El pont de Sanski
Most esfondrat (FOTO desconegut)
Música d’amis i enemics: Kalashnjikov
- Goran Bregović
Després d'haver començant les converses a Dayton per a
restablir la pau a Bòsnia i Hercegovina, l'acord complet i formal era signat a
París pels presidents Alija Izetbegović per Bòsnia, Franjo Tuđman per Croàcia i Slobodan Milošević per Sèbia, a París, el 14 de desembre de 1995. L'aplicació
va ser immediata i va obligar als paramilitars serbo-bosnians, que procedien
majoritàriament de l'exèrcit de l'antiga Iugoslàvia, a retornar al govern
Bosnià sorgit dels acords de pau, territoris, ciutats, bens mobles i immobles que
quedaven fora de les línies de partició de la Bòsnia assignada a l'autoproclamada
Republika Srbska. Deu dies després, el 24 de desembre, es va obrir el trànsit
de vehicles per la "ruta Sierra" que entra a Sarajevo directament per
Ilitzda, sense haver de fer la perillosa volta per la muntanya Igman. Jo
acompanyava com a xofer de reforç una delegació d'Europa x Bòsnia (ExB) i el nostre
vehicle, un Nissan Terrano II llogat, va ser dels primers en creuar els
txecpoints de l'Armija bosniana, dels cascs blaus de la UNPROFOR després
i, finalment i ja en territori ocupat pels serbo-bosnians, el de les forces
Четници (txèniks). Era tard, nit tancada i en no haver-hi electricitat a la
zona, costum d'ocupació, l'única llum era la dels fars del Terrano que amb prou feines
permetien distingir les zones despoblades dels pocs nuclis urbanitzats. Sabíem
que al llarg del recorregut de la zona de bloqueig s'hi trobaven equips de
franctiradors que, a ben segur, ens seguirien a través de la mira telescòpica. Era
aterrador ser-ne conscient i no poder veure el perill des de la solitud
absoluta, submergits en la boira negra que ens envoltava. Durant l'estona
aturats, registrats i interrogats en el darrer txecpoint, la tensió entre
frases rudimentàries i directes es traduïa en una pressió a les orelles com si
estigués a molts metres de profunditat, en un pou glaçat. A cada pregunta de la
silueta de l'altra banda de la porta, aferrada al Kalashnikov, sentia el cor
com colpejava amb força el pit, i la pressió semblava ofegar-me en respondre'l
a través del centímetre escàs d'obertura que havia deixat de la finestra.
Es tractava d'evitar que entrés cap dels 18º sota zero de l'exterior, ni tampoc
la baioneta de l'arma, naturalment.
- Saraevo...
- Sarajevo!
- ok, ok, Sarajevo.
- hu ar yu going to si?
- ui ar jurnalists... no uon in particular...
- jurnalists? Dokumenata!
Per sort, al local de Medicus Mundi de Mostar, unes hores
abans, havíem recollit un periodista enviat d'El Periódico i desesperat per
viatjar a Sarajevo ja que no trobava cap mitjà per arribar-hi. Encara més sort
va ser que tingués l'acreditació en regla i un document, una espècie de salconduit
de Periodistes per Bòsnia, que reclamava específicament a totes les forces en
conflicte que facilitessin la circulació de periodistes, així, en general.
L'estona en què les mans enguantades i tremoloses del soldat revisaren un per
un els nostres passaports, la comprovació, també un per un, que la fotografia
dels documents es correspongués amb els rostres inexpressius de l'interior del
tot terreny i finalment la lectura una vegada i una altra del document dels
periodistes, es va fer inacabable. No gosàvem quasi ni respirar i totes les
mirades es dirigien immòbils cap aquell espectre que desprenia una glopada de
vapor silenciosa i amenaçadora a cada alenada. Al cap d'uns minuts tibants
dominats per la incertesa va fer passar els documents per l'escletxa entre el
vidre i la carrosseria i amb un gest ferm de la mà ens va assenyalar la
direcció.
- ok, odlazi! At zirti quilometers per our, ok? If
not ... pum ... pum!
L'advertència era seriosa i contrastava amb l'infantilisme
de l'expressió. Em van venir imatges de petit, quan jugàvem a guerra o a
l'oeste i fèiem servir expressions similars en els nostres tirotejos. En la
boca d'aquell soldat, però, resultaven un toc grotesc de terror i em provocaren
una esgarrifança a l'esquena que potser era una mena de penediment per la
innocència frívola d'aquells jocs d'infància inofensius. Seguirem avançant en
silenci aclucant els ulls i forçant la vista per intentar veure alguna cosa de l’exterior,
mentre travessàvem aquella buidor negre que arribava fins a tocar del Terrano.
La delegació d'ExB va fer la feina que havien vingut a fer a Sarajevo i
jo vaig aprofitar per avançar algunes gestions de Kulturni Most/Pont de
Cultura, la petita organització que havíem muntat per intentar recollir materials
i diners de les institucions catalanes per tal d’ajudar a redreçar algunes
iniciatives culturals que havien resistit els tres anys de setge per tots els
mitjans amb la voluntat de dotar a una població que moria sota les bombes i els trets
dels franctiradors, d'una oferta teatral, musical, literària i artística, el
més normalitzada possible. "Sense l'aliment espiritual de la cultura que
ens donava força i ens obligava a reunir-nos, els vius, els que quedàvem, no
hauríem pogut resistir tanta gana, tanta por, tanta misèria i tant dolor".
Són Paraules de Dino Mustafić, aleshores director del Kamerny Teatar, única
institució cultural que es va mantenir en actiu a la ciutat assetjada durant més de tres anys, esdevenint el centre cultural d'una ciutat que agonitzava a cada segon.
En acabar les tasques a Sarajevo, més que acabar seria millor dir-ne un punt i seguit, la delegació d'ExB va rebre l'encàrrec d'un tal Mehmed
(no en recordo el cognom), un càrrec del govern bosnià, per investigar sobre camps de treball i de concentració, tant serbo-bosnians com dels temuts HVO
croates, dels quals s'havien tingut indicis durant el conflicte. Es tractava
d'entrar a Sanski Most, ciutat a la zona nord-occidental de Bòsnia que feia tres
dies havia canviat de mans en compliment dels Acords de Dayton, i contactar
amb el nou alcalde per raons que desconec, doncs sempre van ser un secret entre
el cap de la delegació, en Rodrigo, i en Mehmed.
En desviar-nos de la carretera i travessar el riu per un pas
obert en paral·lel al pont esfondrat vam entrar a la ciutat, endinsant-nos en
un paisatge esborronador. Era darrera hora del vespre i l'accelerada manca de
llum projectava ombres fantasmagòriques sobre la neu bruta i amuntegada de
mesos que tacava l'interior de cases sense sostre, cremades o mig esfondrades;
de moltes només quedaven una o dues parets dretes que recordaven carcanades de
pedra i bigues de fusta, on estúpids forats d'antigues portes i finestres les
feien semblar enormes calaveres que seguissin el nostre pas pels carrers
deserts. Flotava en l'ambient una vibració de violència retinguda que ens feia
estar alerta, encongits dins el cotxe, com si el poguéssim empetitir per no ser
vistos. No hi havia ni persones, ni cotxes pel carrer perquè era una ciutat
buida, freda i ferotge que feia olor de fusta cremada i mullada. Tant sols algun vehicle militar creuava de tant en tant alguna de les avingudes. L'escassa població
sèrbia que hi havia restat, en la seva majoria n’havia marxat immediatament
després del retorn de la ciutat als bosnians, mentre que els antics habitants
muslims, expulsats per la neteja ètnica, tardarien encara mesos o anys en
retornar, aplacats per la por a reviure el terror que els havia expulsat de
casa seva. Mentre en Rodrigo i els altres delegats, ara ja sense el periodista
que ens havia procurat l'entrada a Sarajevo, es reunien amb el consistori que
tot just aquell matí havia pres possessió de la ciutat, vaig romandre dins del vehicle a
l'exterior de l'edifici de l'ajuntament, també a les foques com la resta de la
ciutat.
La curiositat i la temeritat van ser més forts que el seny i la
sensació de perill. Al capdavall, el perill, mai no saps del cert si l’esperes
o el vas a buscar. El motor estava en marxa per mantenir el cotxe calent, així
que només vaig haver d'embragar, posar la primera i desembragar per començar a
recórrer els carrers plens de runa, cometent una immensa imprudència que, per
sort, no va tenir conseqüències. Avançava en lentes ziga-zagues per l'asfalt rebentat tot esquivant forats
envoltats de raïms de forats més petits, testimonis muts de les granades que
havien explotat els dies de batalla. De tant en tant la llum tremolosa d'un quinqué
o d'una espelma vist a través de l'obertura d'una finestra en algun dels
edificis que quedaven mig sencers, era l'únic senyal que hi havia algú més viu.
Una presència estranya i incerta que imaginava com una ombra solitària en un
pis potser buit. Algú que tenia gana?, fred? por? Era una persona sola o un grup?
Pensar en com es podien sentir era un enigma impossible de verificar. Em temia l’ombra
a mi tant com jo a ella? La vaig deixar enrere sense gosar pensar que potser necessitava
ajuda, menjar, fumar, o potser tant sols reconèixer-se en la mirada d'un altre
ésser humà. No hi hauria pogut fer res més que marxar d'allí sense
posar-me en perill i seguir
endavant amb tanta calma com pogués encara que el peu desitgés prémer l’accelerador
a fons. No hi havia llum als fanals ni en cap dels pocs semàfors que em trobava
de tant en tant. Cap rastre de vida. Jo i la ciutat fantasma. Carrers sense
arbres, més ben dit, només amb els troncs del que havien estat arbres, tallats
ran de terra i presumiblement fets llenya per sobreviure durant els durs
hiverns balcànics. De sobte, en girar un dels carrers, em vaig trobar en una
part de la ciutat on els edificis en general havien aguantat millor els atacs.
Els carrers eren més amples, els edificis més alts i en algunes finestres hi pampalluguejava una lluïssor elèctrica. Probablement els habitants havien teixit una
espècie de xarxa elèctrica a cel obert feta de filferros o trossos de cable
pelat, empalmats primitivament i penjant de les cases amb cordes i cordills,
que avançava irregular pel mig dels carrers, empalmada a només dues fases de
ves a saber quina font. Ja ho havia vist en alguns barris de Sarajevo i d'aquí
la poca claror que sortia a l'exterior dels edificis. Corprès, vençut i amb
ganes de deixar-me caure en algun lloc per plorar de por i de ràbia davant la visió d'aquell espant, vaig saber
trobar el camí de l'ajuntament.
Quasi no havia aturat el cotxe davant l'edifici, quan es va
obrir la porta de l'ajuntament i en sortí el Rodrigo i els altres, envoltats dels núvols de condensació de llurs respiracions acompanyant-los. Van entrar al cotxe acompanyats d'una revolada gèlida, fregant-se la roba amb les mans per combatre el fred.
- Vols saber una de les coses que han fet els
Txèniks abans de marxar? - pregunta retòrica, evidentment - s'han endut totes
les bombetes dels fanals, dels semàfors i dels edificis públics que ocupaven.
La tensió passada em va fer esclatar de riure, com si fos
l'acudit més graciós que m'haguessin explicat en anys.
M'ha recordat aquell dia la notícia de la queixa de l'alcalde de Llavaneres
sobre un edifici públic confiscat pels franquistes durant la guerra a casa
nostra, el qual ha estat retornat a l'ajuntament per part de l'exercit
espanyol. El titular era: "L'exèrcit s'ha endut endolls, bombetes, aixetes
i la cuina".
Doncs sí, és el que solen
fer els exèrcits d'ocupació quan es veuen obligats a retirar-se o a retornar
allò que han ocupat per la força de les armes, o pel "derecho de
conquista". Advertits, ho estem.
Comentaris