Central tèrmica a
tocar de Tuzla
Música del lloc: Sehidski Rastanak - Safet Isović
Havia deixat de nevar i feia fred
de debò. Vaig pujar a la Ford Transit d’un salt entre el cruixir del
glaç en trencar-se a les juntes de la porta. A dins, el meu propi baf entelava
ets vidres de la furgoneta. Quan vaig decidir-me a treure’m el
guant i girar la clau de contacte, el motor arrencà no
sense fer-se pregar i el vehicle inicià la marxa enrere.
El va deturar un cop sec
amb alguna cosa que jo no vela,
doncs no sobrepassava el nivell inferior dels vidres
posteriors. Contrariat, vaig baixar del vehicle. Un cop a la
vorera rebentada per múltiples granades i recoberta d’una
fina capa de glaç, vaig distingir una ombra
negra i rònega, la qual, en els seus millors moments o en una
altra vida potser, havia tingut l’aparença d’un automòbil.
El far
davanter de la dreta del Zastava, estava trencat del tot. A
primera vista no semblava que ni la carrosseria ni el propi
reflector n’haguessin sortit més malparats del que ja n’estaven abans
de l’incident. Vaig escoltar les veus d’una
colla d’estudiants que sortien de l’Studenski que s’interessaven
per l’assumpte i s’organitzaren amb una rapidesa sorprenent per trobar
i avisar el propietari. Començaren
a arribar algunes persones més sorgides de qui sap on i com
que no els entenia, era fosc i estava enmig d’un país estranger, m’anava
atabalant per moments. M’inquietava arribar tard al sopar que havíem
organitzat amb components de l’esbart de danses balcàniques Zvonko Cerić, ja
que l’extrema puntualitat dels bosnians s’havia accentuat amb la guerra
per raons de seguretat. El fet que a Bòsnia l’assegurança del meu vehicle fos
paper mullat, malgrat els 64 marcs alemanys de la “Osiguranje” a què obligaven
les autoritats bosnianes en entrar al país, només feia que agreujar el meu
desconcert.
Finalment arribà un home de mitjana edat, prim, que amb
la veu profunda dels homes balcànics es lamentava en serbocroata.
de la seva dissort. Sense alçar la veu va examinar el far, em mirà a mi, tornà
a mirar el cotxe i li va etzibar un parell de cosses amb
una fúria que explota de cop. Tot seguit i amb molta
amabilitat m’allargà la ma i em digué el que semblava ser el
seu nom.
Damir nosequemés....
Gràcies - vaig dir-li,
agraint per dins que les dues cosses no me les hagués etzibat a
mi.
Ovo je katastrofa! Ja ne mogu kretati noću! a oni nisu auto žarulja ... – començà a dir-me
l’home.
I seguí parlant com si algú li hagués donat corda,
assenyalant el seu vehicle, insistint amb les cosses de tant en tant. Jo feia esforços
per indicar-li que no entenia res del que em deia.
Una estudiant compassiva em va dir en un anglès de Eton el que
passava.
This is a disaster! He can not drive at night! and they are not bulbs car ...
Tot i el meu mal anglès em vaig fer càrrec de
la gravetat del problema. L’incident es sumava a les crueltats i misèries
que ja m’havia acostumat a trobar a cada pas, a cada cantonada, a
cada nova mirada. Malauradament, la gent de Bòsnia no podia fugir, malgrat
les pèrdues, malgrat el sofriment. Per això la pèrdua d’una bombeta del far
d’una carraca podia esdevenir una catàstrofe. Ara l’home sanglotava.
Amb l’ajuda de la jove vaig poder fer-li entendre que anava a fer
una trucada al restaurant, i que tornava tot seguit per arribar
a un acord econòmic. El vaig prendre per l’espatlla perquè m’acompanyés.
Volia fer-li entendre que jo no desapareixeria. Quan vam tornar
als vehicles la cosa feia més mala
espina. La majoria d’estudiants havia desaparegut però hi
restaven la traductora i, recolzat en la Ford Transit, fumant cap
cot un Drina[1], un
homenet gras que xiuxiuejava amb vehemència paraules que no
entenia però que en cap cas resultaven esperançadores.
Quan arribàrem, l’home gras callà mentre s’apartava
del vehicle un parell de passes. Es dirigí al propietari del vehicle i a cau d’orella li deia alguna cosa amb insistència.
Mig d’amagat, la meva traductora improvisada m’anava informant:
una bombeta era molt difícil de trobar, ningú no
tenia diners... ara era el moment de treure’m tot el que pogués doncs
jo l’hi havia romput el far i tenia diners... ningú no m’ho
havia demanat i érem allí per ajudar. Ajudar! Vaja una manera d’ajudar!
Trencant el que havien deixat en peu les bombes.
De tant en tant deixava anar una determinada paraula
a més volum mentre feia una llambregada cap on em
trobava amb la noia estudiant per comprovar-ne l’efecte. Damir només el volia fer
callar i finalment l’home gras va marxar cap a la foscor
del riu sense deixar de remugar i amb l’actitud ofesa de qui no és
escoltat per qui no el mereix.
Exposades les dificultats econòmiques de les dues
parts i donat que la meva marxa cap a
Sarajevo l’endemà al matí restava temps material a
l’operació de recerca de la bombeta, vàrem arribar a un acord raonable:
ell no trucaria a la policia, tampoc ho
desitjava realment i jo l’hi donaria allà mateix 100 Marcs
alemanys. Calculava que la bombeta n’hi costaria uns 80, em donaria el seu
número de telèfon i jo ’endemà al matí passaria a recollir
el canvi abans de marxar. L’equivalent en pessetes m’alarmava, doncs girava al
voltant de les 6.500 i el pressupost del viatge es trobava en un
moment d’aquells en què qualsevol sobre cost podia posar en
solfa la tornada. A l’altra banda del riu les petites illes de llum
d’alguns fanals no aconseguien impedir una ombra opaca més fosca
que la nit tant sols espurnejada pels febles punts de llum
d’alguna finestra; més enllà el resplendor dels contenidors de brossa metàl·lics
que cremaven a tota hora.
En un obrir i tancar d’ulls havia perdut una hora
i cent Marcs alemanys molt necessaris. Hauria pogut viure una
setmana sencera a bon ritme, incloent-hi els àpts i probablement
un parell de dipòsits de gasoil. Si fos Bosnià segurament hauria
pogut aguantar un mes sencer amb una família complerta al meu darrere. En
aquell entorn, però, gairebé tot comportava negociar-ho quasi tot amb gairebé tothom,
quan més enllà d’aquelles fronteres aquell incident només hauria comportat
un simple tràmit. Sí tot es capgira, sí no queda força al país per aplicar
pautes de comportament, només queda encomanar-se a
la bona voluntat com a mitjà per vèncer la por dominant. La
pròpia vida passa, a vegades, a un segon pla.
Al restaurant em reberen amb humor, com sempre. Em palpaven
corn si m’haguessin de diagnosticar suposades lesions. Amila
se’m va acostar amb el somriure obert, una copa de vi
negre a la mà i uns ulls entremaliats darrera unes ulleres
excessivament grans.
Quico, celebrem que
n’hagis sortit il·lès, de l’accident vull dir (riures generals), però
aquí estem vivint una guerra i ja ha mort massa gent
a la nostra ciutat... per favor: no matis més gent de Tuzla!.
L’endemà al matí encara no havia parat de
nevar i els carrers estaven coberts per mig metre de neu. Edra
va convocar una munió de vianants que em van ajudar a desencallar la Ford
Transi, per poder marxar cap a Sarajevo.
Després d’esperar que arribés línia a la central telefònica, vaig poder parlar amb Damir, l’home del Zastava borni. El número era real, l’home havia preguntat preu i encara sobraven vint-i-cinc Marcs. L’hi vaig dir que no recolliria els diners a causa de la neu i per poder arribar a Sarajevo abans del toc de queda. M’ho va agrair i ens acomiadarem desitjant-nos sort. Abans de penjar es creà un breu silenci, jo diria que empàtic. Potser els dos vàrem pensar que en l’essència de qualsevol acció humana, malgrat fins i tot desastres com les guerres, cal comptar amb les persones en les quals ens resulta imprescindible confiar-hi per poder sobreviure.
Comiat entre Bosnians i Catalans abans de sortir de Tuzla cap a Sarajevo.
[1]
Drina: Riu que delimita la part oriental de Bòsnia i dóna nom a una de les
marques de tabac més populars, almenys d’aquells moments.
Comentaris