Música del “rollo”: Rumba dels 60s – Gato Pérez
Música Laietana: To de Re per a mandolina i clarinet – Orquestra Mirasol
Però arribà la primavera i sobtadament esclatà el pòsit d’inquietuds col·lectives covades en l’anterior dècada, omplint els carrers de gent amb ganes de retrobar-se, de reunir-se, d’activar-se, d’implicar-se en la construcció d’un futur més lliure per tal de poder mirar-se als ulls d’una manera nova, confiada i orgullosa. Als barris Associacions de Veïns apoderades ompliren carrers i places de concerts, festes de tot tipus, actes polítics, jocs i “pasacalles”, recuperant la cultura tradicional. La gent sortia al carrer per l’alegria del retrobament i una joventut transversal que tenia l’estiu per davant, es va apoderar de la ciutat, des de la Barceloneta al Born, del Paral·lel a les Rambles i de l’eixample a Gràcia, en nits que duraven dies, i dies que van durar anys.
Entrada la nit, aquella munió es recollia en algun dels locals que tancaven més tard: els Enfants Terribles, La Paloma, el Màgic, Jazz Colon, la Bodega Bohèmia, el Villa Rosa, el London, el Nus, el Texas, el Carme, el Zócalo, el Whisky Twist, els Drugstores, i, a partir de 1977 el Saló Diana. I sempre, per descomptat, el Zeleste, autèntica capital d’aquella galàxia que girava amb l’única finalitat de reunir-nos a qualsevol hora de la nit i que recollia el regalim d’altres locals que havien de tancar abans de les dues de la matinada. Actors, actrius i músics provinents d’assajos, troneres que volien continuar festes populars ja acabades, participants en sopars d’amics o de reunions semi clandestines on s’havien convocat “manis”, discutit mil manifestos, proposat accions al carrer o dut a terme performances de mil-i-un col·lectius, reprenien la festa al local del barri de Ribera que els obria de bat a bat la porta i la gruixuda cortina vermella.
Els qui aguantàvem fins més enllà de les cinc de la matinada, quan tancaven la majoria dels locals restants, podíem arribar-nos al carrer de les Arrepentides a fer cua per comprar croissants i ensaïmades encara calents, al Parc de la Ciutadella on servien xocolata calenta amb xurros, o al bar Pinotxo, al mercat de la Boqueria, per fer-se passar la borratxera amb xampany, com canta el Gato Pérez, o a omplir el buit crescut a l’estómac després de tantes hores de dejuni.
Va ser un temps de rebombori en què pràcticament les mateixes cares coincidien, una vegada i una altra, en la recuperació d’una antiga planta asfàltica a Nou Barris, assistien a les Jornades Llibertàries celebrades a cavall del Saló Diana i el Parc Güell, als primers Canet Rock, a manifestacions per reclamar amnistia i llibertat d’expressió, o al Congrés de Cultura Catalana i als primers macro-concerts del Palau dels Esports de Raimon o Lluís Llach. Sempre hi havia festa a les Rambles i als barris Xino o el de Ribera, festa que podia acabar en tuguris d’altres punts de la ciutat com ara Los Picachos, Quinto Piso, la Bodegueta, el Doña Berenguela, o l’Hotel Oriente.
Poema Original de J.V. Foix dedicat per l'autor al grup Dagoll Dagom.
Entre el dia que morí el dictador i el de la coronació de Juan Carlos, em trobava dinant a casa els pares quan em trucà en Ramon Muntaner per si volia anar a passar uns dies a París amb ell i alguns dels seus músics, en Tito Peláez i en Jaume Martínez, dos dels seus músics. En Ramon s’havia enrollat amb la Rosa Vergés durant el muntatge del “Nocturn”, i havien quedat per veure’s al pis on ella s’havia instal·lat a la capital francesa. Sortien pràcticament en aquell moment de Cornellà i no m’ho vaig pensar dues vegades: sense esperar a acabar de dinar, mitja hora més tard em recollien a Diagonal amb Passeig de Gràcia amb un tronat Renault 6. Jo no tenia passaport encara ja que fins a final d’any no vencia oficialment el període de retenció militar. Vam passar la frontera sense cap problema, les policies duaneres espanyola i francesa no ens van demanar cap documentació.
El problema es va presentar pocs dies abans de la tornada. Sense passaport, i si no em deixaven sortir de França o entrar a Espanya? Vaig resoldre anar a l’ambaixada espanyola i encarar el problema. Em va emprenyar tant que el funcionari a qui vaig exposar la meva situació, no només no em fes cap cas ni mostrés la més mínima intenció de solucionar el meu problema, si no que, a sobre, em renyés per la meva situació irregular, que em vaig fer el ruc: “No es culpa mia, yo estaba dispuesto a volver atrás si no me dejaban pasar, però iba dormido y no controlaron mi paso por la fontrera. ¿Debe ser responsabilidad de quién tiene el control, no?”. Es va fer un silenci llarg seguit d’un sec “espere un momento”. Quan va tornar, força estona més tard, duia un paper amb segell de l’ambaixada i signat pel “jefe de tránsito”, on venia a demanar a totes les autoritats que fessin el possible perquè jo pogués tornar a “territorio nacional”. El document especificava la seva validesa durant els quinze dies “después de la fecha”. Poc abans de creuar la frontera del Pertús, a la matinada, em vaig adonar que s’havien oblidat de posar “la fecha”. O sigui que, o bé podia passar tantes vegades com volgués, o bé era una trampa i m’enxamparien allà mateix. Vam constatar amb preocupació que a la part espanyola hi havia dos o tres cotxes que estaven revisant de dalt a baix, l’equipatge i els ocupants fora dels vehicles i ens vam espantar. Un duaner ens va fer posar en un lateral apartat, feu baixar les finestres, apagar el motor, i amb veu cavernosa que pudia a alcohol va deixar anar la paraula: “Pasaportes”. Abans no li arribessin els passaports dels altres i només en veure el segell de l’ambaixada encapçalant el meu document, encara plegat, es va quadrar, va fer-nos la salutació militar i ens feu seguir.
A Barcelona m’esperava una sorpresa, però. En Lluís Llach em proposava ser el guitarrista del seu grup en substitució d’en Martí Soler, el germà d’en Toti, per al concert del Gener del 76 al Palau d’Esports. La formació del grup va ser: Manel Camp als teclats, Santi Arisa a la bateria, Tete Matutano, flauta, Laura Aimerich, guitarra espanyola, Quique Cano al baix i jo a l’acústica. Ser el guitarrista d’en Llach, tot i que sense cap mereixement, a més d’atorgar-me un cert status, va fer impossible que seguís vinculat al “Nocturn”, així és que vaig haver de deixar el grup per segona vegada, aquesta sense cap mal ambient, en Llach era amic i ens havia cedit un tema per acompanyar un dels poemes, precisament elque donava nom a l’espectacle.
Entretant, la Barcelona teatral estava inquieta i es reunia per exigir la regularització de diverses anomalies laborals que s’arrossegaven des de la repressió franquista. Manca de contractes, cap regularització per accedir a la professió, voluntarisme com a motor predominant en la creació teatral, la censura, l’intrusisme o el nul accés del gruix de la “professió” o dramàtics de televisió, eren reivindicacions compartides per tothom del món de la faràndula. Durant l’hivern i fins la primavera, els grups de teatre independent, que eren l’expressió contestatària que recorria el país convocant cada vegada més espectadors, ens reunírem a l’edifici del sindicat vertical franquista amb la majoria d’actors i actrius professionals, més integrats en l’stablishment, , per tal de fer visible la progressiva voluntat d’unitat del sector. Mentre que els presos de la Copel s’amotinaven a la presó Modelo de Barcelona, les associacions feministes i grups en defensa de la llibertat sexual recorrien dia sí i dia també les Rambles al costat d’un incipient ecologisme que cridava “Nuclears? No, gràcies!”; mentre que les Associacions de Veïns mobilitzaven llurs barris, els sindicats clandestins clamaven per la llibertat sindical als carrers i el catalanisme clamava per la “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia”, la gent de teatre ens vam organitzar en diversos grups, embrions de les futures capelletes teatrals, per ocupar el teatre Grec durant l’estiu següent, amb la finalitat tant d’airejar les pròpies reivindicacions, com per mostrar la potència artística i la determinació de culminar la rebel·lió cultural que propugnàvem. Va ser un esforç generós per part dels professionals i una mostra poderosa de la capacitat d’organització dels auto-anomenats “independents” (“d’un fil”, com definia sarcàsticament en Joan Ollé), que, com sol passar en les revolucions, va acabar en divisions. Efectivament. D’aquella experiència unitària d’ocupació del Teatre Grec, la Plaça del Rei i la Plaça de la Virreina, l’aleshores regidor de cultura de l’ajuntament de Barcelona Joan de Sagarra en va saber treure l’exemple per un festival Grec que encara es programa ara per ara, però també el moviment assembleari que feu possible el Grec 76, es dividí en dues tendències artístic-polítiques que acabarien enfrontades en dues assemblees: L’Associació d’Actors i Directors (ADD), formada per una majoria dels professionals i propera al PSUC i al PSC i clarament catalanista, i l’Associació de Treballadors de l’Espectacle (ADTE), que aplegava artistes en un sentit més àmpli, llibertaris, trotskistes, treballadors del sector, gent de la CNT, a més d’alguns friquis. Va ser a la segona que ens adherirem la majoria de grups independents, entre ells el “nostre” Dagoll-Dagom.
Durant aquell estiu jo havia participat en les assemblees del Grec que podia i en tots els bolos del “Nocturn” que em permetia l’agenda saturada de recitals. A mitjans d’estiu, però, en Joan i en Josep Parramon, van ressuscitar l’antiga idea del grup inicial, de muntar un espectacle sobre l’escola franquista. El grup es va reorganitzar amb nova gent. A en Joan, en Parramon i a mi, s’hi sumaren Quique Canut, Araceli Bruch, que ja havia estat a l’antic NGTU veritable grup llavor del Dagoll-Dagom, Pepelú Arrévola i Glòria Martí. Abans de l’estrena a l’Aliança del Poble Nou a principis de 1977, en Quique Canut va deixar el grup i va ser substituït per Pepe Rubianes, antic component del Teatro Universitario i vell conegut d’en Joan, el qual havíem trobat per casualitat durant la tardor anterior en una de les funcions del “Tenorio” que havia muntat Mario Gas al Born com a mostra de la potència teatral de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, l’escissió llibertària del passat Grec 76. A mi em va impressionar molt la veu del Pepe i quan va ser l’hora de substituir en Quique, vaig insistir a en Joan per tal que contactés amb ell, malgrat que havia manifestat en petit comitè que el teatre ja era aigua passada per a ell i que no tenia previst de tornar-ne a fer. No obstant, vam contactar amb el Pepe que, contra tot pronòstic, va acceptar a la primera. De la decisió del Pepe no en va sortir extraordinàriament reforçat només Dagoll-Dagom, si no que tres anys més tard, quan l’actor galaico-catalán va estrenar el primer monòleg a la Cúpula Venus, “Pay-Pay”, revolucionaria el panorama teatral.
Durant el muntatge de “No hablaré en classe”, jo faltava a molts dels assajos i no vaig poder participar-ne tant com hauria volgut, ja fos per fer de cangur del fill de l’Araceli, amb qui érem parella, per tal que ella pogués assajar, o bé perquè viatjava contínuament amb el grup musical d’en Lluís Llach. Així doncs, la responsabilitat de posar en peu els textos sorgits de pluges d’idees i escrits per en Pep Parramon, en Quique Canut i en Joan, va recaure quasi exclusivament en aquest últim. Jo, quan podia, seguia amb el treball d’actors mentre les escenes de l’obra s’anaven muntant. Tanmateix, amb en Joan seguíem passant-nos-ho molt bé al despatx d’advocat del seu pare, al pis familiar d’Aribau 5, intercanviant gustos musicals. Jo aportava les meves preferències pels Beatles, els Stones i el rock anglosaxó en general, mentre que ell em donava a conèixer joies com les Gypnopédies d’Erik Satie. No vam dubtar en escollir la primera d’aquestes per acompanyar una de les escenes més poètiques de l’espectacle. Com que la meva feina domèstica de cangur el que més em donava era temps entre setmana, vaig proposar-li el que ens va semblar una novetat. Els grups i companyies, fins aleshores, acostumaven a posar alguna música per acompanyar una determinada escena, o alguns efectes com trons, vent, pluja, etc. Vaig proposar una banda de so com si fos per a una pel·lícula, que anés més enllà dels efectes o les músiques puntuals. Pretenia recrear ambients, una mena de fons continu que subratllés i acolorís l’espectacle, a partir de l’onirisme trufat de surrealisme característic del grup ja des del “Tonto”. Lamentablement la cinta enregistrada durant unes maratonianes sessions als estudis de gravació d’Albert Moraleda, s’ha perdut entre les pertinences de l’actual Dagoll-Dagom. Em reca no tenir-la, doncs em sembla, potser amb excessiu amor de mare, que va ser un experiment reeixit, una manera integral d’entendre els efectes de so i la música d’un espectacle teatral, que ràpidament vaig reconèixer, o a mi m’ho va semblar, en altres muntatges.
Amb això, Barcelona, la ciutat acollidora que se m’havia posat
de manifest des de la meva època a l’escola i que havia esdevingut el bressol
de la meva activitat social, artística i professional, ara se m’allunyava poc a
poc. Les nits concorregudes a les que m’havia llançat de cap en acabar la
“mili”, havien estat substituïdes pels bolos amb en Llach, els assajos
del “No hablaré”, o les guàrdies a casa de l’Araceli. Havia deixat de
freqüentar la majoria de locals i al Zeleste només hi baixava de tant en tant.
A més, a partir de l’estrena de “No hablaré en classe” i gràcies a l’èxit amb
què aquest espectacle va irrompre en el panorama teatral de l’època tenia
pràcticament tots els caps de setmana ocupats. L’ADTE després de l’èxit del “Tenorio”
al Born i d’una festa de Cap d’Any al Poble Espanyol, havia decidit llogar i
programar el Saló Diana, un antic cinema del carrer Sant Pau, al barri xino. M’hi
vaig implicar de ple i ja no tenia temps d’anar a altres locals, ja que ara, la
festa, els balls i les assemblees, es centraven en el Saló Diana gairebé cada
nit. La inauguració del Diana va ser sonada. “No hablaré en classe” alternaria
les funcions de tarda i nit amb el “Living Theatre· de Nova York, dirigit per
Julian Beck i Judith Malina.
I aleshores es van encadenar dos episodis que van resultar
definitius. D’una banda vam detectar que en Joan, malgrat que el grup constava
com a integrant de l’Assemblea de Treballadors, també mantenia contactes, entre
bastidors, amb l’altra assemblea, l’Assemblea d’Actors i Directors. Res de
dolent, vist d’ara, però, en aquell moment polaritzat per la proximitat de les
primeres eleccions municipals lliures i en el qual ens miràvem desconfiadament de
reüll des d’ambdues assemblees, el gest d’en Joan, a alguns, ens semblà una
mena d’indisciplina envers el grup i l’Assemblea amb la que ens identificàvem. D’afegitó,
en Joan va decidir substituir no recordo quí que deixava el grup, per algú proper
a Joan Lluís Bozzo, ambdós a “l’altra” assemblea. Quin pecat capital!, em
semblà a mi. Vam tenir una discussió amb en Joan doncs jo no podia acceptar aquella
substitució. Volia plegar i ell volia que continués, que no passava res, deia, que
era natural. Però jo no estava per raons i després d’aquella discussió davant el
bar La Piedra, vaig deixar el grup en acabar les funcions al Diana. “D’aquí
a un any” – vaig vaticinar exaltat – “ Dagoll-Dagom estarà en mans d’en Bozzo i
de nosaltres no en quedarà ni un, ni tu!”. Lamentablement les coses van anar
així, tret d’uns quants que van continuar al grup. Va ser lamentable per a en
Joan i per a mi ja que l’amistat en sortí afectada i, malgrat que amb els anys vam
refer els ponts, mai més no va tornar a atresorar la màgia i la complicitat intensament
comparties d’abans. Malgrat tot, l’afecte mutu ha persistit, però. El grup, en
canvi, sota la nova direcció es reforçà i s’obrí a la resta de l’estat amb el
“No hablaré”, va fer un primer muntatge del “nou” Dagoll-Dagom extraordinari
com “Antaviana” i, amb bona visió comercial, ha consolidat una trajectòria espectacular
fins els nostres dies la qual ha influït poderosament en molts aspectes del
teatre català.
Del tot al no res. De formar part del Dagoll, viure amb
l’Araceli i fer de guitarrista, el març de 1977, tot va acabar en no res. Separat
de l’Araceli i despatxat com a músic d’en Llach, em vaig instal·lar
provisionalment a casa els pares, vaig introduir-me en el dia a dia del Saló
Diana i vaig abocar-me de nou a la festa que m’oferia la “moguda” barcelonina.
Una nit, ja a altes hores, vaig coincidir a Zeleste amb diversos membres del
Grup “La Tràgica”, alguns dels quals vivien en comuna a Tiana i giraven amb
l’espectacle “Tripijoc-joc-trip”. Sense pensar-nos-ho gaire, que és com
succeïen la majoria de coses aleshores, ens vam posar d’acord en la meva
entrada al grup com a pallasso-músic i en què m’integrés a la comuna de Can
Boter, com un membre més. Al cap de dos dies, la meva vida havia tornat a
canviar com un mitjó i l’estiu del 77 va resultar intens, feliç i desesperant a
parts iguals. El desordre al grup era considerable perquè no hi havia ningú que
prengués la responsabilitat d’encarrilar-ne les potencialitats. A finals
d’estiu i acabats els bolos, vam participar en diversos programes del Terra
d’Escudelles que emetia RTVE Sant Cugat els dissabtes pel matí. Però poca cosa
més. El més de novembre ja m’havia cansat de la inactivitat del grup i de la
incapacitat de tots nosaltres per trobar idees per a un nou espectacle.
En aquell moment, els de La Tràgica ens havíem associat amb
el Grup Ziasos per tal d’integrar-nos al muntatge que assejaven, “Cortesia y
buen tono”, i del qual havien marxat diversos components. Vaig deixar la
comuna per retornar a casa dels pares, de nou “provisionalment”, vaig seguir
amb els bolos del “Cortesia”, i augmentà la meva implicació amb
l’Assemblea i el Saló Diana.
Després de dinar solia arribar-me al bar La Piedra, al
carrer de Sant Pau, davant del Diana, on gairebé sempre hi havia algú dels cent-quaranta-sis
assemblearis. A mig matí el senyor Faustino pujava la persiana metàl·lica,
recorria l’humit passadís amb vitrines a l’esquerra i accedia als despatxos del
primer pis, de fet un entresolat, a través d’una porta rònega i una escala
estreta i fosca, també de fusta. A partir d’aleshores i fins l’hora de dinar, tenia
lloc un degoteig de membres de l’assemblea que duien a terme feines tant de gestió
d’oficina o de programació, pròpies del dia a dia de l’assemblea permanent i del
Saló Diana. També la creació de projectes, assajos i reunions dels diversos
grups independents adscrits a l’ADTE. El Diana, doncs, esdevenia un centre de
debat i de creació que, al llarg del dia i molt sovint fins a la matinada, desembocava
en una reunió heterodoxa i anàrquica, a vegades força multitudinària, repartida
per tots els àmbits de l’antic cinema, camerinos, platea, despatxos, el
minúscul bar i amb continus viatges per trobar-se al bar La Piedra. Un pol
d’atracció tant potent al bell mig del barri xino, indefectiblement
havia d’atraure la gent de la contracultura, de l’undergound i també la
pròpia del barri que, a partir de mitja tarda i fins l’hora de l’espectacle, s’anava
apalancant fins l‘hora de l’espectacle, ja fos aquest teatre, música, ball,
conferència, reunió ordinària de l’assemblea, pel·lícula o míting.
A les tardes i nits, munts de persones disposades a ajudar en
tot tipus de tasques de manera desinteressada, passàvem llargues estones amuntegats
fent-la petar en debats tant estimables com animats, sobre política, art,
abstraccions i qualsevol altre tema que concités l’interès general. Clar que hi
ajudava el fum d’haixix, i algun que altre bolet, mescalina o tripi, i així anàvem tirant, en
una moguda ciutadana, canalla i creativa que barrejava públic i creadors,
artistes i assemblearis, en una espècie de totum revolutum que feia
coincidir el Teatro Nacional de Cali amb Django Edwards, The Troubadour amb el
grup musical Esqueixada Sniff o la producció pròpia “Els Pispes”, amb el grup
de teatre sevillà La Cuadra (En pié hombre del Trabajo, en pié hombre del
taller!). No obstant, van ser mesos més aviat tristos per a mi,
improductius i sense cap projecte personal, durant els quals em refugiava en la
relació social que m’oferia l’entorn i en la festa per tal de no afrontar el
futur.
Directament per l’ADTE, vaig col·laborar en alguns bolos
del Somni d’una nit d’estiu que dirigí em sembla que Jordi Messalles, en la
campanya de premsa de l’espectacle Els Pispes, de Joan Potau amb música en
directe de Pau Riba, i com a tècnic de so en el mateix espectacle. Al marge,
naturalment, de l’anterior estrena de la sala amb el No hablaré en classe.
Comentaris