NOIES, MÚSICA I TEATRE
Primer va ser el Maig del 68. Una sotragada enorme que em va
revelar al meu davant, un món sòrdid, dur i violent, quan encara flotava pel
meu magí el record del cotó fluix dels darrers llibres de Guillermo i els
enamoraments frustrats de la Rafi i la Núria. Amb en Lluís Cantó, a l’hora del
pati, fumàvem mentre menjàvem el llonguet de l’esmorzar, mig amagats als
lavabos, entre els acords de Cállateniña que arribaven d’alguna ràdio de qualsevol galeria. Afortunadament,
al Costa, ens havien avesat a informar-nos més o menys, en debats durant la
mitja hora abans del pati, en els quals aportàvem i comentàvem notícies d’actualitat.
Dels assassinats de Kennedy i Luther King a la Guerra dels Sis dies, a l’Orient
Mitjà, passant de puntetes per les “ràdio macuto” que circulaven de boca en
boca sobre la manifestació de capellans, les Catalunyades contra la tortura,
els aldarulls d’estudiants i treballadors cridant simplement “Llibertat!” o “Franco,
no! Democràcia, sí!”, la “Caputxinada”. Però cap captà tant la meva atenció com
ho feu el terrabastall d’aquell maig de 1968
a París. Devorava les notícies al Tele-Exprés i el Diario de Barcelona, articles
a Destino, Oriflama o Serra D’or, les que corrien per casa i parava atenció al diariohabladodeRadioNacionaldeEspaña,
amb el qual totes les ràdios estaven obligades a connectar a les 10, cada nit.
Intentava seguir les converses familiars sobre el que passava a París tant plenes
de conceptes nous per mi que em perdia sovint, per tant, escoltava i procurava
lligar caps. Resultà natural comprendre qui havien de ser els meus quan a la
següent tardor vaig veure des de la galeria de casa, les atonyinades dels
grisos, predecessors de l’actual Policia Nacional, als estudiants revoltats que corrien a
amagar-se als jardins de la Universitat, que eren sota casa. Des dels amplis
balcons i una galeria coberta, a l’alçada d’un cinquè pis, es divisaven un bon tros
de Gran Via, i el jardí fins a Diputació, més enllà d’Enric Granados. El millor
eren les postes de sol darrere Sant Pere Màrtir que em fascinaven i em
permetien somiejar, però també van ser la sensacional talaia des d’on observar
grups de policies amb abric i casc, corrent amunt i avall per enfrontar-se a
centenars d’estudiants o bé arraconar-ne algun entre cinc o sis per cosir-lo a
cops de porra i puntades de peu. Com
desitjava que Barcelona es convertís en París! Com somiava París, tot badant de
cara al canvi lent de les darreres clarors crepusculars. Tant em van colpir les
conseqüències d’aquell maig i del que havia vist a la tardor, que, dos anys més
tard, quan començà a estilar-se que els més joves marxessin de la casa familiar,
no vaig dubtar de triar París com a finalde l’escapada per abandonar el pis de Balmes.
Però al carrer, a l’escola i als Escoltes, era una altra
cosa i, en poc més d’un any, la meva vida es capgirà completament. Sense cap
motivació pels estudis degut a l’amargor i impotència que m’envaïen gracies a l’abús
de poder d’aquell cony de professor de FEN. Anhelant secretament que l’Oriol
primer i després en Lluís, trenquessin d’una vegada amb la Carme, necessitava trobar
alguna sortida que m’atragués més que unes classes que m’importaven un pito
perquè me les sabia de memòria, les reunions i excursions de Pioners que m’avorrien
infinitament i sobreviure en una família amb la qual no connectava, tret d’en
Xavi i una mica amb la mare. En Claudi i en Guillem ja només els veia de tant
en tant, el meu pare no sabia què fer amb mi, el superava sense esforçar-m’hi,
i la mare feia punys i mànigues per fer-me un cert costat sense restar
autoritat a les actituds arbitràries del pare.
Amb prou feines dos anys, vaig deixar els estudis, en Lluís
i jo vam ser expulsats dels escoltes injustament, finalment havia sortit i
deixat córrer amb la Carme i s’havia anat perdent el contacte diari amb la colla.
Com que em sentia una mica culpable davant la família del meu fracàs en els
estudis, vaig entrar a treballar al magatzem d’Edigsa gràcies als anuncis de La
Vanguardia. Després del meu primer contacte amb el teatre l’estiu anterior,
aquell hivern i una mica per casualitat, vaig fer de meritori en el muntatge de
Tot amb patates, dirigit per Mario Gas, amb escenografia de Fabià
Puigcerver i on vaig conèixer la Carlota Soldevila, la Nadala Batista, en Fede
Roda, en Carles Velat... Una cosa portà l’altre i, a la primavera, en Pep Anton
Codina, que va ser qui em posà el diminutiu de Quico per xinar-me, em va agafar
d’actor a Alícia en terra de meravelles, una adaptació del conte de Carroll del meu germà Xavi. I
així vaig integrar-me a la colla d’en Jepet Codina, en Xavi, l’Aurèlia
Capmany i en Jaume Vidal-Alcover. Els dos grups de teatreros i
intel·lectuals tenien com a lloc preferent de reunió La Cucafera, els
primers, i la Cova del Drac, els segons. Quan es va comprovar que no
servia per treballar al magatzem d’Edigsa i com que no trobava altra feina,
vaig començar a freqüentar les nits barcelonines, ja fos després dels assajos o
simplement perquè m’enlluernava aquella gent.
La Cova del Drac s’anà convertint en lloc de treball i un lloc animat on passar l’estona després de sopar o d’assajar, per
pures ganes de retrobar-me amb aquella gent fascinant que, tot i percebre com a
part del món dels “grans”, considerava radicalment diferents a professors, caps
escoltes i família. Fins i tot en Xavier semblava un altre entre aquella gent.
A les tertúlies hi desfilaven personatges populars del moment, relacionats amb
l’anti-franquisme o el catalanisme. Guillem d’Efak, Joan Fuster, Lola Gaos,
Terenci Moix, Emma Cohen, Maria del Mar Bonet, Ventura Pons, Víctor Petit,
Ovidi Montllor, Carlota Soldevila, Fabià Puigcerver, Joan Oliver, Pedrolo... a
més, és clar, de l’Aurèlia, en Jaume, en Codina i el meu germà Xavier, que s’hi
deixava caure sovint. Més tard m’he seguit relacionant per raons professionals
amb els components de la companyia Ca-Barret! Carme Sansa, Elisenda Ribas,
Enric Casamitjana, Pep Torrents, Frederic Roda, Joan Albert Amargós... Se
m’obria un món desconegut i aparentment infinit atapeït de personatges brillants,
sovint a causa de l’alcohol, i que jo absorbia meravellat.
A vegades, enmig d’una conversa, algú em preguntava
l’opinió. Marededeu! Com que ignorava com aconseguir un bon grapat d’opinions, sovint
balbucejava qualsevol resposta amb el primer estirabot que se m’acudia per fugir
d’estudi, com l’alumne que no se sap la lliçó. L’humor va acabar resultant el
millor camuflatge i, amb el temps, les meves poca-soltades començaren a ser seguides
de riures que semblaven d’acceptació. El Guillermo maldava per recordar-me
des d’algun racó que jo no era més que un nen ensopegant entre un món d’adults.
I ells seguien parlant de tot. Art, fotografia, teatre, política (més fluixet),
llibres, literatura, musicals anglesos, Kurt Weill, Bertold Brecht, Le Canzoni
Del Diavolo de Paolo Poli, cançons revolucionàries dels anarquistes expulsats
de Lugano, escriptors catalans que començaven a despuntar, sexe... Sexe! Allò
que jo més amagava i que sovint em feia pujar els colors per la vergonya! Jo em
sentia petit per ignorar aquells noms o conceptes que sortien a les converses amb
tanta familiaritat, tant, que intentava trobar-los entre els llibres de casa.
Em meravellava que ho comentessin davant meu com si fos realment un més entre
ells, quan jo no feia més que esforços per separar-ho de la geografia, el llatí o
la química orgànica. I era que jo vivia envoltat d'un caos magnífic al qual he
intentat retornar de manera recurrent al llarg de la meva vida. Tot plegat
esdevenia una bombolla de llum i energia enmig del silenci que imperava al
carrer i, sense parar-hi esment, vaig prendre posició respecte a moltes coses
del meu entorn. I no sempre en sintonia amb els posicionaments habituals
d’aquella època fosca del franquisme.
Poc a poc, aquella efervescència m’allunyava definitivament
del món solitari de les aventures de Guillermo, i m’apropava a altres mons
com el contemplatiu de Gerald Durrell a la Trilogía de Corfú, o bé el crític
i reflexiu de les novel·les de Pedrolo. La lectura significava experimentar amb
qui era jo i com em relacionava amb els què i els perquè que m’anava trobant, i
així, aquella Barcelona noctàmbula, de llargues passejades per carrers cada
vegada més buits de tramvies i troleibusos, on l’asfalt començava a substituir
les llambordes, esdevenia un vestit nou i fet a la meva mida, en el qual podia fer
la meva sense filtres ni censures.
En paral·lel vaig coincidir amb en Xavier Casado unes
setmanes a Edigsa i van ser suficients per fomentar una amistat que ha durat
fins avui. Ell també feia teatre als Jesuïtes de Casp, on preparava una obreta,
El último gallinero, que dirigia Jordi Messalles i on vaig conèixer en
Lluís Vidal i la Irene Antich. Amb ella vam viure un romanç de sexe assossegat que
durà uns mesos feliços i innocents a cavall dels pisos de Padilla i Consell de
Cent, pisos compartits amb altres joves que havien deixat casa seva. Amb en
Lluís vam travar una amistat sòlida, basada en la música, que m’obrí les portes
de locals com el London, l’Enagua, els Enfants i, per descomptat, el Zeleste,
la catedral canalla que condensaria aviat la bohèmia més rockera, hippy i del rollo
del moment. Amb en Xavier Casado i un amic seu, Vicenç Soriano, vam fer colla
amb les germanes Assumpció i Conxi Tort, la Montse i la Margarida. Aquest grup,
molt vinculat a Segur de Calafell, amb
els anys i amb pèrdues de contacte pel mig, ha acabat esdevenint el més antic de
gent de Barcelona amb qui encara mantenim el contacte. El record d’aquells
estius anant i venint de Segur de Calafell, o de Sant Pere, amb en Xavi, o al
pis de Balmes, aprofitant que els pares eren a Sant Pere, han restat inesborrables
a la meva memòria i entre els més lluminosos i llibertaris de la meva vida. Aleshores
s’hi solia afegir en Vicenç i ens quedàvem dos o tres dies a casa, dropejant,
fins que s’acabava el menjar que la mare m’havia deixat per passar la setmana. “L’Hostal
Can Romeu, la felicitat d’uns dies”, va treure en Xavi, i el títol va
quedar instaurat. Fins i tot, una tarda de diumenge, vam triturar una
Vanguardia i vam proclamar la República de l’Hostal Can Romeu, abocats al balcó
de la galeria, en calçotets i omplint de confeti els jardins de la Universitat.
Potser va ser de les èpoques en què m’he sentit ser més jo mateix.
Amb dos anys, havia passat de ser un adolescent a esdevenir
un jove amb una vida raonablement independent en una Barcelona que creixia per
a mi, prolífica en l’oferta de vida, creativitat i amor, però també d’aventura,
misteri i descobertes com el haixix. Fumar-lo en grup, m’alliberava de la
tensió de madurar, m’ajudava a assimilar els aprenentatges que se’m brindaven
al meu voltant i, entre riures incontenibles, em feia creure que m’endinsava en
un univers intuïtiu, una mena de coneixement exclusiu, reservats només per als
que gosàvem anar més enllà del que se’m donava com a establert. Com que només
hi tenia accés a través de la bohèmia musical, en quedaven al marge el rigor
del teatre, i les amistats que compartíem amb en Xavi Casado i en Vicenç. Em
movia a totes hores per introduir-me intensament en aquell món d’exuberància que
fluïa a cavall d’una intel·lectualitat compromesa i d’una bohèmia diletant, cosa
que no impedí que, amb en Xavi Casado i en Vicenç, un grup una mica més
convencional, malgrat tot, emprenguéssim un petit negoci que havíem heretat d’algú
que vivia a l’Hospitalet, un negoci de vendre figuretes de guix amb aparença de
pedra. En Xavi, fins i tot va arribar a formar part d’un dels espectacles d’en
Codina, La penedida gramatical d’Alexandre Ballester, que no va
funcionar. A conseqüència, però, d’un lamentable incident amb els grisos que
ens va fer passar vint dies a la presó Model i també perquè tant en Xavi com en
Vicenç van començar a festejar amb la Sumpsi i la Montse, s’anà obrint un parèntesi
durant el qual quasi vam arribar a perdre tot contacte. També perquè a mi,
sense parella fixa, m’absorbien la llibertat de moviments que em permetia el
món del teatre i aquella incertesa per l’esdevenidor que tant m’havien atret dels
llibres de Guillermo. Aleshores, quan se’m va obrir la possibilitat de
matricular-me a Estudis Nous de Teatre, no m’ho vaig pensar dues vegades. A més
de l’Aurèlia, en Jaume, en Codina o el meu germà, vaig entrar en contacte amb professors
de la colla del Teatre d’Horta com en Pep Muntanyès, en Lluís Pasqual, en Just
Segarra, o amb independents com l’Albert Boadella. L’Escola, fora de la
protecció de la Universitat de Barcelona que l’havia tutelat fins el curs
1970/71 va haver de tancar, però ja m’havia orientat cap a noms i conceptes
teatrals que, desordenadament, aniria incorporant pel meu compte. Brecht,
Shakespeare, Artaud, Grotowsky, Goldoni, Espriu, Molière, tragèdia grega, expressió
corporal, distanciament, teatre independent, van ser els primers elements que
començaren a formar la meva base teatral. Consolidada la meva vocació per l’any
a Estudis Nous i per un curs a l’escola de disseny IADE, el més natural va ser
entrar a formar part d’una aventura teatral que girava al voltant de Joan Font i
Joan Armengol, ex alumnes d’Estudis Nous. Així va néixer Els Comediants i el
seu primer espectacle de creació col·lectiva Non Plus Plis, amb el qual
vaig fer bolos durant un any. Quan en Joan Font va haver d’anar a les milicias
universitarias, el grup va quedar sense un dels seus aglutinadors i em cansà
aviat una inèrcia que no avançava. Com que m’avorria, empudegava més que no hi
participava i evidentment els companys, sense en Joan Font, em van fer fora
precisament el dia en què portava una carta per acomiadar-me.
Barcelona bullia. Els carrers començaven a omplir-se de
manifestacions estudiantils i obreres contra els Consells de Guerra de Burgos,
que culminarien uns anys després amb l’assassinat per afusellament de cinc dels
encausats per pertànyer a ETA i al FRAP, el Front Revolucionari
Antifeixista i Patriòtic. Al Baix Llobregat es constituïren les Plataformes
Obreres, embrió del que a l’inici de la transició esdevindrien el sindicat CCOO. Per
una altra banda, una joventut avorrida per l’asfixia cultural d’anys de
franquisme i la nul·la opció que aquest donava a esdeveniments que des del macro
concert de Woodstock s’estilaven cada vegada més als països “normals”, començàvem
a trobar-nos en locals com l’Enagua, el Drugstore, el bar España, la Paloma, el
Pastís, el Marsella, el London, el Cafè de l’Òpera, la Bodega Bohèmia, el
Villarosa, la Cova del Drac, la Cucafera o el Zeleste. D’altra banda es
començaren a organitzar grups joves de música folk, rock, jazz i
underground ,que superaven l’èxit dels membres de la Nova Cançó, pràcticament l’única
manifestació musical pròpia i declaradament antifranquista que existia fins
aleshores; nous grups de teatre independent i experimental, col·lectius d’artistes
de diverses disciplines, cineastes, tot un jovent que, sense saber-ho del cert,
es preparava per esclatar en les mil-i-una formes anàrquiques i allunyades
relativament de l’acció política, tot i que amb consciència contracultural, que
s’esdevindria després de la mort del Dictador. Jo també em deixava portar amb
inconsciència pels vents de canvi que sobrevolaven aquella Barcelona iconoclasta,
anarquista, gamberra i de barri, perquè era molt fàcil.
Poc després d’abandonar, diguem que de comú acord, Els
Comediants, la casualitat va fer que un dia em topés amb en Frederic Roda al
xamfrà d’Aribau amb Diagonal, i em va proposar que participés en el Nou Grup de
Teatre Universitari (NGTU), el grup de teatre independent més intrèpid i jove
del panorama teatral no comercial de la Barcelona d’aquells anys, que ell
dirigia. Amb l’NGTU vaig participar en el darrer espectacle del grup, Els
Pledejaires, però també vaig iniciar una amistat juganera, iconoclasta i
creativa amb en Joan Ollé i vaig començar a sortir amb una de de les noies del
grup amb qui ja havia coincidit en el muntatge de Quatre Desbarats de Llorenç
Villalonga, la Marta Mas. La relació exquisida i estable amb la Marta, la unió que
sentíem amb en Joan Ollé i la seva parella, la Maite Moreno, i l’entrada de
diners, encara que fossin pocs i discontinus, per la meva feina de tècnic de so
als bolos d’en Lluís Llach, propiciava una certa estabilitat a la meva
vida, tot i que aquesta se’m feia poca cosa, comparada amb l’anhel d’aventura i
de creativitat que no sabia ben bé cap on dirigir. Fer de tècnic de so ho
trobava divertit i m’agradava l’ambient dels concerts, fer d’actor a l’NGTU m’estava
bé, però no em sentia ni bon actor ni pretenia estancar-me en aquell grup. Per altra banda, amb en Lluís Vidal seguíem
el joc musical d’ell al piano i jo a la guitarra i havíem intentat formar
diversos grups musicals que no van reeixir, amb en Jordi Canadell, la Tete
Matutano i alguns components del que acabaria essent la Mirasol Colores,.
Jo gaudia d’igual manera de les aventures teatral i musical, tot i que com a
instrumentista em sabia sense tècnica ni formació musical i, per tant sense gaires possibilitats d’aportar gairebé
res com a músic. Però aquella Barcelona estimulant, el sentir-me voltat d’artistes
cada vegada més complerts, de creadors brillants i viure acaloradament les
novetats de tot tipus que s’obrien a cada minut al meu davant, el conèixer
constantment noves persones, projectes nous, locals nous... havia de donar
algun fruit, havia de trobar el meu lloc, d’alguna manera.
Després de la gira d’estiu de l’NGTU amb Els Pledejaires,
vaig intervenir a Un invent extraordinari, muntatge del grup Jocs a la
Sorra dirigit per Paco Alborch. L’Ignasi Roda, germà del Frederic amb qui
mantenia una bona amistat, em va proposar com a actor i per ajudar-lo en la
música que ell composà per l’espectacle. De fet, crec que només vaig composar l’obertura
i el final,
que vistes ara resulten pobres, reiteratives i sense suc ni bruc. Això sí, em
va omplir d’eufòria enregistrar en un estudi de gravació que hi havia darrere
el mercat de Sarrià. Per a mi era un progrés que m’apropava a no sé quina idea en
tenia jo del món professional.
I va passar que, de manera sobtada, en Frederic Roda va anar
a viure a Canàries i l’NGTU, va passar a millor vida. Però en Joan Ollé, la
Marta Mas, jo, i una mica més endavant en Lluís Vidal, l’amic d’aventures
musicals, ens vam trobar orfes d’activitat creativa, doncs la Marta seguia
endavant a la universitat amb la tesina sobre el Llibre de les bèsties,
de Ramon Llull. Una tarda que xerràvem davant el cinema Pelayo en Joan, la
Marta i jo, ens preguntàrem si volíem seguir fent teatre. No ens ho vam pensar
massa. Era evident que ens sentíem plenament involucrats en el teatre. Ens era igual l’escàs bagatge que acumulàvem entre els tres, ens
semblava suficient per sortir-nos-en i vam decidir començar per una adaptació
teatral del Petit Princep de Saint-Exupéry. Evidentment la Marta, bufona, rossa,
flegmàtica i amb un encant que encaixava molt bé amb el personatge, seria el protagonista.
En Joan i jo, d’alguna manera ens aventuraríem amb la direcció. Però ens
faltava personal, altres actors i actrius que completessin el repartiment.
Evidentment en Lluís Vidal seria el músic, vaig proposar jo. Així que vam
buscar nois i noies interessats en “aprendre” a fer teatre per formar un grup. En
relativament poc temps vam incorporar les germanes Arregui, la Maite Moreno,
parella d’en Joan, la Maite “la basca”, en Micky, el Beto, el Toni, en Ferran
Toutain, en Xavi Sicart, que era artista plàstic, fins i tot en Manel Barceló
va sentir parlar del projecte i es va integrar una temporada al grup, doncs ja volia
fer teatre. Ambició no ens en faltava i disposar d’un músic com en
Lluís i d’un artista plàstic com en Xavier Sicart, ens va fer somiar en una
espècie de grup d’experimentació artística total, una mica a la manera dels
surrealistes o dels autors del manifest Dadà, que gairebé idolatràvem. En poques setmanes, els petits
muntatges setmanals que conduíem alternadament en Joan i jo, van donar un
primer fruit que ens va agradar. Caigut en l’oblit el Petit Príncep, va ser una
mini posada en escena d’uns quants poemes del llibre d’Alberti, Yo era un tonto
y lo que he visto me ha hecho dos tontos, que havia solucionat en Joan. No
sé ben bé com, va sorgir una representació a l’Institut Ausiàs Marc, i els
mateixos que ens havien demanat el “bolo”,
ens animaren a completar el llibre de poemes per tal de fer-ne un muntatge d’una
duració més convencional.
Si volíem acabar de muntar l’espectacle per després vendre’l,
necessitàvem un nom pel grup, era evident. Solíem reunir-nos després dels
assajos al Bar Guitó, prop del lloc on assajàvem, els Oriols, unes dependències
de la parròquia de Sant Josep Oriol que ens oferí el Pare Manel, el mateix que,
anys més tard, ha estat reconegut per la seva generositat i entrega en temes de
solidaritat i activisme veïnal. Va ser al Guitó on decidirem finalment el nom
del grup. En Joan ens va explicar que, de petit, a tot allò que servia per
escriure, paper, tinta, gomes d’esborrar, llapis, plomes, bolígrafs... en deia “dagoidagom”.
I aquest va ser el nom escollit per al grup: Dagoll-Dagom.
Això va ser pocs dies abans que Carrero Blanco, ministre
naval, realitzés el seu somni etern de volar i volar. També succeí un més abans
que jo m’hagués d’incorporar a files, al Campamento Militar de Sant Clemente
Sasebas (com sempre, traduint l’intraduïble).
Així que em va caure a sobre el servei militar, i allò ho capgirà tot.
Comentaris