Agost de 1995, Tuzla, Bòsnia i Herzegovina. Músicadel lloc: Petlovi Poje – Toma Zdravković A Cesc Orella, que va veure Sarajevo com jo la vaig veure. El carrer em recordava els carrers de les Tres Torres, quan encara la majoria d’edificis eren torres o bé algun descampat. Dues fileres de til·lers a les voreres em van fer pensar en el carrer d’Iradier, tocant ja a Sarrià, quan sortia d’escola al Costa i Llobera. La baixada suau menava a una plaça petita i arbrada. El poble restava en silenci. Més aviat semblava un poble mut. Ho contemplava a través del parabrises de la 8151, la Ford Trànsit llogada que havia fet el viatge amb mi. Un petit comboi de tres furgonetes havíem arribat a Vares procedents de Tuzla i des de Banovići a través d’una pista d’alta muntanya. Era capvespre, havíem fet una cinquantena de quilòmetres per pols i fang, anàvem bruts i estàvem exhausts. Preteníem passar el “Police time”, toc de queda de 21:00 a 06:00 h., a Vares. La totalitat dels edificis dels pocs ca...

  Música per tu: First Time Ever I Saw Your Face – Roberta Flack    a Rosa Morata Ara arribaria a casa. Cansat i amb ganes de veure't. No per dir-nos res important, si no per constatar que encara hi som, com els altres dies. Ens besaríem de passada, i prepararíem junts el sopar explicant-nos coses nostres, entre riures i algun silenci afectuós. Faríem com qui es discuteix per rentar els plats després de sopar i, abans de parar la taula, ja hauríem viatjat fins a platges d'arena blanca viscudes a cavall de l'estiu i la tardor. Tot seria afany, i desig l'un de l'altre. I em perdria en el vol de la faldilla acampanada en girar-te. T'aturaria tant sols la meva abraçada. Fugiries amb els coberts cap a la taula i correria al teu darrere per encalçar-te. Soparíem comentant les notícies del que passa. I passaria que ens sabríem més a prop després de tantes tardes... En acabar de sopar, la meva mà reposaria entre les teves cuixes i reprendríem el joc inacabat de carícies...

Any 1983. Jo cercava un actor que pogués fer de Philip Marlowe a la segona part del muntatge de cabaret literari " Nohi ha Gimlet per a tothom ", que tant bona acollida de públic i de crítica havia rebut. Feia massa poc anys que havia mort el dictador i Barcelona encara no havia deixat del tot de ser una festa. La primera vegada havia sortit bé probablement degut a l’atzar... havia escrit, dirigit i interpretat el "Gimlet", però no volia temptar la sort amb l'espècie de continuació que s'intitulava "Porta'm flors al funeral". Em van passar pel cap diversos actors amics per fer el paper i cap no hi encaixava. Necessitava un actor amb pes, sòlid, que absorbís la llum i dominés l’escena. Una veu important amb una dicció impecable, però capaç d'emocionar per la proximitat i l'atenció al seu voltant. Calia algú compromès amb el món i amb la vida per poder mostrar la ràbia contra la injustícia, i alhora havia de ser un home sensible, si és qu...

Estació Marítima, Maó, 1986 a Joan Cabo . Música del temps, walkies: Walk of Life – Dire Straits   Vaig sortir a coberta per rebre l'aire fresc del matí. El tímid sol urbà maldava per fer-se veure enmig de la boirina ombrejada per fums de xemeneies invisibles que dominava Barcelona a punta de dia. S’imposava amb mandra profunda a la quotidianitat suspesa les darreres setmanes. L’evidenciaven el monument a Colom, les torres de l'aeri o qualsevol de les edificacions tristes del port presidides pel massís de Montjuïc, el castell i el cementiri. -       Final de trajecte a la ciutat dels morts, vaig rondinejar. Davant meu lliscaven en un el mar gris verdós, tacat amb extenses llunes ataronjades, restes del rovell dels vaixells, els reflexos d’habitants, carrers i places. Contrastaven amb la saturació de colors i l'esclat de llibertat que retenia rere les parpelles, encara enlluernades per l’esplendor de Menorca, deixada enrere feia tan sols unes hores. Son...

Música d’escenari:Die Moritat von Mackie Messer - Lotte Lenya A Josep Anton Codina No em calgué aclucar els ulls doncs tot havia quedat a les fosques. M’havia assegut en una de les butaques, al bell mig de la platea del Romea, com solia fer quan em calia reflexionar després d’un assaig . A l’aire encara flotava un lleu flaire del perfum que la Rosa feia servir i l’oïda retenia els darrers compassos de la música que en Lluís havia interpretat al piano. M’esforçava a sobreposar-la  a la imatge de com volia l’escena. La mica de l’aroma escampat en l’ambient semblava fer-me comprendre que la melodia no acabava d’encaixar en l’esbojarrat final que, em semblava a mi, era fruit d’una sorprenent lucidesa. Sense saber com, vaig xiuxiuejar “no hi pot haver solitud més terrible que la certesa del silenci”. Era l’argument suggerit al músic i se’m feia evident que no acabàvem de sintonitzar, doncs la melodia em semblava massa frívola per la gravetat del moment que el text desc...

Música del temps, toca-discs: Girl – The Beatles Situem-nos.  Deixava enrere l’estiu a darrers de setembre, quan els dies brillen i la llum daurada d’un sol gastat fa avançar el temps amb lentitud desesperant, a la inversa que les nostres voluntats d’aleshores. Cap al tard, quan el xisclar estereofònic de falciots i orenetes anunciava un capvespre mandrós darrere Clivilleres i el sol envermellia entre una foscor violeta i morada, assaboria el desconegut oferint-me hores i hores per somiar.. En ocasions a la falda de Sant Jeroni, ben ajaçat entre mates de fanal i romaní, en altres vagarejant pels voltants de l’antiga fàbrica del Valls a la part frondosa de la riera i freqüentment  encuriosit per un futur, barreja de nadal i setmana santa en blanc i negre. Sovint, també em trobava pensant en ella, un dia i un altre, i un tercer, i sempre en tecnicolor. Des de la festa major, el primer diumenge d’agost, que no havia gosat dirigir-li la paraula, més enllà dels j...

Música per a l’ocasió: The Last Time - Wynston Marsalys & Eric Clapton a l'Arantza Faiges VILANOVA  El somni era d'aquells angoixants fets de suors, malestars i foscors absorbents.  Tenia calor. Els moviments bruscos de les extremitats    eren frenats pel llençol amarat que m'enfarfegava. L'angoixa per la impossibilitat de moure'm amb llibertat potser era la causant d’aquell ofec al qual es sumava el dolor agut que s’estenia i ara afectava tota l'esquena. Dominava una vaga consciència d’abandó. Però què abandonava? Una convulsió de la cama al buit, amortida per un embolic del llençol.  Aleshores aquella veu com d'algú que em parlés per damunt de l’ espatlla adolorida. De primer llunyana, impossible de retenir les paraules. La veu insistia i s'anà aclarint. A pesar del dolor i amb un darrer esforç titànic vaig aconseguir despertar-me, tot repetint les paraules de la veu. Has de telefonar a emergències! Corre! No perdis temps! Truca a urgènc...

Central tèrmica a tocar de Tuzla Música del lloc:  Sehidski Rastanak - Safet Isović A l’exterior de l’Studenski Dom, la poca visibilitat que permetia la boirina impregnava els carrers d’humitat freda. Quatre fanals seguien en peu pel capritx de la metralla i mantenien extenses zones de penombra que abraçaven els voltants de l’edifici per a estudiants on ens allotjàvem els components d’un comboi de Pallassos Sense Fronteres. Els de Kulturni Most, una ONG que ens vam inventar després del viatge, l’estiu anterior, a Tuzla, Bòsnia i Hercegovina, havíem aconseguit organitzar uns dies de Pallassos a les escoles municipals. Havia deixat  de nevar i feia fred de debò. Vaig pujar a la Ford Transit d’un salt entre el cruixir del glaç en trencar-se a les juntes de la porta. A dins, el meu propi baf entelava ets vidres de la furgoneta. Quan vaig decidir-me a tre...

Barcelona 1957 - FOTO Leopoldo Pomés Música del temps, ràdio: La rana - Los Xey   Algun aspecte desconcertant en els Reis d’aquell any em va fer sospitar. Jo tenia cinc anys i uns quants dies abans del 6 del gener de 1958, en un vespre fred de finals de novembre, en recollir-me a la sortida del Montessori, la mare em va portar a Can Sanromá, una botiga de bicicletes que hi havia al carrer Balmes quasi al xamfrà amb Aragó. Vam estar mirant una bona estona quina bicicleta "podia posar a la carta als Reis". Em vaig enamorar d'una bicicleta de carretera, amb canvis de plat i de pinyons, semblant a la de Sant Pere que havia passat de germà a germà fins a ser "la bici del Xavi", el més jove dels meus germans grans. La mare, que s'inclinava per una bicicleta vermella, llampant, a la meva mida i amb rodetes al darrere, em deixà clar que aquella era la que havia de descriure als Reis. Jo era un nen quiet i molt tímid - els que m’han conegut de més gran no em reconeix...