Música del dia: Fanfàrria Maragall - Carles Santos
Aquella nit quasi no havia dormit, inquiet per la barreja de nervis,
emoció, responsabilitat, curiositat i ganes de saber com acabaria tot. El
nostre equip de regidors -Stage Managers segons els crèdits del llibre sobre de
les cerimònies olímpiques-, la Cristina Sánchez, la Maria Barahona, en Joan
Peris, un altre regidor que lamentablement he oblidat el seu nom, i jo, teníem
una gran, diria que immensa, responsabilitat al davant. Probablement la mateixa
que, si fa no fa, tenien una vintena més de regidors/es que, repartits entre l’Estadi
Olímpic, i altres dos espais des d’on enviarien a l’espai escènic, el propi
estadi de Montjuïc, a milers de participants voluntaris a la Cerimònia d’Obertura
dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El nostre equip, els del Palau Sant Jordi, teníem
la responsabilitat d’acomodar els 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de
169 comitès nacionals, a les graderies del Palau Sant Jordi, cridar-los quan
fos el moment de formar-los a l’esplanada davant del Palau i fer-los desfilar
fins a l’estadi. En un altre espai del Palau, teníem un miler llarg de
participants en l’espectacle. Les 200 ballarines de flamenc o els 400 “nens
Europa”, entre altres, i la nostra tasca era fer-los sortir puntuals cap a l’estadi,
i anar-los a recollir en acabar la seva participació en la cerimònia. Sembla
senzill de dir. Tot això regit des de la “bombolla” de l’estadi per la immensa Xesca
Llabrés, Cap de Regidoria de tot aquell enrenou.
Així doncs que vaig llençar-me a la carretera cap a
Barcelona amb l’estómac encongit, enmig d’una pluja torrencial i patint, no fos
que esgarrés el dia. Ni la pluja, ni jo, per favor! El viatge, d’uns tres
quarts d’hora, més o menys, va permetre’m tranquil·litzar-me i concentrar-me en
tot el que havia de fer un cop arribés a l’Anella Olímpica.
Els darrers mesos, tant absorbents, varen anar eclipsant el
so monòton del motor. El primer dia que vaig arribar a l’oficina de Cerimònies
Olímpiques OBS (Ovídeo, Bassat Sport), a les oficines de l’estadi hi pul·lulaven
un munt de persones entre un caos de taules plenes de papers entre menuts Makintosh,
cartells, plànols, notes de color, maquetes, diagrames... La majoria no les
coneixia i totes, absolutament totes semblaven saber què fer, com fer-ho i quan
fer-ho. I ho feien parlant de solapaments i d’altres paraules, algunes
críptiques, d’un llenguatge propi, elaborat per la quantitat de temps que
portaven junts, per la proximitat i per uns horaris impossibles. Jo em veia
petit, estrany i incapaç. Tothom portava molts més mesos que jo, alguns, pocs, alguns
anys, i jo estava convençut que mai no arribaria a entendre aquell galimaties. Estava
disposat a renunciar a la feina davant la meva manifesta incapacitat, quan
algú, no recordo qui, em va preguntar:
-
Tu ets el del Sant Jordi, no? Tens alguna idea
de com portareu els atletes del Sant Jordi a l’estadi sense que perdin la
formació?
Em vaig sentir atrapat. Atletes? Sant Jordi? Formació?
Alguna cosa havia de dir! I vaig improvisar...
-
Bé, encara no he parlat amb la Xesca, de fet
encara no sé si treballaré aquí... Però, potser amb tires de cinta aïllant al terra que
marquin els carrils des del Sant Jordi a l’estadi... no sé si podria servir.
Va desaparèixer i jo em vaig sentir superat per l’atabalament.
Al cap d’un estona, torna a venir aquesta persona que he
oblidat, segurament pel tràngol que m’havia fet passar, i em comunica,
-
Aquesta tarda tindrem una reunió amb el Cuki
(Pons) i li exposes la teva idea.
De sentir-me una merdeta, vaig passar a una eufòria galopant
pel fet que algú dels “jefes”, amb tanta rapidesa, hagués acceptat una idea quasi
peregrina d’algú que, com jo, acabava d’arribar i es sentia just per sota de l’últim
mico. Sabia qui era en Cuqui tot i que mai hi havia parlat, doncs el 85 havíem
coincidit a TV3. Ell estava a l’equip de l’Arsenal, el programa que dirigia l’actual
director artístic de les Cerimònies. En Manuel Huerga. Jo estava a la taula del
Fes Flash, fent guions, i admirava bastant aquella gent moderneta que feia un
programa que m’agradava molt i que trobava trencador. Per tant la sensació d’acceptació
va ser potent i, la veritat, és que aquella primera idea es va acabar duent a
terme, per la qual cosa es van fer servir nou kilòmetres de cinta Chaterton que
guiaren les delegacions, ben formades cap a l’estadi.
La pluja semblava minvar a mida que m’apropava a Barcelona per la recent estrenada Ronda Litoral i vaig recordar la nit heroica, després de caure els anells que haurien d’haver coronat l’escenari. Aquell fet i aquells anells caiguts han restat “secrets d’estat” fins avui. Però algun dia, algú farà justícia i explicarà el sacrifici, en condicions duríssimes, del personal que dissenyava les cerimònies per no deixar rastre fins avui de l’únic fracàs que recordo d’aquella aventura formidable.
DESTERRAT AL SANT JORDI
Després de la reunió amb en Cuki i algunes persones més, un
cop havent formalitzat la meva situació laboral i havent aclarit les meves funcions
amb la Xesca, -gràcies Xesca per com em vas posar al dia i em vas ajudar a
entendre que seria capaç de fer el que esperaves de mi- vaig ser confinat tres
dies al Sant Jordi, els quals recordo entre els més plàcids de la meva vida.
Tot el Palau Sant Jordi per a mi sol. Simplement havia de deambular, prendre
nota, comprovar plànols, impregnar-me de l’edifici, enmig d’aquell silenci catedralici.
Em sentia com si fos a l’interior d’una piràmide.
Després van venir assajos, els remolins de voluntaris (només al Sant Jordi vam disposar-ne de 400), i poc a poc vaig anar tenint accés al guió, seqüenciat al segon, als protocols per entrar i treure participants i a la formació de l’equip del Sant Jordi. A cronometrar, cronometrar i cronometrar, cada recorregut previst per als atletes entre el lloc de desencotxar-los fins a l’interior del Palau. Quants segons es tardaven en omplir una pastilla de butaques? quants segons del Sant Jordi a la porta d’atletes a l’estadi? o bé, quan es tardava en portar els participants a la porta sud de l’estadi? El valor que tindria aquesta feina feta amb exactitud per tot el nostre equip, ara, arribat ja el gran dia, jo el desconeixia, i, la veritat és que de no haver-ho fet amb el rigor que ho vam fer, potser hagués pogut condicionar l’èxit internacional d’aquell espectacle colossal.
Els del Sant Jordi, havíem heretat una feina minuciosa i
exacta que havia preparat durant mesos en Francesc Cos i sense la qual no
hauríem sabut per on començar. S’havia dedicat a acomodar sobre plànol a tots i
cadascun dels 9.356 atletes a les grades del Palau Sant Jordi. Cada delegació,
ordenada alfabèticament, tenia les seves butaques exactes, tantes com atletes
de la delegació, reservades a les grades del Palau. El nostre equip, doncs, només
els havia de fer arribar al seu lloc i, al moment de la desfilada, treure’ls
del Sant Jordi i formar-los a l’esplanada per enviar-los cap a l’estadi. Per
això necessitàvem 400 voluntaris. Uns haurien d’esperonar els atletes des dels
busos fins el Palau per tal que no badessin o es perdessin. Altres, situats
estratègicament entre les pastilles de butaques, desviarien els atletes cap a
les seves localitats “numerades” per en Francesc Cos, a través dels passadissos
i escales de les grades. I enmig d’aquest merder, havíem de treure temps per
donar les prevencions, les ordres de sortida i l’acompanyament dels poc més d’un
miler de participants a l’espectacle cap a la Cerimònia.
I ara, quan finalment vaig entrar al Sant Jordi i ja havia
escampat del tot la pluja, em vaig adonar que havia arribat el gran dia. El tot
o res, l’alea jacta est, quan t’adones que no estàs segur de res i que ja no hi
ha marxa enrere.
Com havíem quedat, vaig mostrar al coronel de la policia nacional
com teníem previst fer l’operatiu, quins llocs ocuparíem i quines rutes faríem
servir. M’ho havia demanat el dia anterior per tal d’apostar els seus homes en
un lloc on ni fessin nosa ni perdessin operativitat. Ha!
Vaig arribar-me a la carpa on hi havia els walkies, vaig sol·licitar
ració doble de bateries a la Susanna, cosa que no va ser possible i vaig pregar
que durant el dia m’arribessin, doncs patia per si algú de l’equip es quedava
sense bateria durant l’execució.
I vaig deixar passar el dia repassant amb l’equip tot el
timming de prevencions i “tops” que teníem preparat, en base al cronograma de l’espectacle,
fins que van començar a arribar els 30
autocars, un cada quinze minuts, amb els atletes.
Aleshores em vaig adonar que la solució que havia demanat al
coronel per tal que el públic que començava a entrar a l’estadi no tingués
accés a la zona del Sant Jordi i que ell havia resolt amb un “no se preocupe”, consistia
amb unes quantes tanques cada dos o tres metres lligades amb cinta de precinte.
I ni un policia!. No els veia per enlloc. Sabia que hi eren, però no els vaig
saber veure fins al final.
Poc abans de començar la cerimònia vaig constatar que els
walkies especials que m’havien encolomat els tècnics americans, i que se
suposava que travessaven el formigó de l’estadi, un cop aquest era ple no
servien i, per tant, no podia sentir les demandes dels altres regidors,
demanant-me avançar o retardar l’enviament de participants. Em vaig posar molt
nerviós doncs quedava cec i sord del que passés a l’estadi. Per sort, estava
connectat per cable, intercom, amb la Xesca i em va saber tranquil·litzar. Amb
el cul petit, un nus com un transatlàntic a l’estómac, i en mans de la
Cristina, la Maria, el Joan i aquell noi que no recordo el nom, que s’havien
organitzat perfectament la feina, vaig decidir quadrar la nostra taula de temps
amb els 25 petards anteriors als Hola que iniciaven la cerimònia i confiar que
quadressin no només els nostres càlculs de tempos, si no que tota la cerimònia
rutllés tal com havien previst aquella colla de companys, amics i mitja família
que ho havien dissenyat fins al més mínim detall, els darrers mesos i anys. I
aquí voldria recordar l’extraordinària aportació de Pepo Sol, el cap d’Ovídeo.
Era l’optimisme encalmat, i crec que va ser una de les ànimes de l’èxit d’aquella
cerimònia. La seva sola presència, encara que no sabés quina feina executiva
tenia essencialment, omplia de confiança i emoció i et feia saber que tot
aniria bé.
Fins i tot la Xesca, quan, a pocs minuts de començar la
cerimònia ens va notificar als regidors que estàvem connectats a l’intercom,
que si sentíem les paraules “Carlos Rojo”, volia dir que hi havia una amenaça
de bomba a l’estadi i que estiguéssim preparats per rebre ordres sobre una
possible evacuació, no sé perquè, em va tranquil·litzar.
I va començar el compte enrere. 25, 24, 23, 22... 4, 3, 2,
últim petard! Vaig prémer el cronòmetre i vam quedar desconnectats el Sant
Jordi de l’estadi. Per sort, nosaltres havíem cronometrat bé, i “ells”, a l’estadi,
es van desviar només 20 segons del temps previst per la cerimònia que era de
poc més de tres hores.
I en el darrer moment, quan només faltava donar sortida a la
delegació amfitriona, l’Espanya encapçalada pel princep Felipe, l’actual rei,
va deixar-se veure la policia. Un núvol d’uniformes blaus bloquejaven la
sortida de la delegació espanyola, per poder fer fotos al príncep. I això que
estaven prohibides les càmeres! Quan ja havia perdut de vista la penúltima
delegació, Zimbawe, vaig fotre una esbrocada als números policials per tal que
s’apartessin i vaig llençar la delegació espanyola “a paso ligero y sin robar carteres”.
I gràcies a l’esperit del Pepo, de la Xesca, de la gent del
meu equip, i del Toni, la Laura, la Marta, la Síndria, del Manuel, del Cuki,
del Francesc, del Ferran, del Ramón, la Nura, els Jordis, la Violeta, la
Carolina, la Glòria, l’altre Quico, el Salvador, el Bonet, el Xavi B., del Ray,
l’Spin, la Karen, el Sam, la Susanna, el Pep, la Yolanda, la Virginia, l’Isidre,
l’Albert, la Mariona, l’Ana, la Berta, la Mònica, la Beatriu, i tants i tants altres que no em venen al cap,
allò va sortir bé i vam fer passar les Cerimònies Olímpiques de Barcelona a la
història del món.
I és que, com comentàvem avui, dia 25 de juliol, trenta anys
més tard, al grup de Whatsapp en què encara ens busquem de tant en tant, van
ser dies que tothom vam aprendre molt de tothom, vam treballar en una bombolla
que tots vam fer nostra, al marge de procedències professionals, coneixements o
"jerarquies". Predominava la confiança en el company/a i la
generositat ens ajudava a superar els moments més durs. Penso en la caiguda de
les anelles. Per mi va ser un exemple de com hauria de ser "treballar en
equip", cosa que mai abans ni després he tornat a poder trobar, almenys a
un nivell tant alt, rigorós i natural. Vam ser amics, companys i vam fer una
feina descomunal, exemplar i única.
La prova és que 30 anys, 30!, més tard, encara seguim comunicant-nos simplement pel plaer de sentir-nos junts.
Comentaris