VIATGE A PARÍS, ITÀLIA

 

Tren a l’estació de Ripoll (1970)

A la que fou la meva família

Música del temps:   All Right Now - Free

Encarava els 18 anys, faltaven escassament dos mesos pel meu aniversari i el món s’acabava just sota dels peus. Feia un any havia estat expulsat dels escoltes, injustament, tot s'ha de dir. El teatre, que m'havia enlluernat dos anys abans amb un Juli Cèsar que em va captivar, després de les experiències amb en Josep Anton Codina i en Mario Gas, no m'oferia cap possibilitat, de moment. Feia dos anys que estava encallat en el quart de batxillerat i la revàlida, venjança d'un maleit professor de Formación del Espíritu Nacional, i falangista naturalment, de qui havia fet burla a classe. Havia perdut el contacte diari amb els companys de classe, els quals havien passat de curs i, com a conseqüència, tenia uns nous companys gairebé desconeguts. Em sentia a recer, però, quan estava al pis de la Malel i l'Artur Alemany, amb la Carme Boet, amb qui finalment "sortia" després de fer cua durant dos anys rere l'Oriol Porcel, primer, i després d'en Lluís Cantó, els meus amics de l'ànima que havia hagut de deixar enrere. Transitava, avorrit, de l'adolescència a la joventut, allunyat mentalment de l'escola, havent oblidat els escoltes i incomunicat amb la família. I ara em proposava l'escola un viatge de setmana santa a Itàlia, amb uns companys sobrevinguts, un any més “petits” i a qui no m’unia gran cosa més que les classes? Va, home va! Quina mandra!

Això era el que pensava, però el que jo volia, sense saber-ho, era desaparèixer. Deixar enrere d'una vegada el turment en què s'havia convertit l'escola, el clima enrarit de la família, amb discussions constants entre el pare i els meus germans, les quals esquitxaven indefectiblement a la mare i a mi mateix.

D'una banda hi havia aquest món que m'oprimia i em deprimia com una càrrega feixuga, constant i persistent. D'altra banda les lletres dels Beatles, dels Stones, de Cohen o de Dylan que compartia amb la Carme i la colla d’amistats, m'empenyien a descobrir un nou món on la llibertat, la pau i l'amor hi haurien de ser garantits. En el fons, trobava jo, era el mateix món que m'havia descrit Guillermo el Travieso quan em cridava des de les tardes tèbies de la campanya anglesa, mans a les butxaques, gorra-tort, descuidat i amb posat emmurriat. com si pensés d'on treure una aventura que l'arrenqués de l'avorriment que l'envoltava. Els missatges que rebia del que m'agradava eren, sigues tu mateix, res és impossible, tot, ara mateix! En canvi els missatges que provenien del meu món, d'un gris paquidèrmic, eren més aviat ombrívols. De l'assetjament psicològic del falangista no te'n sortiràs, a casa, com menys hi sigui millor i el teatre... ai, el teatre! D'altra banda, la Carme estudiava i vivia a casa seva i no ens havíem plantejat compartir gaire més que el que poguéssim arrencar d’alguna festa, les anades als dilluns del Romea a veure teatre, o escasses ocasions en què podíem explorar els cossos, endinsant-nos en els plaers del sexe

Va ser així com la idea d'anar-me'n de casa va anar prenent cos. Però no sabia com, ni on anar, amb qui o a casa de qui, amb quins diners. Només sabia que aspirava a un canvi de rumb tastat fugaçment amb el teatre i que, desaparegut aquest de moment, m’havia deixat orfe de perspectives.

*******

Quan faltava una setmana per marxar amb l'escola cap a Itàlia, un dissabte o diumenge a la tarda, vaig anar a veure no recordo quina pel·lícula al cinema Alexis, una sala molt petita per l'època, situada als baixos del cinema Alexandra. El curt d'abans del film era un mig-metratge sobre el Sena i París. Em fascinà de tal manera, que, un parell d'hores més tard, en sortir a la Rambla de Catalunya sota l’aparença d'irrealitat que em provocava entrar al cinema amb llum de dia i sortir-ne ja de nit, ja tenia elaborat un pla calculat i la decisió presa de dur-lo a terme.

Feia pocs dies que havia anat a recollir el primer Passaport al meu nom, sol·licitat amb el permís escrit del pare doncs jo era encara menor d'edat. L'imprescindible per tant ja el tenia a les meves mans. Els dies que faltaven, doncs, només havia de mantenir el màxim de separació possible entre la meva família i l'escola, per tal que el meu engany no es descobrís. Fins aleshores als pares no els n'havia parlat gaire dels preparatius del viatge que fèiem a l'escola, doncs no em motivava gens. Durant la setmana que faltava per partir vaig començar a explicar-los amb entusiasme tots els detalls de logística, rutes a seguir que ja no recordo, on i a quina hora quedaríem el dia de la partida i tot el que podia aparentar el meu interès per viatjar a Itàlia. Com que, en el fons em recava el que havia maquinat, doncs intuïa el tipus de dolor i desconcert que sorprendria a la família i havia sorgit diverses vegades la preocupació per la qüestió econòmica de la família Romeu en algunes discussions familiars, em preocupava demanar diners per un viatge que no tenia res a veure amb el que pensava fer. Aquests detalls em feien sentir culpable, com si en certa manera els estigués robant. Un bon dia, a l’hora de dinar i amb posat de noi entenimentat - que evidentment no era -, els vaig comunicar que, puix que aviat faria divuit anys i per estalviar-los la despesa, havia pres la decisió de pagar-me jo el viatge amb els diners que, a través dels anys, amb la mare, l'àvia - l'única que vaig conèixer, - o amb la tieta Júlia, havíem anat ingressant en un compte al meu nom a la Llibreta de la Caja de Ahorros y Monte Piedad de Catalunya y Baleares, coneguda com La Caixa.

Vaig obtenir el permís escrit i dos dies abans de partir vaig retirar una mica més de 5.000 pessetes, tot el que hi havia al compte, canviant-les immediatament per francs francesos. Vaig arribar a casa amb els diners, els vaig dir que havia canviat els diners per Lires Italianes i, per sort, no em van demanar explicacions, convençuts de la normalitat de tot plegat. Ja ho tenia tot a punt. Passaport, francs, un dia i una hora de partida i la motxilla feta.

El 21 de març de 1970, a les 08:00 del matí, amb la motxilla a l'esquena i la gran caixa de la guitarra a la mà, vaig escoltar nerviós les darreres recomanacions de la mare i les preguntes obligades de si no havia oblidat tal o qual cosa del par. Després es tancà al meu darrere la porta del cinquè tercera del carrer Balmes 23. En sortir al carrer, vaig tenir una sensació similar a la tinguda en sortir del cine Alexis. Ho havia decidit, preparat i ho estava executant, tot en una sola setmana. Era al carrer Balmes, baixant cap a la Gran via i em sentia home i lliure. Per fi em trobaria en el món del grans, però en el món dels grans que jo hauria escollit. Aquell del qual parlaven les cançons hippies, continuadores de les llamineres paraules de Guillermo quan vagarejava, polsós i mal girbat, pels carrers del seu poblet anglès, amb tota la vida i el món al seu davant. Així em sentia jo i només anhelava travessar la frontera amb França per sentir-me plenament integrat al nou món que començaria en la cuneta de la primera carretera on comencés a fer autoestop.

Vaig baixar els graons de l'escala de l'estació de la RENFE a la Plaça Catalunya amb la parsimònia que imaginava pròpia de les persones que saben on van. Assaboria el nou estatus de solitari a la recerca de la seva gent. Vaig demanar un bitllet fins a Puigcerdà al senyor de la finestreta, vaig baixar a l'andana, i em vaig enfilar al vagó del davant. En arrencar el tren, em va sorprendre el fàcil que havia estat tot i com de ràpid s'allunyaven la família, el Costa i Llobera i el teatre, però també la Carme a qui havia amagat els meus plans per no comprometre-la i per no comprometre'm.

Quan el tren arrencà, Jo ja feia estona que imaginava com seria la meva vida a París.

Continua a "ROAD MOVIE" 1970...

La Seine a rencontré Paris (Joris Ivens, 1957)