PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA

Paul Cézanne | Tête de vieillard (le père Rouvel à Bennecourt)

Música del moment: Seems So Long Ago, Nancy -  Leonard Cohen

a una dona desconeguda

Continua de "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA i “ROAD MOVIE”1970

Vint-i-quatre hores a la carretera, carregat amb la motxilla, el sac de dormir i la guitarra que m'havien d'acompanyar a tot arreu i les tres o tres hores i mitja, dormides intermitentment a la cabina del camió, m'havien deixat esgotat. El camioner m'havia deixat prop de l'estació de la SNCF a la matinada, suposo que cap a les sis o les set del matí doncs havia decidit sobre la marxa que volia arribar d'una vegada a París el més aviat possible. Vaig vagarejar per l'estació fins prop de les nou, quan sortí el tren més barat cap a París. Començava a adonar-me del difícil que resultava moure'm per qualsevol lloc amb la motxilla, el sac i la guitarra. Descomptat el bitllet de tren, el Café au lait i el croissant presos a l'estació, m'havien deixat amb poc més de 100 francs, tot el capital amb què finalment arribaria a París. Un cop dalt del vistós tren platejat que creuava França a una velocitat que la RENFE no em tenia acostumat, vaig començar a prendre consciència que m'hauria de preocupar de buscar menjar i, sobretot, un llit on dormir, i el pitjor de tot: que no tenia cap resposta que m'assegurés cap de les dues coses. També em vaig adonar amb una espècie d'horror que seria tant difícil continuar endavant com impossible tornar enrere. En algun moment m'havia passat desapercebut que el viatge endavant ja no tenia marxa enrere. Encara no llançava la tovallola, però. Entre capcinades degudes a l'esgotament, vaig omplir el trajecte de Lió a París, forçant-me a recordar imatges del que m'havia atret de París en aquell film que tant m'havia cridat l'atenció, feia poc més d'una setmana, al cinema Alexis. Imatges que es barrejaven amb el record de la Carme Boet, dels pares, dels meus germans... Què devien pensar? Sabien, hores d'ara, que m'havia escapat de casa? O encara em feien de viatge amb els meus companys, caminant alegres pels carrers de Florència? Tot i que rebutjava la idea encara, s'anava obrint pas una consciència interior indicant-me que, al cap i a la fi, potser em trobaria millor en el viatge escolar,  rodejat dels companys de curs i amb els pares, la Carme, en Lluís i l'Oriol esperant la meva tornada. Simplement m'enyorava. Enyorava el pa amb mantega per sucar al cafè amb llet dels matins, els riures i les converses amb l'Oriol i en Lluís, les carícies furtives amb la Carme, ajaguts al menjador de casa seva en tornar del teatre, sobre la catifa, encongits per no despertar els seus pares que dormien a l'altra punta de pis. En aquell trajecte, no em vaig adonar del paisatge, tant sols començava a prendre consciència, encara de manera soterrada però dolorosa, que em trobava sol i perdut enmig de gent estranya a qui no importava la meva sort. Malgrat tot, lluitava contra la derrota de sentir-me desgraciat. Els escoltes, ves per on, m'havien ensinistrat a no plànyer-me, a mantenir l'ànim i en el meu interior encara volia convèncer-me que a París canviaria tot. Innocent! Com si els sis o set milions de parisencs que devien viure a París el 1970, m'estiguessin esperant per llepar-me les ferides.

El primer dia a París el vaig dedicar a donar-me ànims i a caminar, evidentment arrossegant motxilla, sac i guitarra. A peu vaig anar de la Gare de Lyon fins al Champ de Mars, per veure la Tourre Eiffel de prop, que realment em va impressionar. Però mirar-la va ser un instant i ja era conscient que no em podia permetre de pujar ni al primer pis. Vaig tirar enrere per la Rive Gauche fins al Boulevard Saint Michel, carregat sempre amb les andròmines que feien nosa de feia molta estona. Als jardins de Luxembourg vaig prendre un café au lait i em vaig ajeure a l'herba després de tocar una estona la guitarra sense cap convicció. M'estava armant de valor per arribar-me a casa la Chantal i demanar ajuda. Vaig fer una dormida freda i inquieta sobre la gespa del Parc, fins que un flic em va fer marxar. Tenia gana, havia de vigilar amb els diners, però no em vaig poder estar d'entrar en un restaurant amb aspecte de barat per omplir el buit al ventre, que no eren més que ganes de menjar. Vint francs menys més tard, tornava a estar al bell mig de Saint Michel, carregat amb les noses que m'acompanyaven a tot arreu. Vaig buscar el carrer on vivia la Chantal, l'amiga de l'amiga d'en Claudi. Va obrir la porta amb el cadenat posat, li vaig exposar la meva situació, procurant no semblar massa desesperat. Va respondre, naturalment, que no podia acollir-me i que el que havia de fer era tornar a Barcelona, amb la família i els amics. Quan va tancar la porta, em vaig asseure a les escales i vaig plorar desconsoladament, doncs començava a adonar-me que tot el que havia dit la Chantal tenia sentit. Però havia anat tant lluny, que ja no sabia com tornar. Em vaig sentir molt sol, molt petit, enmig d'una ciutat molt gran i molt hostil. Sense saber on anar, vaig vagarejar fins l'Arc de Triomf de l'Étoile. En un quiosc vaig comprar el France-Soir, doncs el quiosquer em va dir que era el diari on es publicaven anuncis de feines, jo, que no havia treballat mai. Evidentment no vaig trobar cap feina que em sentís capaç de dur a terme. Vaig veure un grup de gent a la porta d'un establiment luxós de l'avinguda de la Grande Armée. Era un concessionari de la casa Citroën i es presentava el model DS21. Hi vaig entrar per curiositat i vaig adonar-me que hi havia un bufet amb begudes, petits entrepans i pastes. Em vaig atapeir de suc de taronja i entrepans tant com vaig poder, fins que, discretament, uns cambrers em van indicar la porta. A fora ja era fosc i no tenia on dormir, així que vaig dirigir-me cansat i derrotat cap l'únic lloc que em resultava familiar: la Place de la République. Em vaig refugiar a la Gare de Lyon on vaig intentar passar les hores dormint en un lloc discret, enmig d'olors de fum i pixums. Devia estar tant esgotat, que em vaig despertar quan ja era de dia. Em vaig fer passar el mal de cap amb un cafè amb llet, sense croissant aquesta vegada, doncs em quedaven pocs diners. Una mica refet, i amb el nou dia per davant, em vaig tornar a animar en considerar que la situació era prou extrema com per arriscar-me a telefonar a l'amic de l'amic basc d'en Bernardi i explicar-li la meva situació exacte.

Vam quedar de veure'ns a no sé quina estació de metro després de dinar, que en el meu cas va ser tant sols un entrepà menjat dret en un quiosc, prop de la Place de la Concorde. Em sentia animat i veia molt a prop la solució definitiva a la meva vida. Com que em sentia altra cop lliure i a punt de començar d'una vegada l'aventura rosa que m'havia promès, em vaig acostar fins al Louvre. Els preus eren prohibitius, però a prop, em van indicar,  al Jeu de Paume hi havia els impressionistes i l'entrada era gratuïta per als estudiants. No m'ho vaig pensar dues vegades. Vaig poder deixar la impedimenta a l'entrada del museu i em vaig passejar per les sales, mans a les butxaques i cofoi de sentir-me atret per la cultura. Feia ja tres dies que no em dutxava i no recordo si havia fet algun canvi de muda i de roba, però malgrat tot, em vaig quedar encisat per un quadre petit que em va robar el cor. Efectivament, em vaig quedar penjat, potser més d'una hora, davant la Tête de vieillard de Paul Cézanne. Suposo que emocionalment m'oferia la serenor i la protecció que tant necessitava i ja no vaig moure'm del seu davant, si no per sortir al carrer, realment commocionat.

Assegut al banc del metro amb el noi basc amb qui havia quedat, vaig escoltar com m'explicava que s'havia posat en contacte amb una noia de Barcelona, que tenia un pis de lloguer per compartir i que treballava d'oficinista a la Renault.

- En la Renault, estan contratando a gente, igual te puede meter allí. Ella te esperará en la estación de metro de la Porte de Versailles, esta noche antes del último metro... Si hasta vas a poder follar en catalán!!!!

Vam sortir al carrer, em va acompanyar fins als menjadors de la Sorbona on ell es va quedar a dinar, i jo vaig comprar uns tiquets que em servirien aquella setmana per dinar i sopar. La veritat és que de nou em sentia eufòric perquè notava que les situació podria començar a redreçar-se. Ja em veia treballant d'obrer a la Renault i em sentia orgullós per endavant del prestigi que suposaria per a mi mateix, sabedor de l'aliança que durant el maig de dos anys abans, el Mai '68, els treballadors de la Renault havien establert amb els estudiants de la Sorbonne. Imaginava com, anys més tard podria explicar-ho als meus amics i familiars i em sentia al capdavant de tot. Treballaria, cosa que no havia fet mai, i em podria relacionar amb companys de feina o els del menjador universitari, a ben segur els herois que van posar en evidència les costures del sistema. Notava com la integració en el món de la rebel·lió trucava a la porta. Definitivament me n'hauria sortit, només estava a punt de fer-ho, vaja. Em sentia tant pletòric, que ni recordo què vaig fer aquella tarda. Només recordo una imatge de Montmartre, darrere el Sacré Coeur i el sopar en el menjador bulliciós de la Sorbonne, frisant perquè fos l'hora de marxar cap a la meva cita amb la noia catalana. També em feia una estranya il·lusió el que m'havia insinuat el noi basc de follar en català, però em turmentava el record de la Carme i no m'atreia la idea d'enganyar-la d'aquella manera. De fet, des de Tolosa que em sentia culpable d'haver-la enganyat en no confiar-li els meus plans de fuga. El que m'havia semblat un protecció necessària, ara em semblava una deslleialtat que em feia mal i m'avergonyia. No. No podria follar en català a París. Ves quines coses em preocupaven enmig del desastre en què em trobava.

*****

No sé l'estona que portava esperant a l'estació de la Porte de Versailles, però allí no hi havia aparegut ningú. Va passar l'últim metro i quan em disposava a passar la nit al banc de l'estació, van fer-me fora per tancar. Em trobava a l'extrem sud del Boulevard Sant Michel i l'únic lloc on sabia del cert que podria dormir, la Gare de Lyon a la Place de la Republique, es trobava a uns set quilòmetres. Decebut i deprimit, em vaig posar la motxilla a l'esquena i amb la guitarra en una mà i el sac de dormir a l'altre vaig començar a arrossegar els peus Saint Michel amunt.

No sé l'estona que vaig trigar perquè em sentia esgotat, però un mínim de dues hores ben bones caminant per un París desert que em feia sentir desgraciat, les hi vaig estar. Quan ja era prop de Republique, per un carreró dels voltants de l'estació vaig veure el cartell lluminós d'un hotel. En passar per davant vaig entrar-hi a la desesperada, per veure si em podien deixar passar la nit i dutxar-me almenys en qualsevol racó. Però era un hotel estrany. Al vestíbul hi havia unes quantes dones que bromejaven i es burlaren de la meva petició d'ajut. Em vaig adonar que feien de putes pels seus vestits que em recordaven els de les dones dels bars del carrer Robadors on no feia gaire anys, amb companys de l'escola anàvem a espiar-les fins que sistemàticament ens anaven fent fora de tots els establiments, a vegades de males maneres. Només una de les dones es va apiadar de mi, em va preguntar si tenia gana i en dir-li jo que tenia fred, les altres es van posar a riure. Ella se m'emportà al bar i em demanà un cafè amb llet. M'acaronava la cara i em mirava amb uns ulls on jo hi hagués volgut arraulir-m'hi. Em va explicar que tenia un fill de la meva edat que feia molt temps que no en sabia res. Jo no sabia què dir-li i havia d'aguantar-me per no plorar donada la meva vulnerabilitat. M'hauria llençat als seus braços com un ofegat abraça un salvavides, però la duresa del dia no havia passat en va. Em vaig saber contenir i sabia que havia de tornar al carrer, aquest era el lloc on jo solet m'havia portat i era el que havia de fer. Ens vam acomiadar, ella em va besar les galtes com una mare, entre riures i burles de les altres. Vaig travessar la porta en direcció a la Gare de Lyon quan darrera meu m'arribà la seva veu com renyava les seves companyes, de fet encara la puc escoltar.

No sé si hi ha un moment en la vida de les persones en què es pugui reconèixer quan es deixa enrere la infància, l'adolescència, la maduresa... Si aquests moments existeixen i els podem reconèixer, aquell dia en va ser un. Si créixer és assumir les desil·lusions com a part fonamental de la realitat, aquell dia havia crescut. De totes les esperances, les fantasies i les elucubracions que m'havien mantingut il·lusionat aquell dia, totes, una per una, s'havien fos com un caramel que en fondre's a la boca deixa el regust amarg del sucre excessivament cremat. Només la Tête d'un Vieillard i els petons a la galta d'una prostituta desconeguda em serviren de consol. Arraulit en el meu sac en un racó de la Gare de Lyon, vaig començar a reconèixer una realitat del tot inesperada i entre llàgrimes rescalfades per la ràbia i la frustració vaig prendre consciència que només jo podria treure'm d'aquell pou sense fons on em trobava. Demà seria un altre dia tot i que no tenia cap ganes que arribés. Ja quasi no em quedaven diners i només els tiquets de menjar a la butxaca m'asseguraven alguna cosa semblant a la vida, no gaire més enllà d'un o dos dies.

Continua a EL FINAL DE L'ESCAPADA