Música del dia: Fanfàrria Maragall - Carles Santos Aquella nit quasi no havia dormit, inquiet per la barreja de nervis, emoció, responsabilitat, curiositat i ganes de saber com acabaria tot. El nostre equip de regidors -Stage Managers segons els crèdits del llibre sobre de les cerimònies olímpiques-, la Cristina Sánchez, la Maria Barahona, en Joan Peris, un altre regidor que lamentablement he oblidat el seu nom, i jo, teníem una gran, diria que immensa, responsabilitat al davant. Probablement la mateixa que, si fa no fa, tenien una vintena més de regidors/es que, repartits entre l’Estadi Olímpic, i altres dos espais des d’on enviarien a l’espai escènic, el propi estadi de Montjuïc, a milers de participants voluntaris a la Cerimònia d’Obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El nostre equip, els del Palau Sant Jordi, teníem la responsabilitat d’acomodar els 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, a les graderies del Palau Sant Jordi, cridar-los quan fos e

Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol . Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se . Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cor