LA BICICLETA I ELS REIS

Barcelona 1957 - FOTO Leopoldo Pomés

Música del temps, ràdio: La rana - Los Xey

 

Algun aspecte desconcertant en els Reis d’aquell any em va fer sospitar. Jo tenia cinc anys i uns quants dies abans del 6 del gener de 1958, en un vespre fred de finals de novembre, en recollir-me a la sortida del Montessori, la mare em va portar a Can Sanromá, una botiga de bicicletes que hi havia al carrer Balmes quasi al xamfrà amb Aragó. Vam estar mirant una bona estona quina bicicleta "podia posar a la carta als Reis". Em vaig enamorar d'una bicicleta de carretera, amb canvis de plat i de pinyons, semblant a la de Sant Pere que havia passat de germà a germà fins a ser "la bici del Xavi", el més jove dels meus germans grans. La mare, que s'inclinava per una bicicleta vermella, llampant, a la meva mida i amb rodetes al darrere, em deixà clar que aquella era la que havia de descriure als Reis.

Jo era un nen quiet i molt tímid - els que m’han conegut de més gran no em reconeixeran – que acostumava a jugar amb els límits imposats per tal de no contradir els pares, però que sempre buscava maneres per fer-ho compatible per sortir amb la meva, si podia ser, procurant no cridar l’atenció. Així que vaig trobar l’oportunitat en el moment d’escriure la carta. No vaig fer cas a la mare i vaig encarregar la bicicleta de carreres amb canvi de plat i de pinyons, concedint la gràcia als mags d'Orient que escollissin el color, que per això no ens barallaríem.

-      ... I no me la deixaràs llegir? La mare s’estranyà que jo, en acabar d’escriure, posés ràpidament la carta dins el sobre de colors blau i vermell i m’afanyés a tancar-la.

El dia de Reis, abans d'esmorzar i il·lusionat com cada any, em vaig dirigir corrent a la galeria on deixàvem l'aigua, les copes amb moscatell i la plata amb torrons i polvorons. La bicicleta que m'hi esperava era la vermella, òbviament, la preferida de la mare. Però no em va sorprendre. Em va fer una il·lusió gran. Però quan l’estrenava a la Plaça Letamendi, vaig fer una pregunta directa als pares:

- Però, com sabien els Reis quina era la preferida de mare?

La resposta, clar, va ser de calaix. "Ells ho saben tot, ho poden tot i a vegades pregunten als pares i ens permeten aconsellar-los". No em vaig adonar del contrasentit de l'explicació, doncs era evident que si ho sabien tot no els feia falta cap consell. Devia recelar però, perquè a l'hora de dinar vaig tornar a insistir, iniciant una tirallonga de preguntes que va acabar amb un dels repetitius punts i finals del pare.

-      Doncs ja som al cap del carrer!

Després del meu silenci obedient i de la gresca que van aportar els meus germans, convençut que tenia la solució definitiva, potser la meva primera decisió important, vaig dir en un to solemne,

-      L’any que ve, ja no faré carta als Reis. Us diré el que demani directament a vosaltres, i així, quan parleu amb els Reis d’Orient, els hi podreu dir què demano.

No en recordo les reaccions perquè probablement no n’esperava cap, però així devia descobrir allò dels reis i els pares.

A partir d’aleshores, el vincle amb la “meva” bicicleta s'anà formant del passadís al rebedor i del rebedor al passadís i, poc a poc, vaig aprendre a fer la volta a la taula del menjador. Em balla pel cap que algun dia no vaig saber frenar i vaig topar amb la vitrina on hi havia el vidre.

Ala primavera, i només en alguns dies, la mare em venia a buscar al col·legi amb la bicicleta i ens arribàvem a la Plaça de Catalunya. Altres vegades ens arribàvem a la bacallaneria de Diputació, al “colmado” del senyor Antoniu, al forn de pa... I finalment vingué l'estiu i amb ell les vacances. I la bicicleta em va acompanyar fins a Sant Pere. Jo ja havia adquirit una mica de traça, però com que les rodetes no em permetien ni anar massa lluny ni córrer gaire,  els primers dies  em vaig limitar a tastar la placeta del costat de casa. Les excursions més llargues foren alguna tarda a qualsevol dels camins dels voltants de Sant Pere, quan la mare anava a rebre al pare en tornar de caçar o de buscar bolets,.

Un matí, el pare, m'acompanyà fins el camp de futbol i allí va desmuntar les rodetes per fer-me pedalar mentre ell m'aguantava pel seient. Va ser així com vaig aprendre a anar en bicicleta, com suposo que més o menys tothom.

Des d’aquell estiu, la bicicleta em transformà la vida en permetre’m la descoberta de llocs inèdits i la llibertat de moviments que augmentava quasi sense adonar-me'n. Probablement vaig poder desenvolupar gradualment la meva pròpia idea de llibertat a mida que m’endinsava en el desconegut, com si m’hi esperés alguna cosa nova del tot, única i definitiva. El lloc, el fet que seria la clau de no sabia ben bé el què. El segueixo tenint al davant, quasi a tocar, només que encara no el veig.