Música d’escenari:Die Moritat von Mackie Messer - Lotte Lenya
A Josep Anton Codina
No em calgué aclucar els ulls doncs tot havia quedat a les fosques. M’havia assegut en una de les butaques, al bell mig de la platea del Romea, com solia fer quan em calia reflexionar després d’un assaig . A l’aire encara flotava un lleu flaire del perfum que la Rosa feia servir i l’oïda retenia els darrers compassos de la música que en Lluís havia interpretat al piano. M’esforçava a sobreposar-la a la imatge de com volia l’escena.
La mica de l’aroma escampat en l’ambient semblava fer-me
comprendre que la melodia no acabava d’encaixar en l’esbojarrat final que, em
semblava a mi, era fruit d’una sorprenent lucidesa. Sense saber com, vaig
xiuxiuejar “no hi pot haver solitud més terrible que la certesa del silenci”. Era
l’argument suggerit al músic i se’m feia evident que no acabàvem de sintonitzar,
doncs la melodia em semblava massa frívola per la gravetat del moment que el
text descrivia.
- - Cony, que no fem un infantil! La foscor apagà el
meu propi crit enmig de la sala.
Un llum de guàrdia es va encendre a l’escenari sumint la
sala, les llotges i l’amfiteatre en aquella penombra que em submergia en la
intimitat del miracle de cada assig. Unes passes i una conversa animada, provinents
del passadís exterior, m’indicaren que en Jordi, l’elèctric, i l’Ariadna, la
regidora, es dirigien coquetejant cap a la sortida del teatre. Vaig somriure imaginant-me
les manyagueries furtives que devien tenir lloc, protegides per cortinatges.
- - Fins demà, volies alguna cosa?, la veu m’arribà
des del darrera de la cortina del fons de la sala.
- - No res, no res. Fins demà...
Tot seguit sobrevingué un silenci cobejat, que permetria
concentrar-me en els petits detalls d’aquella tarda, copsar en quin punt de la
creació es trobava la companyia. Què era el que fallava? El dia anterior havia
sortit del teatre molt animat després de la primera posada en dret del monòleg
del bufó. En Joan havia entès perfectament la condició del personatge, un boig
protegit però respectat i no obstant objecte de les burles de la resta de la cort.
En la seva interpretació havia recalcat la seva ascendència sobre la resta de
mortals no parant de tocar i mofar-se del rei, fet excepcional que només es
passava per alt als bojos o als bufons. Aquí en Cèsar, que feia el paper de
Lear, l’havia ajudat rient com una criatura, a cada frec. D’altra banda el
baveig desencaixat i la mirada perduda del bufó, en Joan, mostraven un pobre
il·luminat que pretenia estar en contacte amb els secrets dels déus. Ho havia
clavat a la primera i ara només era qüestió de recuperar la inspiració
espontània del primer dia. Aquesta és la funció primordial de qualsevol assaig.
Per què em sentia decebut com si la funció es desdibuixés? Com si, tossuda,
hagués perdut la solidesa i força adquirides amb la paciència de les darreres
setmanes?
Vaig maldar per frenar el munt d’imatges que s’amuntegaven
desordenades rere els ulls clucs. La petita discussió amb aquell actor, del
qual mai no recordava el nom i que havia fet perdre mitja hora d’assaig per com
entrar a escena, quan la realitat era simplement que no se sabia el paper. El
demés era ficció, maniobra. Poc a poc em vaig tranquil·litzar, mentre la calma
confortable que m’oferia la sala buida i fosca facilitava una respiració més
assossegada i regular. Va ser en aquest estat quan succeí.
A l’escenari una mena de fosforescència nebulosa i incipient
semblava vagar com si es tractés d’una boirina que prengués cos. Em vaig
incorporar inquiet, per comprovar-ne l’existència i, sobretot, per descartar que
no fos fum. El núvol lluminós anà prenent diverses formes que semblaven moure’s
al ritme de la música que no podia escoltar, naturalment, però que semblava
existir en algun lloc del meu cervell. Era evident que “allò” seguia un ritme i
que evolucionava cap a les formes vagues i ondulants d’una ballarina. Fascinat,
vaig seguir les evolucions plenes de delicadesa d’aquell resplendor. Ara
semblava donar voltes sobre sí mateixa per, tot seguit, omplir l’escenari amb
les formes d’uns braços de moviments orientals que s’estiraven i s’entortolligaven.
Quasi ni em vaig adonar que un d’aquells braços boirosos m’havia envoltat per
complert. Sobtadament, una profunda pau m’immobilitzà i sensibilitzar la pell,
sota la roba, com un corrent sensual i estimulant.
Vaig obrir els ulls de cop i volta, seguit d’una espècie de
sanglot. Era evident que m’havia adormit. Però, amb el somni, els temors
s’havien esvaït i de nou em vaig sentir animat i amb forces, com si hagués
recuperat una clarividència indefinida sobre el què i el com volia aquella
escena. Animat i amb ganes que fos l’endemà per tornar a l’assaig que, a ben
segur, aniria de meravella, vaig encarar el passadís central en direcció als
cortinatges que amagaven la sortida de la sala. Una veu es dirigí a mi.
- - Bona nit Quico, fins demà..., era el senyor Amadeu,
el porter.
- - Adéu senyor Amadeu... fins demà. No l’havia
vist!
- - Jo sí que l’he vist... també.
Un cop abocat al soroll del carrer vaig reflexionar sobre el
comentari del senyor Amadeu. Què era el que ell havia vist? Aquell “també” grinyolava
i revelava un punt de sobreentès, de complicitat. Però no, no podia ser. Havia
estat un somni i només el podia haver vist jo, em vaig haver d’auto convèncer.
Ja al carrer de l’Hospital, un vertigen similar al que
provoca una muntanya russa o el descens sobtat d’un avió em va deixar clavat. Davant
els meus ulls incrèduls destacava una frase com si fos un lluminós de neó enmig
de la foscor. En l’aparador de fusta d’una diminuta botiga de llibres de vell
hi havia penjat un pòster en blanc i negre. Era una cara que mirava amb
sornegueria cap a càmera, com si invités a entrar en un món nou,
“Un somni somniat sol, no és més que un somni. Un somni acompanyat,
és la realitat”, era la inscripció que hi havia escrita al cartell.
Comentaris