Passa al contingut principal

UN ESTIU SOLITARI

Les Toeses. La casa i el pati, amb el safareig a la dreta. FOTOS: Quico Romeu

Música descoberta: I Saw Her Standing There – The Beatles

A Montserrat Torrents, in memoriam.

L'estiu del 63 estava essent per damunt de tot l'estiu amb les vacances més avorrides que recordava. L’única cosa que m’havia apartat per uns dies de la monotonia va ser descobrir “aquells que xisclen” i que, efectivament, els falsets tant aguts al final d’algunes estrofes resultaven una novetat sorprenent en de l’altaveu del juke-box recentment instal·lat a la terrassa del Centro. No seria fins la tornada a l’escola que descobriria que els que xisclaven eren els Beatles. Els estius anteriors, durant el juliol, la família Camprubí s'instal·lava a la casa del vell molí de les Toesses, "les estoeses" en el parlar de Sant Pere, a un parell de kilòmetres del nucli urbà. La meva mare i els pares de la Roser i la Núria eren amics i moltes tardes en baixar la calor solíem recórrer el camí de la fàbrica del Valls amb el seu pont penjant - un dels meus escenaris de joc preferits -, i el camí de Les Planes fins arribar a les Toeses, on em sentiria felicç. En arribar al baluard que tancava un gran pati de llambordes i voreres pavimentades sota l’ombra refrescant d’uns plàtans, la Roser i la Núria ja m'hi esperaven. Aleshores recorríem amb les bicicletes la vinya enfilada dalt d'un turonet, ens entreteníem al bosc de pins pinyoners que envoltava la gran bassa, darrera l’edifici del molí, o bé passàvem hores felices al garatge on hi havia un gronxador penjant de l’alt sostre per dues cordes gruixudes. Això, quan no hi havia el petit camió vell i atrotinat que pudia a benzina i cuiro vell, carregat de paques per fer pasta de paper. Les paques era com anomenàvem les grans bales atapeïdes de draps i restes de paper, lligades amb filferro i plenes de puces, que s'amuntegaven en tots els molins de Sant Pere, per oferir a la canalla mil-i-un decorats dels nostres jocs. En dues o tres ocasions durant les quatre setmanes que durava l'estada dels Camprubí a la casa i mai en cap de setmana, recollíem les noies cap a les deu del matí i ens arribàvem fins la piscina de Sant Quintí on després d’una estona de bany dinàvem i, cap al tard, tot xino-xano, tornàvem al molí on ens aferràvem amb obstinació a una versió més breu dels nostres jocs.

Els Camprubí acostumaven a acabar l’estada a la casa del molí pels volts de la festa major, justament quan venia al poble per passar-hi la festa i la setmana següent, una família de Barcelona que s’instal·lava en un pis de l'Angeleta, poques cases més enllà de la meva, al carrer de Sant Quintí. Jo em feia més amb l'Arturet, de la meva edat, tot i que sovint es sumaven als jocs l'Eulàlia i la Núria, germanes seves i una mica més petites. Acabàvem de fer els onze anys i al costat de l'Arturet em veia esparracat i assilvestrat ja que tot sovint anava amb peus i cames enfangades i esgarrinxades que contrastaven amb l’aspecte grassonet i radiant d’ell, polit com una nina russa, el cabell rossenc repentinat i traient-se i posant-se unes ulleres rodones que netejava amb fruïció, deixan-li les barnilles unes marques blanquinoses als costats de la cara. No cal dir que havia de ser "l'empollón" de la seva classe i que era exemple preferit dels pares per recriminar-me el brut que anava jo; per exemple quan tornàvem de mullar-nos els peus al rec de l'altra banda de Barquíes o de jugar amb el fang de la font del Quadres. Amb tot, tant ell com ses germanes eren bons companys de joc amb qui omplia les tardes jugant a bales o bé, si feia massa calor, caçant capgrossos al rec, estirats llargues estones al terra deixant passar la tarda, despreocupats de tot.

A més, i fins feia ben poc, encara jugava tothora amb els nens i nenes del carrer Sant Quintí amb qui havia crescut de mica en mica, estiu rere estiu. L'Amadeu de cal Correu, amb qui era més amic; el Just, que es deia Josep i era de cal Just; la Dolors de ca l'Escalfet, la casa del davant; la Carme i l'Àngels de cal Perrutxo, la Roser, la filla de l'Angeleta; i de tant en tant es sumaven als nostres jocs la Rosalia de cal Ton Banyetes, la Maria de cal Coca o l’Elies, la família del qual havia vingut a viure a cal Llàgrimes, que durant un temps havia estat ca l’Alemany. Amb tots havíem voltat vinyes i camps, la riera, recorregut els camins de la Noguera, de Sant Jeroni, de Mas d’en Tort o de Comarquinal per anar a fer berenades, acompanyats ininterrompudament pel zic-zic infinit de les llagostes i sota la placidesa tèbia dels capvespres de la canícula. Completava la salmòdia el mormol d’un vent sense esma entre les copes dels arbres, mentre compartíem allò que havíem imaginat quan el que imaginàvem era el millor.

Però havíem crescut i aquell estiu, per alguna raó, no van venir a passar l’estiu ni els Camprubí ni l'Arturet i la seva família; els nois del carrer passaven cada cop més hores ajudant sons pares en les feines del camp, i les noies ja es quedaven a casa per ajudar llurs mares, perquè aquesta era la vida al poble. Així que em sentia solitari i culpable com si hagués malaguanyat mig estiu amb hores i hores sense gaire coses a fer, llevat de trobades puntuals amb la canalla del carrer, el cinema al Catequístic dels dissabtes, i el vermut al Centro dels diumenges, en sortir de missa major. Això sí, seguíem trobant-nos després de sopar per jugar a fet o explicar-nos històries de por en algun dels racons foscos que facilitaven dues bombetes de 25w a punta i punta de carrer. Segons quin programa feien a la televisió, alguna nit anàvem a ca l’Elíes o ens arribàvem fins a cal Gran, al carrer Nou, una barberia, taller de bicicletes i també botiga d'electrodomèstics que solia tenir un televisor girat de cara al carrer, per a la canalla.

De dia recorria encaboriat i sense amics els llocs compartits fins feia poc, indrets que perdien tot el sentit i l'encant que els atorgava la fraternitat enjogassada. Fins i tot fer la volta al Pla en bici, només em divertia quan, suat per la pujada fins la Creu de Lavit i amb la roba enganxada al cos com un paper de magdalena, em refrescava amb l’embat de l’aire fresc reduplicat per l’embranzida del descens per l’obaga plena de revolts fins als Quatre Camins, ja a Terrassola. La resta del dia vagarejava per un poble desert i polsos, removia paques del molí al darrere de cal Xerta cercant restes d'algun “patufet”, o bé m'entretenia fent la rateta des de dalt del porxo als comptats vianants. Sense l’al·licient dels amics i lluny de la Roser Camprubí em sentia perdut mentre que la ràdio, el tocadiscs del Centro i les orquestres de festa major, com una tortura, m’abatien encara més fent sonar una vegada i una altra Venecia sin tí.


I vet-ho aquí que em vaig assabentar que aquella festa major s'havia inaugurat la biblioteca al primer pis de l'Ajuntament. Algunes famílies de Sant Pere havien fet donació d'alguns llibres i, simplement, els havien col·locat amb algun  criteri ens unes quantes, poques, prestatgeries. Poc després de la festa major i en el moment en què més pesava aquell ensopiment que no havia parat de créixer des del començament de les vacances, vaig sentir la curiositat d'arribar-m’hi. Vaig entrar en una cambra àmplia i fresca, al fons de la qual i rere una taula s'hi trobava la Montserrat Torrents, la primera bibliotecària i germana de l'Àngels Torrents, l'acadèmica que dona nom a l'actual biblioteca. Em vaig apropar a la taula i, vencent la timidesa, vaig preguntar-li amb molta vergonya si hi havia algun llibre que li semblés que em podia distreure. Reflexionà uns instants, deixà unes ulleres grans de pasta sobre la taula i tot aixecant-se va deixar anar un distret "deixa’m-ho mirar". La vaig seguir, ella feu uns passos mirant d'orientar-se fins que trobà el que buscava. S'aturà davant una lleixa quasi buida on hi havia tres o quatre llibres vermells amb un noi desendreçat i despentinat, tocat amb una gorra de ratlles blaves i blanques dibuixat amb traços barroers a la portada. En retirà un i me l'oferí assegurant-me que probablement m'agradaria. Fins aleshores m'havia limitat a llegir historietes del Dumbo, el TBO, el Cavall Fort, uns quants quaderns de les Historietes Exemplars de Folch i Torres que corrien per casa des que els meus germans eren petits i dos o tres llibres de Jules Verne. Però el que vaig trobar, no només va omplir la resta de l'estiu, si no que em va marcar, em penso que per la resta de la meva vida. . Acabava de descobrir la col·lecció de Las aventuras de Guillermo. De seguida vaig identificar-me amb la rebel·lia de Guillermo Brown, la seva audàcia matussera, l'amarg sentit de l'humor, la seva fantasia desbordant, les accions generoses i la necessitat de ser el cap però sempre tenint companys al voltant amb qui compartir-ho tot, amb la seva propensió als errors ortogràfics hilarants i als errors de pronunciació. Fins i tot la seva preferència pels pell-roges per damunt els vaqueros. Vaig devorar entusiasmat aquells quatre llibres de la prestatgeria en les poques setmanes que quedaven per tornar cap a Barcelona i, durant els tres o quatre anys següents, vaig fer punys i mànigues per acabar llegint tota la col·lecció, que aleshores constava d'un parell de dotzenes de títols. Guillermo el proscrito, hace de las suyas, el conquistador, el bueno, el malo, el genial, el incomprendido, el rebelde, el amable, el conquistador, artista de cine, buscador de tesoros... els títols dels llibres definien perfectament el personatge al qual em vaig voler assemblar tant durant tant temps i que no m'estranyaria que hagi acabat determinant alguns trets de la meva personalitat.

Ja no recordo cap més estiu solitari a Sant Pere.

Rec i safareig al camí del rec, entre el carrer Nou i el camí de Baix, al fons.
FOTO: Desconegut.

Comentaris