EL FINAL DE L’ESCAPADA

Música del temps: WanderingStar – Lee Marvin

a la Carme Boet, l’Oriol Porcel i el Lluís Cantó

Continua de "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA,“ROAD MOVIE”1970 i PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA

Encara era fosc quan el soroll de la pluja em va despertar, encara entaforat dins el sac de dormir al terra de l'estació Gare de Lyon, on la humitat m'havia entumit els ossos i les escasses hores de son no m'havien rescatat de la fatiga del dia anterior. Eren les cinc tocades del matí i em sentia completament desvetllat davant un nou dia sense altra perspectiva que deixar-me caure en el penya-segat que s’obria al meu davant, just a la punta de les sabates. D’altra banda, l’eco confús d’altaveus, el brogit mecànic de carretons traginant muntanyes de maletes amunt i avall i els passos accelerats de passatgers per no perdre algun dels primers trens que partien cap a totes direccions, m'impedien tornar a dormir. Trens que ja no em podia permetre donats els pocs bitllets que quedaven a la cartera. El dia plujós i fred no invitava a abandonar la protecció humida, saturada de corrents d'aire de l'estació on, bloquejat mentalment, cercava inútilment un racó còmode. La cafeteria i invertir en un cafè una mica de la misèria que em quedava, em va semblar la millor de les idees per distreure’m d'un nou atac de pànic que tornava a formar-se'm a la boca de l'estómac. I, efectivament,  l'aturaren el benestar espès que desprenien les estufes, així com el fum que flotava en aquell món bigarrat d'humanitat. Potser les anades i vingudes d'altres éssers humans que, a diferència de mi, òbviament tenien una direcció on anar, em van ajudar a reaccionar. A la cartera hi conservava el paper amb l'adreça del noi basc que havia fracassat en l’intent de posar-me en contacte amb la noia que m’havia deixat plantat, la nit anterior, a la Porte de Versailles. El rellotge d'estació que presidia una de les parets del local assenyalava que encara faltava més de mitja hora per les sis de matí, així que vaig partir cap a l'adreça, comprovada en un dels mapes del vestíbul de l'estació. No era lluny i si m'afanyava potser encara el trobaria a casa, ja que solia marxar a quarts de set cap a la feina, segons m’havia comentat.

El carrer era estret, amb llambordes entre les altes voreres i l’edifici, a joc, era rònec, com un vestigi abandonat ja pels romans. Vaig pujar per l’escala fosca, de parets i baranes gastades pel contacte amb la pell de milers de mans, fins el darrer pis, on s’obrien un parell de passadissos en V, estrets, amb portes a banda i banda i un parell de claraboies que deixaven passar el resplendor grisós de les primeres llums del dia. Vaig trobar la porta que buscava i, tot i que em vaig haver d’armar de valor per trencar el silenci, vaig fregar la porta amb les ungles, discretament. Res. Silenci. Temorós vaig tornar-ho a intentar amb els artells dels dits. Tampoc, res. A la tercera, quan em va semblar que el so dels cops es podia haver sentit des del carrer, sis pisos més avall, el xiuxiueig femení d'una dona jove rere la porta em preguntà qui era i què volia. Desconcertat vaig respondre les seves preguntes i, després d'uns xiu-xius a l'interior del pis, una noia esprimatxada i despentinada m'obrí la porta, amb bata i pijama.

El pis es limitava a una sola cambra, de sostre inclinat sobre un parell de finestres ovalades que s’obrien sobre als terrats de París des de la paret d’enfront. De la porta estant vaig copsar uns fogons a la paret de mà esquerra, prop d’una de les finestres, una petita taula amb quatre cadires al centre del compartiment i un matalàs gran, al terra, a tocar de la paret de la dreta, amb el xicot encara al llit. A la paret on em trobava, a dreta i esquerra, piles de llibres, roba i diversos objectes amuntegats. I aleshores el noi, s'aixecà emprenyat i cridant fluixet m'esbroncà de valent. Jo em volia morir de vergonya per la meva debilitat, sobretot quan es calmaren els ànims i vaig comprendre que eren refugiats del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) i que no els convenia gens cridar l'atenció. Em sentí profundament ridícul amb la meva feblesa, tan poca cosa comparada amb la perillositat de seva missió de lluita armada contra el règim sanguinari de l'estat espanyol que jo hauria pogut posar en perill. Em vaig veure a mi mateix com un petit jove burgès, capritxós i mimat que comprometia per egoisme la lluita revolucionària, admirada per la majoria de joves amb qui em relacionava, com si hagués delatat amb la meva conducta a maquis com en Quico Sabater, en Faceries o en Caracremada, personatges dels quals es parlava en veu baixa, al voltant de la llar de foc, els hiverns de quan jo era més petit. Els ànims es calmaren aviat, m'invitaren a un cafè, vaig poder rentar-me en una palangana doncs el bany era comunitari i, amb la condició de no tornar a trepitjar aquell pis, em deixaren dormir al seu jaç ja que no tornaven de treballar fins al vespre. Quan hagueren marxat em vaig ajaçar sota les mantes encara calentes, que em semblaren glòria i em vaig adormir en el llit més còmode que mai m'havia acollit.

Em vaig despertar prop de les quatre de la tarda, vaig escriure una nota d’agraïment i vaig dirigir-me a l’Auberge de Jeunesse de la Rue Mouffetard, prop de Saint Michel, en ple barri Llatí, on m’havien adreçat. Vaig omplir els papers amb el meu passaport, i, com que em vaig declarar estudiant, del tot creïble degut a la meva edat i a l'aspecte infantil que em caracteritzava, em van obrir fitxa de gratuïtat per tres nits. Em vaig dutxar i, un cop deixades les meves coses en una taquilla metàl·lica vaig sortir al carrer, mans a les butxaques, com si fos un habitant més de París. Només trepitjar el carrer sense els impediments de la motxilla, la caixa de la guitarra i el sac, em vaig sentir lliure per primera vegada des que havia abandonat Tolosa i amb els ànims suficients per arribar-me al vell conegut Boulevard Saint Michel, recórrer el Quai de Sant Michel i creuar el Petit Pont del Cardenal Lussiter fins a l'Ille de la Cité per escurar la darrera estona de llum contemplant la grandesa de Nôtre Damme. Abans, però, en una espècie de self-service paquistanès establert en una porteria d'un dels carrers del Quartier Latin, vaig omplir una pita de blat de moro amb totes les salses, verdures i productes exposats, només per un franc. Com que desconeixia els costums picants de l'orient em va resultar impossible mantenir-ho a la boca, de manera que vaig haver de llençar el contingut en una paperera i menjar-me només el pa. Tot i així, la coentor em va durar tanta estona que sempre, sempre que es parla o em ve al cap la catedral de Nôtre Dame, torno a recordar els llavis inflats i roents del picant d'aquella menja, la qual, malgrat tot, la recordo bona de sabor. Un cop recorreguda part de la Cité, em vaig dirigir al menjador de la Sorbonne on vaig sopar amb abundància per després passejar una estona, relativament feliç per la normalitat amb què havia transcorregut el dia. Finalment em vaig dirigir cap a l'alberg per treure’m de sobre el cansament i son acumulats.

A la matinada em despertà un rebombori de veus, de corredisses i de trucs a les portes fins que d'una revolada, s'obrí la porta de l'habitació on dormia amb tres nois més en unes lliteres. Els altres tres estudiants, que eren francesos, van mostrar la seva documentació i els deixaren continuar dormint. A mi, però em dugueren a una sala gran, on ja hi havia cinc o sis nois i noies, i on encara en portaren dos o tres més. Ens deixaren sols una bona estona a algerians, portuguesos, dues noies alemanyes i una parella, em sembla que belgues, entre altres, que ens intentàvem explicar-nos què era el que passava i què seria de nosaltres. Em va passar pel cap la bronca del matí i em vaig preguntar si tenia alguna cosa a veure amb la parella del FRAP. De seguida, però, ens adonarem que no hi havia cap francès, i va ser un dels nois algerià que, absolutament convençut, ens va advertir que ens expulsarien del país, que això anava així. Al cap de no poca estona, va entrar un oficial rodejat d’un parell de flics que ens vigilaven i es dirigí a nosaltres. La cosa era que hi havia hagut uns disturbis estudiantils a Nanterre els dos dies anteriors, i que davant la possibilitat que aquests es reproduïssin a París, en concret al barri llatí, estaven fent fora del país als estudiants estrangers. Conseqüències directes del Maig del 68. Mira que bé! -vaig pensar- ara que finalment se m'arreglaven les coses...  Al final, ens deixaren tornar a les habitacions, però amb un segell al passaport on se'ns invitava a abandonar el país en vint-i-quatre hores.

Em vaig adormir preguntant-me si això era tot. Si era així que acabava allò del món millor, viscut a l'aire lliure, mentre es duia a terme la revolució de les flors. Però no aconseguia estar decebut, o deprimit, ni tant sols fracassat. En el fons, encara que aleshores no ho acceptés, tenia una excusa digna per tornar a casa amb el cap alt,  doncs, m'enfrontés al que m'enfrontés no podia ser pitjor que els dies viscuts durant la meva escapada... Ara, però, tenia un nou problema. Seria capaç de recórrer en menys de vint-i-quatre hores la distància que em separava de la frontera amb Catalunya? Però aquest, ja el solucionaria l'endemà al matí.

Als que ens havien expulsat i que els gendarmes havien apuntat en un trist paper a recepció, ens van fer marxar a les 8 del matí. Com que havia après la lliçó, vaig dutxar-me a consciència abans de partir, no fos cas que aquella dutxa fos la darrera en força dies. Com que tenia decidit com solucionar el problema dels diners, vaig invertir els meus darrers francs en un senyor esmorzar a La Coupole, a la Rue de Montparnasse, després, en metro des de l'estació de Port Royal em vaig dirigir a la parada de Saint Michel, on vaig desenfundar i afinar la guitarra per passar el matí sencer tocant i cantant cançons dels Beatles, sense saber-ne la lletra i mort de vergonya, això sí. La cosa va anar inesperadament bé i sense cap sobresalt. A primera hora de la tarda, els parisencs, ja havien abocat a la caixa de la guitarra una quantitat superior a la que tenia en sortir de Barcelona doncs em balla que, en aquella època, era l’enllaç de metro més transitat d’Europa. Satisfet i il·lusionat de nou, ara sí, pel retorn, vaig anar a fer un mos a un cafè que feia cantonada amb Sant Michel, vaig regalar els tres o quatre tiquets del menjador de la Sorbonne al sorprès veí de taula i em vaig dirigir en metro fins a la Gare de Lyon per comprar un bitllet fins a Cervera. Com que tenia més de dues hores de coll, tenia assegurat el trajecte fins a la frontera amb Catalunya i em sobraven uns quants francs, vaig posar la guitarra i el sac per una banda i la motxilla per l’altra en sengles taquilles de pagament i vaig anar a donar un darrer tomb per París. Em vaig apropar a l'hotel on dues nits abans havia intentat que em donessin allotjament per mirar d'acomiadar-me, però estava tancat. A prop hi havia una botiga de discs i hi vaig entrar per tafanejar. El darrer single dels Beatles Let it Be/You Know Me Name, acabava de sortir. El quartet de Liverpool s'havia separat poc abans de tota l'aventura, o almenys va ser quan va saltar la notícia, i ara, amb un nou disc al mercat potser s'acabarien reconciliant, ves a saber. El cas és que em quedaven prou diners per comprar-lo i així ho vaig fer. Perquè no se'm trenqués, en tornar a l'estació per agafar el tren, el vaig embotir entre els plecs del sac de dormir.

*****

No recordo massa el viatge fins arribar a Cervera, doncs la major part va ser durant la nit. A primera hora de l’endemà em trobava a Cervera davant d'un vago de la RENFE, sense diners i sense bitllet. Res de nou. Vaig decidir pujar al vagó, penjar guitarra, motxilla i sac en un dels prestatges, esperar que el tren partís cap a Port-Bou i aleshores, buscar el "jefe de tren". Quan el vaig trobar vaig optar pel conte de la llàstima. No tinc diners, torno a casa, a Barcelona, i aquí té el meu passaport per, si convé, poder pagar el bitllet amb efectes retroactius, però permeti’m arribar a Barcelona. En síntesi és el que li devia dir, en castellà, naturalment.

- Vuelva a su sitio y cuando pase a revisar los billetes ya hablaremos, em va dir amb posat seriós.

Vaig tornar al meu seient en un dels departaments d'aquells vagons amb passadís lateral que tant m'agradaven. No vaig gosar aixecar-me ni per anar al bany de tant com temia que, quan passés el revisor, em fes baixar en la primera estació. Però el revisor no va passar i vaig baixar del tren amb total tranquil·litat, no recordo si a la Plaça de Catalunya o a l'Estació de França. El que sí que recordo és la sensació d'irrealitat que em provocava la indiferència de la ciutat cap al que jo havia viscut i que tant em recordà la sensació tinguda en sortir del cinema Alexis, tant sols una mica més d'un parell de setmanes abans. Tornava a casa, però no tornava derrotat. Havia anat i vingut i havia sobreviscut  sense mitjans en un món que ara sabia més hostil, no era el mateix noi somniador que s'havia escapat de casa, m’havien canviat coses apreses diferents a les feixugues i repetitives lliçons de l'escola, coses que no estava acostumat a aprendre, i que em feien pensar que sí, que en algun lloc hi havia un somni possible. Un somni que feien possible persones com el Bernardí Martorell i el seu grup d'amics, el camioner desconegut, amic, que em va dur fins a Lió, la parella d'activistes del FRAP que s'arriscaren per un pobre nano desorientat i perdut, lluny de casa, per la dona a qui potser vaig fer recordar el seu fill i que em va abraçar quan més ho necessitava, pel revisor de tren que va saber mirar cap una altra banda. Més endavant, vaig adonar-me que el somni era també possible a prop de casa, gràcies a l'escalfor dels amics que acceptaren el meu retorn com si res hagués passat, de la Carme Boet que em va rebre amb tota naturalitat i que mai no em va retreure res, tot i que pocs mesos més tard s’acabaria la nostra relació. Finalment i a contra-pèl vaig haver de reconèixer que la família, de la qual no recordo cap reacció rellevant a la meva escapada, també feia possible que jo em permetés desitjar canvis que, a partir d’aleshores haurien de passar indefectiblement pels meus propis canvis. Recordo, això sí, l'alegria de la mare en obrir la porta de casa i poca cosa més.

Aquell viatge havia servit, almenys, per deixar la roba d'infant que encara vestia en partir, i canviar-la per l'uniforme despreocupat del jovent que pretenia una manera nova d'anar pel món, sols, però reconeixent-nos els uns als altres. Aviat va significar també un abans i un després. Aquell estiu descobriria  una colla de noves amistats de la mà d’en Xavier Casado. L'Assumpció i la Conxi Tort, en Vicenç Soriano, la Montse Edo o la Margarita Olivares. A través d'en Xavi, retornaria a pujar al tren del teatre en el muntatge d'El Último Gallinero de Martínez Mediero, on hi coneixeria Lluís Vidal i la Irene Antich, amb qui a l'octubre començaria a sortir amb ella. D'aquest muntatge en recordo uns versos d'una cançó que s'hi cantava: "No sabes detrás de rejas / si el que estás preso eres tu / o son presos los de fuera"

Tot havia canviat i el gris paquidèrmic que vaig deixar enrere el 21 de març de 1970, es convertí en un estiu lluminós, lliure d'estudis i que culminà a la tardor matriculant-me a l'escola d'Estudis Nous de Teatre. Però aquí comença una altra història.