David i jo, vam poder recórrer els camins de Menorca i retrobar els llocs i cales que deu anys abans havia conegut gràcies al viatge de final de curs amb el Costa i Llobera. El més destacable va ser el viatge d'arribada, de Maó a Ciutadella, sota una pluja inclement que ens va deixar xops fins a la roba interior. Pel demés, aquest model, va compartir amb nosaltres uns dies feliços en què ens enamoràvem més a cada instant. Per això en tinc un gran record i, tot i no ser-ho, la considero una de les meves motos.

BULTACO METRALLA 250cc

La primera moto de la qual vaig ser-ne propietari, era una moto ràpida i manejable que em va costar 100.000 pessetes. La vaig tenir poc més d'un any, de l'hivern de 1981 a principis d'estiu de 1982, doncs just la nit en què havia decidit contractar l'endemà mateix una plaça d'aparcament en un parking a prop de la casa de Balmes 23, me la van robar del xamfrà amb el carrer Diputació, on la deixava. El més important, però, va ser com vaig resignar-me a haver-la perdut. Clar que em vaig enrabiar i em va doldre, però ràpidament em vaig adonar que no servirien de res els laments. Simplement, tornava a estar com abans de tenir-la. Aquesta manera pràctica d'encarar les pèrdues m'ha permès, des d'aleshores, engaltar les frustracions, decepcions o desenganys, amb allò que els britànics en diuen una certa esportivitat. Potser no deixa de ser un cert conformisme, però m'ha estalviat alguns mals de ventre.

BENELLI 250cc ELETTRONICA o BICILÍNDRICA

Aquesta moto la vaig comprar de segona mà a l'Imma Colomer. Des que m'havien robat la Metralla, ja feia prop d'un any, que anhelava la sensació de llibertat que des de la bicicleta portada pels reis quan tenia 5 anys, m'han provocat per sempre més els vehicles de dues rodes. També va comportar la compra del meu primer casc, doncs feia poc que s'havia imposat l'obligació de dur el casc per conduir motocicletes. Fou la primera moto que vaig embarcar cap a Menorca el juny del 1983 quan, amb el Norbert Íbero vàrem passar pràcticament tot el més a Ciutadella. És el vehicle amb què vam descobrir la Vall d'Algaiarens i que, aturada per falta de benzina a la carretera de Maó, va ser una parella de la Guàrdia Civil de trànsit qui, xuclant benzina del dipòsit de la seva Sanglas 400, em va salvar amb el comentari de "tranquilo, paga Felipe", referint-se a Felipe González que havia guanyat les eleccions l'any anterior. També la vaig carregar a la furgoneta del grup de teatre quan vam anar a fer una gira per Eivissa, Mallorca i Menorca amb l'espectacle "El Mentider". Em va durar tres anys, fins que el 1986, fent un bolo de l'infantil amb el grup de teatre al teatre Zorrilla de Badalona, també me la van robar. Val a dir que, quan ja tenia la Norton Comando, uns mesos més tard, la Guàrdia Urbana de Sant Cugat em va trucar informant-me que havien trobat la Benelli, ja que, lògicament, n'havia denunciat el robatori. Funcionava encara, però l'embragatge, el canvi i la resta en general funcionaven de pena. Al final, el mecànic de Barcelona a qui havia comprat la Norton, me la va comprar per quatre duros per tenir recanvis.

NORTON COMMMANDO 850cc MK III

La meva preferida. Ràpida i potent, forta i segura, és la moto amb què més he gaudit dels revolts, doncs tenia uns baixos potents que l'aferraven al terra permetent-me "plegar" de manera emocionant. Recordo uns dies de vacances a l'Empordà, amb la Rosa, un viatge gèlid a Lleida, el dia Sant Esteve i amb temperatures de sota zero º, quan vaig fer una visita a l'amic Eduard Domingo; i com no podia ser d'altra manera, el record de diversos viatges a Menorca on em va portar per camins impossibles i on vaig rebentar la roda del darrere, just quan, amb el Kike, partíem cap a Maó per embarcar-nos de tornada a Barcelona. La sort va ser que un pagès s'aturà en veure'ns a la carretera, la va carregar a la caixa del seu 2CV i la va portar fins a l'estació marítima de Maó.
També me la van robar, a Gràcia, on vivia amb la Rosa i el David, però contactes del barri em van permetre localitzar-la i recuperar-la, en una aventura que algun dia explicaré. Em va durar fins l'any 1989, quan algú, aparcant, me la va tirar al terra torçant-se completament el manillar a causa del cop. Tot i que vaig aguantar unes setmanes conduint en condicions desastroses i com que passava un dels moments econòmics alarmants que es passen sovint si et dediques al teatre, me la vaig haver de vendre sense reparar i, lògicament, perdent-hi força diners. Amb tot, la Norton, la meva Norton, és el vehicle del que més he fruit i que m'agradaria tenir encara avui en dia, malgrat que he decidit en cas de passar alguna cosa amb la Vespa que tinc en l'actualitat, quer ja no vull més motors de combustió per, arribat el cas, optar per una moto elèctrica.

VESPA PRIMAVERA 200cc XE

Després del 1989, quan em vaig vendre la Norton, va venir la separació amb la Rosa i com a conseqüència me'n vaig anar a viure a Sant Pere, a la casa familiar on havíem passat els estius familiars. Com que seguia treballant a Barcelona i havia deixat temporalment el teatre, em vaig comprar una furgoneta petita per dedicar-me al transport de paqueteria. Quan aquesta va ser declarada sinistre total després d'un accident a la Ronda de Dalt de Barcelona i com que per anar a Barcelona havia d'agafar el tren a Sant Sadurní, a uns dotze quilòmetres de Sant Pere, estiu i hivern, plogués o fes sol, vaig passar uns anys que em convenia més tenir cotxe. Quan el 2004 vaig decidir anar a viure a Vilanova i la Geltrú, amb estació de tren, i com que vaig recuperar el costum de passar unes setmanes a Menorca cada any cap a l'octubre, em va semblar que era el moment de tenir una Vespa per primera vegada. Ideal per les distàncies curtes i per les carreteretes de segon ordre de Menorca, em vaig fer amb aquesta Vespa 200, a la que estava acostumat per haver-ne llogat diverses vegades a l'Illa petita de les Balears. És fins a dia d'avui la moto que m'ha durat més anys, del 2004 al 2016, la que més m'ha acompanyat per Menorca i probablement també sigui la moto més simpàtica de les que he tingut. Es va separar de mi a mans de la Guàrdia Urbana de Vilanova i la Geltrú el gener del 2016 en una maniobra que, si bé no goso titllar-la de robatori, si que afirmo que la van carregar excessivament de multes, superant el cost que m'havia costat anys enrere, oferint-me a canvi donar-la de baixa ells mateixos per no haver de pagar una quantitat que depassava les meves possibilitats. Quan la vaig veure marxar muntada en un camió grua, no vaig poder evitar pensar que podia haver-hi un tracte entre els agents i qui fos que se la va emportar, doncs la moto, aleshores de dotze anys, 22.000 quilòmetres a sobre i ben cuidada, funcionava perfectament.

VESPA AUTOMÀTICA 125cc LX

Quan l'agost de l'any passat, el 2020, a un conegut del Vendrell li van retirar tots els punts del carnet per dos anys es va obrir el que ara en diuen una finestra d'oportunitats al meu davant. A més del cotxe, en Joan tenia una Vespa 125cc automàtica. Quan em va comentar que els seus fills no la volien per massa vella (del 2012!) i que li sabia greu tenir-la parada, em vaig oferir a treure-la a passejar de tant en tant, doncs sempre en tinc de ganes d'anar amb moto i ja feia quatre anys que trobava a faltar la meva anterior Vespa. Dit i fet. El 8 d'agost del 2020 vaig anar a recollir-la al Vendrell i el setembre vaig renovar l'assegurança. Com que en donar de baixa l'anterior Vespa m'havia quedat quasi un any suspesa aquesta, a l'asseguradora em van fer un bon preu per tenir-la assegurada  al meu nom. Amb en Joan havíem quedat que jo em comprometia al manteniment, a fer-me càrrec de possibles reparacions, assegurances, ITV, etc., i així podria disposar de la Vespa com si fos meva. Aquest any, pel Juliol, em vaig posar en contacte amb ell de nou per fer-li una oferta de compra que va acceptar. Així, doncs, aquesta és la meva moto en l'actualitat. Una moto modesta, extraordinàriament còmoda i divertida, que em serveix per visitar els meus amics al Penedès i sortir a voltar per carreteretes i camins de la comarca a l'espera d'entrar a la meva vida definitivament quan la porti, per primera vegada, al bateig de Menorca.