Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta 1978 - 1990

AL·LUFLIPO

D'esquerra a Dreta: l'Antonio, el Joan, el Marti, el Carlitus, el Quico i el Cesc  (FOTO: Ricard Martinez) Música per l'Omertà: Hoy vuelvo a los pastos (Música de los Alpes)  A Carles "Carlitus" Sabater, In Memóriam I de segon, ous, carn o botifarra. Vam escoltar divertits el que ens oferia la jove de la Fonda Can Marçal com a segon plat. Totes les nits passava el mateix. Tots els amics de La Vendetta demanàvem caldo de primer i preguntàvem tot seguit què hi havia de segon, com si no ho sabéssim! Ous, carn o botifarra. I és que ens agradava la noia i la manera d'atendre'ns en l'àmpli menjador, per nosaltres sols tret dels cap de setmana. Aquella era la darrera nit que passàvem a la fonda de les catorze que hi havíem estat. La generositat d'en Pep Anton Muñoz havia avançat els diners per pagar els dies de fonda a Rupit, en Boadella (sic!) ens havia cedit la cúpula dels Joglars de Pruit i en Joan Castells, del Teatrí d'Esparraguera, ens havia

JORDI DAUDER

Any 1983. Jo cercava un actor que pogués fer de Philip Marlowe a la segona part del muntatge de cabaret literari " Nohi ha Gimlet per a tothom ", que tant bona acollida de públic i de crítica havia rebut. Feia massa poc anys que havia mort el dictador i Barcelona encara no havia deixat del tot de ser una festa. La primera vegada havia sortit bé probablement degut a l’atzar... havia escrit, dirigit i interpretat el "Gimlet", però no volia temptar la sort amb l'espècie de continuació que s'intitulava "Porta'm flors al funeral". Em van passar pel cap diversos actors amics per fer el paper i cap no hi encaixava. Necessitava un actor amb pes, sòlid, que absorbís la llum i dominés l’escena. Una veu important amb una dicció impecable, però capaç d'emocionar per la proximitat i l'atenció al seu voltant. Calia algú compromès amb el món i amb la vida per poder mostrar la ràbia contra la injustícia, i alhora havia de ser un home sensible, si és qu

... QUE NO TENGO TÓ ER DIA!

Estació Marítima, Maó, 1986 a Joan Cabo . Música del temps, walkies: Walk of Life – Dire Straits   Vaig sortir a coberta per rebre l'aire fresc del matí. El tímid sol urbà maldava per fer-se veure enmig de la boirina ombrejada per fums de xemeneies invisibles que dominava Barcelona a punta de dia. S’imposava amb mandra profunda a la quotidianitat suspesa les darreres setmanes. L’evidenciaven el monument a Colom, les torres de l'aeri o qualsevol de les edificacions tristes del port presidides pel massís de Montjuïc, el castell i el cementiri. -       Final de trajecte a la ciutat dels morts, vaig rondinejar. Davant meu lliscaven en un el mar gris verdós, tacat amb extenses llunes ataronjades, restes del rovell dels vaixells, els reflexos d’habitants, carrers i places. Contrastaven amb la saturació de colors i l'esclat de llibertat que retenia rere les parpelles, encara enlluernades per l’esplendor de Menorca, deixada enrere feia tan sols unes hores. Sonà la sirena del v

MÀGIA AL TEATRE

Música d’escenari:Die Moritat von Mackie Messer - Lotte Lenya A Josep Anton Codina No em calgué aclucar els ulls doncs tot havia quedat a les fosques. M’havia assegut en una de les butaques, al bell mig de la platea del Romea, com solia fer quan em calia reflexionar després d’un assaig . A l’aire encara flotava un lleu flaire del perfum que la Rosa feia servir i l’oïda retenia els darrers compassos de la música que en Lluís havia interpretat al piano. M’esforçava a sobreposar-la  a la imatge de com volia l’escena. La mica de l’aroma escampat en l’ambient semblava fer-me comprendre que la melodia no acabava d’encaixar en l’esbojarrat final que, em semblava a mi, era fruit d’una sorprenent lucidesa. Sense saber com, vaig xiuxiuejar “no hi pot haver solitud més terrible que la certesa del silenci”. Era l’argument suggerit al músic i se’m feia evident que no acabàvem de sintonitzar, doncs la melodia em semblava massa frívola per la gravetat del moment que el text descrivi