COM HO PUC OBLIDAR, LLUÍS?

 No hi ha Gimlet per a tothom – Cúpula Venus 1981, FOTO (desconegut)
(amb Ricard Borràs i Lluís Vidal al piano)

Música per a nosaltres: Good Night - take10 SI guit take 5, RS '2018 – The Beatles

Fa cosa d’un mes que vaig saber pel Ferran Toutain que havies mort. Un missatge breu i descarnat al Whatsapp i ja està. No m’ho vaig creure, no ho volia creure, no podia haver-te passat a tu. I encara et vaig enviar un missatge, “va tot bé?”. No gosava telefonar-te i no vas respondre al missatge, és clar. Poc després confirmava l’evidència.

Com puc oblidar, Lluís, que ens coneguérem en un assaig de teatre on em dugué en Xavi Casado? Jo era el nou i tu el pianista. En un no res vam connectar tot parlant dels Beatles i al dia següent creàvem el primer tema per a un breu poema de l’obra.

Com vols que no recordi les tardes que van seguir? A l’habitació fosca del piano, a casa teva, a Gràcia, tu acaronant les tecles i jo les cordes de la guitarra. Tu eres John i jo, George. I desgranàvem cançons de John i Paul i George i Ringo, només interrompudes per alguna escapada eventual al teu jardí escanyolit del carrer Sors, a Gràcia, enfonsats entre edificis més alts, per submergir-nos tot seguit en Summer ‘68, Grantchester Meadows, el Cagu’m Déu o qualsevol altre tema dels Pink Floyd. Ulls clucs, ens ho explicàvem atropelladament, abstrets i concentrats en la ceguesa psicodèlica, a la teva habitació tan clara perquè donava al jardí, i que ens acollia quan volíem aïllar-nos.

Com puc oblidar el teu aire entre despistat i vulnerable dels primers dies als Oriols? Ens lliuràvem, esbojarrats, a fer teatre, música i amistat, amb en Joan Ollé, la Marta Mas, o en Ferran, o en Lisard, aliens a què dibuixàvem els primers gargots del que va acabaria essent Dagoll-Dagom. Aquells dies que vivíem infinits i esdeveníem, tots nosaltres, immortals.

Com puc oblidar la màgia? En sortir al carrer des de casa, com un home lliure per primera vegada, el dia que havia tornat de la mili, Jo feia cap al Zeleste pels carrerons estimats del Raval i del Gòtic. I tu, precisament tu, de bracet amb l’Anna Isant, vau entrar a la plaça de Sant Jaume des del carrer Ciutat, just quan jo la trepitjava baixant per Sant Honorat. Ningú més a la plaça a les onze i cinc de la nit. Contents i abraçats, tots tres vam mirar l’hora al rellotge de l’ajuntament, convençuts que era màgia el que ens havia menat al mateix lloc, a la mateixa hora i al mateix planeta.

Com puc oblidar el dia trist en què l’Anna, el “Pallas”, el Joan Descarga i una colla d’amics, vam tallar la teva cabellera rossa? Parties a la mili. Recordo haver guardat un floc dels teus cabells en un sobre, inspirant-me vagament en la cançó d’Àdamo. I el sobre encara existeix, i els cabells segueixen a dins, com una sentència.

Havent emprès camins professionals diferents, tu cap a la música i jo cap al teatre, mantinguérem el contacte i aprofundirem en l’amistat mentre cantàvem al metro cançons de Crosby, Stills & Nash, de tant en tant.

Com vols que no recordi quan et vas apuntar al Gimlet, malgrat ser un espectacle, escrit, assajat i estrenat en només 23 dies? Malament, però de pressa! I un èxit de públic i de crítica sorprenents. Vas ser el pianista del Kit-Kats i, al capdavall, l’assassí de la pobra noia morta que es passava tota la funció estirada sobre l’escenari. Naturalment, vas escollir els temes musicals i vas regalar autenticitat en viu, en aquells temps encara una gosadia. L’encert de Flamingo que pintà de negre el clima de la Cúpula, o la quarta Dansa Hongaresa de Brahms que dramatitzà el perfil tragicòmic de l’estanquera esdevinguda una corista desenganyada dels homes i de la vida en general. Com vols que oblidi les partitures per a quartet de corda que vas escriure per al Ferrer i Guàrdia? Sense pressupost, les vas interpretar tu mateix al piano el dia de l’estrena al Festival de Sitges d’aquell, sembla mentida, tant llunyà mil nou-cents vuitanta-un. Ens sentíem poderosos, no pas per l’èxit o el fracàs del que vam crear junts, si no tant sols pel fet de fer-ho, simplement. Maduràvem generosos i encara, de tant en tant, tornàvem a ser adolescents i tu eres John, de nou, i jo George.

Com puc oblidar que mai no ens hem trobat a Menorca? Un viatge que quedarà pendent mentre sento que has arrencat un tros de mi. Un viatge que no es podrà sumar als moments, els llocs o les evocacions que ja no podré contrastar. La primera nit a Sant Pere, jo amb la Irene i tu amb la Margarita, el dia que vau engendrar el vostre fill. L’aventura al Port de la Selva, el pis de Consell de Cent, The Conyac Queen Has Gone, Crazy Man Michael, els assajos hivernals al Tibidabo a la torre dels Canivell, el viatge a València amb en Joan i la Tete Matutano, The Incredible String Band al Palau, la nit d’amics pendents del telèfon i del teu futur matrimoni, la iaia coixa, la que teníem guardada al balcó per si plovia, la tanda de “recitals” als aleshores anomenats manicomis...

Com vols que oblidi que he fet tard? He col·leccionat durant anys àudios dels Beatles. Assajos de quan els fabs eren encara uns nens de postguerra, l’any 59; entrevistes, concerts, programes de ràdio, col·laboracions amb altres músics, sessions d’estudi i de Get Back, les nadales. Mai no he trobat prou complerta la col·lecció ni m’ha semblat prou ordenada com per regalar-te’n una còpia i gaudir-la amb tu, orgullós del que he arribat a trobar i de com n’era d’aproximada la idea que ens havíem fet de la vida del grup. I he fet tard, lamentablement tard. M’agradaria que, com en aquella nit de màgia, aturada a les onze i cinc, aquesta et fes arribar una versió alternativa de We Can Work It Out, sí, aquella d’entre les preferides en la qual sempre hi trobàvem a faltar més presència de l’harmònium. Aquí la tens, doncs. Espero que t’arribi com quan ens trobàvem al cuarto fosc, un piano, una guitarra, i dos amics.

Vilanova i la Geltrú, 2022-2023

Lluís Vidal l'any 79, fent de Pellicer amb Els Musclins

(Ferran Toutain i Carles Monner, entre altres)