Passa al contingut principal

Entrades

HIGINIO PÉREZ MALDONADO

Música per a l'ocasió, de toca-discs:  Todo Negro - Los Salvajes (Cover de Paint It, Black - Rolling Stones) L'any 1967 ballava Words, dels Bee Gees , a la terrassa del carrer d'Indústria, en un pis on vivia un company de classe, l'Humbert Alfageme, i on podíem organitzar festes de diumenge a la tarda amb noies del Virtèlia i el Talitha, sense pares.Cantava Cállate Niña, dels Pic-Nic , tot  fumant-nos un cigarret a mitges  amb en Lluís Cantó, mentre devoràvem l'entrepà de l'esmorzar, amagats a la porta dels lavabos del pati de l'escola. Seguia penjat de la Carme Boet que encara sortia amb l'Oriol Porcel.  A l'estudi Toreski  de Ràdio Barcelona,  on aprenia a tocar la guitarra , i ntentava trobar els acords de La Casa del Sol Naixent , el clàssic de The Animals en l'extraordinària versió catalana d'Els Dracs, mentre  participava en les activitats radiofòniques que oferia el Club Infantil i Juvenil que dirigia Salvador Escamilla. Seguia als Mi

XUPAQUÍ PAGALACAIXA, 1

FOTO Ricard Martínez a Jordi "Martins" Martínez (amb Gutiérrez y Mellado), Rosa Morata, Enric Cervera, Tito Lucchetti, Montse Calsapeu, Joan Cabo, Noli Rego (a la FOTO), i també a Albert Moya, Walter Cots, Cesc Albiol [1] Josep Parramon i Kike Miquel [2] Música d’entreacte: Tammuriata nera – Nuova Compagnia di Canto Popolare Després d’una llarga negociació amb l’Obra Social de la Caixa i gràcies al muntatge d’El rei Mico-micó (a la fotografia), considerat entre els més reeixits de les vuit o nou temporades del programa “La Caixa a les escoles”, la companyia de teatre infantil El Mentider, arribàrem a l’acord fe fer una gira per teatres i escoles de les Illes Balears i Pitiüses amb un espectacle anterior, El Mentider, de Carlo Goldoni. L’època escollida no podia ser millor, doncs les funcions començarien el 22 d’abril a Santa Eulària, Eivissa, del 2 al 17 de maig continuarien a Palma i diverses poblacions de Mallorca, i del 20 al 30 del mateix més finalitzarien a Maó, Es

PRIMERS RECORDS

Galeries Maldà els anys 60. FOTO manllevada a Cristina Portillo Macho Música del Temps: La rana – Los Xey La consciència del primer record se m’escapa, però hi ha tres o quatre seqüències d’imatges de quan devia tenir dos o tres anys que ballen i es fan fonedisses quan les recorro amb la pretensió de trobar-hi un ordre, si no cronològic, almenys lògic a seques. Com sempre, acabo sense treure’n  del tot l’entrellat, apartades per qualsevol altra qüestió que passi a ocupar la meva dispersió habitual. En un d’aquests records que pugnen per ser el primer, em trobo al menjador de la casa de Sant Pere, assegut en una trona de fusta que recordo perfectament, envoltat de pares i germans que semblen divertir-se d’allò més, sembla que a costa meva. Probablement succeeix després de sopar doncs el llum del menjador il·lumina la taula al voltant de la qual ens trobem. Em veig a mi mateix assegut dalt d’una trona, entossudit en fer passar un plàtan per un forat del braç de fusta, previst per fixar-h

EL FINAL DE L’ESCAPADA

Música del temps: WanderingStar – Lee Marvin a la Carme Boet, l’Oriol Porcel i el Lluís Cantó Continua de "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA , “ROAD MOVIE”1970  i PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA Encara era fosc quan el soroll de la pluja em va despertar, encara entaforat dins el sac de dormir al terra de l'estació Gare de Lyon, on la humitat m'havia entumit els ossos i les escasses hores de son no m'havien rescatat de la fatiga del dia anterior. Eren les cinc tocades del matí i em sentia completament desvetllat davant un nou dia sense altra perspectiva que deixar-me caure en el penya-segat que s’obria al meu davant, just a la punta de les sabates. D’altra banda, l’eco confús d’altaveus, el brogit mecànic de carretons traginant muntanyes de maletes amunt i avall i els passos accelerats de passatgers per no perdre algun dels primers trens que partien cap a totes direccions, m'impedien tornar a dormir. Trens que ja no em podia permetre donats els pocs bitllets que quedaven

PINTURA I PETÓ D'UNA PUTA

Paul Cézanne | Tête de vieillard (le père Rouvel à Bennecourt) Música del moment: Seems So Long Ago, Nancy -  Leonard Cohen a una dona desconeguda Continua de  "VIATGE A PARÍS, ITÀLIA  i  “ROAD MOVIE”1970 Vint-i-quatre hores a la carretera, carregat amb la motxilla, el sac de dormir i la guitarra que m'havien d'acompanyar a tot arreu i les tres o tres hores i mitja, dormides intermitentment a la cabina del camió, m'havien deixat esgotat. El camioner m'havia deixat prop de l'estació de la SNCF a la matinada, suposo que cap a les sis o les set del matí doncs havia decidit sobre la marxa que volia arribar d'una vegada a París el més aviat possible. Vaig vagarejar per l'estació fins prop de les nou, quan sortí el tren més barat cap a París. Començava a adonar-me del difícil que resultava moure'm per qualsevol lloc amb la motxilla, el sac i la guitarra. Descomptat el bitllet de tren, el Café au lait i el croissant presos a l'estació, m'havien dei

"ROAD MOVIE" 1970

Música del temps: Reflections of My Life - The Marmalade     a Bernardí Martorell Continua d'e VIATGE A PARÍS, ITÀLIA. Dia gris i plujós i el tren deixava enrere els darrers ravals de la Barcelona del canvi de dècada. Com sempre he tingut per costum, no recordo des de quan, anava assegut d'esquena al sentit de la marxa del comboi, contemplant a través del vidre mig entelat com desfilaven davant meu els darrers rastres de la ciutat polsosa i bruta que deixava enrere i alhora un nou estat d'ànim, tant despert pel matí, davallava cap a una tristesa nova que despullava un adolescent confós, sol, assegut en un vagó sòrdid pintat de tons verds comissaria, com els de la infància. Un nus com el record d'un cop de puny s'anava instal·lant a la boca de l'estómac impedint-me empassar la saliva fins al punt de sentir ofecs. Fins i tot vaig notar, bo i assegut, una fluixesa a les extremitats que m'impedia moure'm. No va ser fins vint-i-cinc anys més tard, durant

VIATGE A PARÍS, ITÀLIA

  Tren a l’estació de Ripoll (1970) A la que fou la meva família Música del temps:   All Right Now - Free Encarava els 18 anys, faltaven escassament dos mesos pel meu aniversari i el món s’acabava just sota dels peus. Feia un any havia estat expulsat dels escoltes, injustament, tot s'ha de dir. El teatre, que m'havia enlluernat dos anys abans amb un Juli Cèsar que em va captivar, després de les experiències amb en Josep Anton Codina i en Mario Gas, no m'oferia cap possibilitat, de moment. Feia dos anys que estava encallat en el quart de batxillerat i la revàlida, venjança d'un maleit professor de Formación del Espíritu Nacional, i falangista naturalment, de qui havia fet burla a classe. Havia perdut el contacte diari amb els companys de classe, els quals havien passat de curs i, com a conseqüència, tenia uns nous companys gairebé desconeguts. Em sentia a recer, però, quan estava al pis de la Malel i l'Artur Alemany, amb la Carme Boet, amb qui finalment "sort

PETLOVI POJE (Canten els galls)

Agost de 1995, Tuzla, Bòsnia i Herzegovina. Músicadel lloc: Petlovi Poje – Toma Zdravković A Cesc Orella, que va veure Sarajevo com jo la vaig veure. El carrer em recordava els carrers de les Tres Torres, quan encara la majoria d’edificis eren torres o bé algun descampat. Dues fileres de til·lers a les voreres em van fer pensar en el carrer d’Iradier, tocant ja a Sarrià, quan sortia d’escola al Costa i Llobera. La baixada suau menava a una plaça petita i arbrada. El poble restava en silenci. Més aviat semblava un poble mut. Ho contemplava a través del parabrises de la 8151, la Ford Trànsit llogada que havia fet el viatge amb mi. Un petit comboi de tres furgonetes havíem arribat a Vares procedents de Tuzla i des de Banovići a través d’una pista d’alta muntanya. Era capvespre, havíem fet una cinquantena de quilòmetres per pols i fang, anàvem bruts i estàvem exhausts. Preteníem passar el “Police time”, toc de queda de 21:00 a 06:00 h., a Vares. La totalitat dels edificis dels pocs ca