Les Toeses. La casa i el pati, amb el safareig a la dreta. FOTOS: Quico Romeu Música descoberta: I Saw Her Standing There – The Beatles A Montserrat Torrents, in memoriam. L'estiu del 63 estava essent per damunt de tot l'estiu amb les vacances més avorrides que recordava. L’única cosa que m’havia apartat de la monotonia per uns dies va ser descobrir “aquells que xisclen” i que, efectivament, els falsets tant aguts al final d’algunes estrofes que sorgien de l’altaveu del juke-box recentment instal·lat a la terrassa del Centro, resultaven una novetat sorprenent. No seria fins la tornada a l’escola que descobriria que els que xisclaven eren els Beatles. Els estius anteriors, durant el juliol, la família Camprubí s'instal·lava a la casa del vell molí de les Toesses, "les estoeses" en el parlar de Sant Pere, situat a un parell de kilòmetres del nucli urbà i que, com a bon molí, sobresortia prop del rec i d’una gran bassa, mig amagats sota l’ombra d’arbres més alts

Julia (Lennon & McCartney) - A Girl Called Eddy Bona nit poesia, pantalons curts i cabells llargs, ressons de catedral. Bona nit Petit Príncep, solitari arpeig de Júlia, olor de pintura, fusta i fred. Bona nit carpa de circ amb domador d'infants. Bona nit xiclets de Valls, margarina Xirgu, l'abominable hombre de las nueve, cadavres exquisits i manifest Dadà. Bona nit Port Lligat i Salvador Dalí amb paper de plata. Bona nit, Naranjita. Bona nit despatx d'Aribau, aroma d'Imedio amb música francesa. Bona nit Erik Satie i les nits de Sants Joans. Angelito constipado cielo, messies salvatge. Bona nit fulls en blanc regalats a atònits vianants. Fundes de guitarra al Pastís, bona nit je ne regrette rien. A prendre a viure i oblidar velles costums.  J'ai perdu ma plumme dans le jardin de ma tante. Bona nit. Bona nit Gespa-Price, versos senzills tallats amb mètrica noble que potser seran cançó. Bona nit campaneta daurada, inacabades nits de clavells, berenats de matinada

Música del dia: Fanfàrria Maragall - Carles Santos Aquella nit quasi no havia dormit, inquiet per la barreja de nervis, emoció, responsabilitat, curiositat i ganes de saber com acabaria tot. El nostre equip de regidors -Stage Managers segons els crèdits del llibre sobre de les cerimònies olímpiques-, la Cristina Sánchez, la Maria Barahona, en Joan Peris, un altre regidor que lamentablement he oblidat el seu nom, i jo, teníem una gran, diria que immensa, responsabilitat al davant. Probablement la mateixa que, si fa no fa, tenien una vintena més de regidors/es que, repartits entre l’Estadi Olímpic, i altres dos espais des d’on enviarien a l’espai escènic, el propi estadi de Montjuïc, a milers de participants voluntaris a la Cerimònia d’Obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El nostre equip, els del Palau Sant Jordi, teníem la responsabilitat d’acomodar els 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, a les graderies del Palau Sant Jordi, cridar-los quan fos e

Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol . Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se . Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cor