"ROAD MOVIE" 1970

Música del temps: Reflections of My Life - The Marmalade

 

  a Bernardí Martorell

Continua d'e VIATGE A PARÍS, ITÀLIA.

Dia gris i plujós i el tren deixava enrere els darrers ravals de la Barcelona del canvi de dècada. Com sempre he tingut per costum, no recordo des de quan, anava assegut d'esquena al sentit de la marxa del comboi, contemplant a través del vidre mig entelat com desfilaven davant meu els darrers rastres de la ciutat polsosa i bruta que deixava enrere i alhora un nou estat d'ànim, tant despert pel matí, davallava cap a una tristesa nova que despullava un adolescent confós, sol, assegut en un vagó sòrdid pintat de tons verds comissaria, com els de la infància. Un nus com el record d'un cop de puny s'anava instal·lant a la boca de l'estómac impedint-me empassar la saliva fins al punt de sentir ofecs. Fins i tot vaig notar, bo i assegut, una fluixesa a les extremitats que m'impedia moure'm. No va ser fins vint-i-cinc anys més tard, durant la meva estada a la guerra de Bòsnia, quan em vaig adonar que eren símptomes del pànic. Un cúmul d'imatges del que havia estat la meva vida fins aleshores començaren a desfilar substituint el paisatge, imatges confortables i previsibles. Em vaig veure amb la Carme, un any i mig abans, quan ella sortia amb l'Oriol Porcel, corrent els dos agafats de la mà davant una càrrega dels grisos el dia que havia mort l'Abat Escarré, a la Plaça de Sarrià. Les tornades dels viatges del meu germà Xavier i el seu amic, l'Enric Carreres, en què sempre em portaven alguna joguina. En Lluís Cantó i jo quan als tretze anys esquivàrem les barreres policials a través de camps i jardins privats que envoltaven el convent dels Caputxins de Sarrià, durant la Caputxinada del 1966. Vam portar unes barres de pa comprades amb diners manllevats dels previstos per anar i venir de l'escola amb els trens de Sarrià, als que feien la tancada. El buit que sentia a l'estómac s'anava omplint amb imatges que ara comprenia que no es tornarien a donar. Recordo haver pensat com si algú m'arrenqués del llom una espècies de cordó umbilical que em lligués encara a la família, als companys d'escola, als escoltes, a les amistats, a la Carme. Vaig voler esborrar del pensament la imatge d'una esquena en carn viva, per intentar concentrar-me en el paisatge. 

De  cop i volta el tren s'aturà enmig d'un prat. Prop del tren hi havia un ramat de bens, i algú va dir que el tren l'havia envestit. Es van obrir portes i en baixar del tren vaig poder veure la carnissera entre els rails. Algunes persones vam començar a rescatar alguns animals intactes de sota el tren, altres espantaven els del voltant per allunyar-los en direcció al prat. Jo vaig treure de sota un dels bogies un cabrit indemne que se'm va pixar a sobre en deixar-lo sobre l'herba, belant a la seva mare desbudellada. En tornar al tren em sorprengué veure en Bernardí Martorell, un ex alumne del Costa i Llobera que ens havia fet de professor de pati i de menjador fins l'any anterior, que em contemplava des de la plataforma. Estranyat, em preguntà què hi feia jo en aquell tren. Com una vàlvula d'escapament o com un cap de corda llançat des de la borda d'un vaixell, caigut al mar enmig d'un tràngol, li vaig explicar tot. El viatge a Itàlia de la resta de companys de curs com a excusa per enganyar a la família, la meva voluntat d'anar a París i d'allí a obrir-me al món. Per descomptat que sabia què pretenia! La declaració de guerra entre generacions! Jo seguia la crida als nens a deixar llurs cases proclamada per la cultura hippie, a cremar les escoles i a crear una nova societat sobre les cendres de les velles generacions, com havíem deduït, amb en LLuís, l'Oriol i la Carme, del llibre de Jerry Rubin "Do It! Scenarios of the Revolution. Em va agradar que en Bernardí ni censurés, ni jutgés la meva acció ni els meus arguments. Em va fer sentir segur de mi i de la meva fugida, confiat que tot el que jo anava manifestant era possible. Sobtadament, l'eufòria es va tornar a apoderar de mi. Tenia un nou amic en qui confiar, més gran que jo, el qual em convidava a passar uns dies a Tolosa de LLenguadoc, on ara ell era universitari. De fet, vist amb perspectiva, tant sols devia provar de retenir-me un temps per permetre'm pensar millor les coses i oferir-me una certa perspectiva. Però no va anar així. La primera nit que vaig passar al pis, vingueren uns amics seus de la universitat i es va muntar una festa amb la meva guitarra, bongos, i algun altre instrument que hi havia per la casa. Hi havia un parell de catalans, dos francesos i un noi basc. En un moment de calma, en Bernardí, va treure el meu tema. Em van atabalar amb preguntes com ara si coneixia algú a París. Tenia l'adreça de la Chantal, una amiga de la Monique Colson, una amiga del meu germà gran, en Claudi. Però, la coneixia? No. Sabia si m'hi podia quedar a dormir? No. Sabia de què treballaria jo? No, ja portava la guitarra, jo! On dormiria, cas que la noia fallés? No ho sabia, al carrer, suposava... I així tot, més o menys, ells anar-hi posant inconvenients i jo, tal i com feia a l'escola o a casa, sortint-me'n com podia.

En un moment donat, el noi basc va fer un apart amb mi i em va donar el nom d'un noi i una adreça apuntats en un tros de paper. Ho hauria de fer servir només en cas extrem, doncs el noi hi vivia exiliat i calia prendre precaucions. Animat per la companyonia de la nit anterior i per una adreça on dirigir-me en cas de necessitat apuntada en un paper a la butxaca, l'endemà al matí, vaig demanar a en Bernardí si em podia dur fins la carretera nacional en direcció a Perpinyà, que d'allí seguiria cap a París. Amb cara de preocupació i insistint perquè em quedes un o dos dies més, en Bernardí, malgrat tot, em deixà puntual a les 7 del matí a la sortida de Tolosa a la carretera que em portaria a Avinyó, on podria agafar la nacional en direcció a París. Durant el dia vaig anar fent autoestop en trams curts sota un cel plomós. Vaig deixar enrere Carcassona, Besiers, Montpeller i Nimes, fins esgotar els dos entrepans i l'ampolla d'aigua que m'havia fet a casa d'en Bernardí, i intentant no gastar el que quedava dels poc més de 200 francs nous amb què havia partit. Finalment, a quarts de quatre de la tarda, creuava a peu, el Pont d'Avinyó, sota un cel blau, ben mediterrani i amb el sol prop de la posta que em feia l'ullet entre els arbres nus de la carretera.

Animat pel que em semblava un gran tram recorregut i convençut que la sort havia canviat, vaig travessar la població fins a la sortida en direcció a Valença. Quan fosquejava, no massa tard doncs era el mes de març, un DS19 em va deixar al bell mig d'una carretera petita, sense cap casa a la vista, en una entrada de l'autopista en direcció a Lió. La nit es va tancar i, molt aviat, en la foscor, el fred va començar a ser cada vegada més intens. Jo començava a sentir el pes de l'aventura. Havien passat només 40 hores des de la meva escapada i ja havia oscil·lat entre diversos estats d'ànim, de l'eufòria desbordada, al pànic, de l'obertura d'una llum al final del túnel, a aquest forat fosc, només il·luminat per una llum freda i tènue de fanal que deixava entreveure el formigó de l'entrada a l'autopista. Però no em sentia malament. Era més de la una de la nit, portava unes cinc hores sense que ningú es brindés a portar-me, començava a caure una mica d'aigua neu, tenia fred, gana i set, i no tenia ni aigua ni res per menjar; però tot el que sentia era només resignació. Tenia per segur que algú pararia finalment i, aleshores, em deia, tot el pla continuaria de nou. Com si aquella nit a Tolosa o el dia a la carretera no formessin part del que se suposava era el pla previst. O imprevist, penso ara. Finalment s'aturà un tràiler. L'home em va oferir portar-me fins a Lió i jo vaig acceptar encantat de pujar a una cabina àmplia, de seients còmodes i, sobretot, calenta.

- Avez-vous dîné? tu as faim?, em va dir la veu del camioner quan feia una estona que avançàvem per l'autopista. Una vegada més es posava a prova el meu francès après a l'escola.

- J'étais depuis six heures où vous m'avais trouvé. Et il n'y avait pas de place pour manger.

- Tu as faim? va insisitir.

Vaig fer que sí amb el cap. Ell, sense deixar de mirar la carretera, va buscar amb la mà al seu darrere i d'una bossa en va treure uns entrepans embolicats amb paper de plata.

- Prenez des sandwichs, s'il vous plaît ...

Vaig agafar el més petit, de mortadel·la amb olives, ho recordaré tota la vida. Mentre el desembolicava, l'home va ficar la mà en una petita nevera i en va treure dues llaunes de cervesa Stella Artois. A mi mai no m'havia agradat la cervesa ja que la trobava massa amarga i tampoc no estava acostumat a veure alcohol, tret d'algun glop de xampany per Nadal o la Festa Major de Sant Pere; però aquella cervesa acompanyant l'entrepà, presa en la caloreta de la cabina del camió, em va semblar la millor beguda del món. Algunes vegades, encara avui en dia, en obrir una llauna de cervesa, em passa pel cap aquell moment i em retorna a la memòria la placidesa amb què, un cop satisfeta la gana i la set, em vaig deixar caure en una altra negror molt més acollidora i benigna que la de l'exterior. M'adormia sentint-me ben protegit per la grandària del tràiler, camí de Lió. L'endemà tot tornaria a començar. Segur.

Continua a PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA...