EL PETÓ (GIRL)

Música del temps, toca-discs: Girl – The Beatles

Situem-nos. 

Deixava enrere l’estiu a darrers de setembre, quan els dies brillen i la llum daurada d’un sol gastat fa avançar el temps amb lentitud desesperant, a la inversa que les nostres voluntats d’aleshores. Cap al tard, quan el xisclar estereofònic de falciots i orenetes anunciava un capvespre mandrós darrere Clivilleres i el sol envermellia entre una foscor violeta i morada, assaboria el desconegut oferint-me hores i hores per somiar.. En ocasions a la falda de Sant Jeroni, ben ajaçat entre mates de fanal i romaní, en altres vagarejant pels voltants de l’antiga fàbrica del Valls a la part frondosa de la riera i freqüentment  encuriosit per un futur, barreja de nadal i setmana santa en blanc i negre.

Sovint, també em trobava pensant en ella, un dia i un altre, i un tercer, i sempre en tecnicolor. Des de la festa major, el primer diumenge d’agost, que no havia gosat dirigir-li la paraula, més enllà dels jocs entre canalla i les breus salutacions de diumenge, a l’església o al vermut del “Centro”. I ara, en el darrer moment, en el dia de la tornada familiar a Barcelona, em sentia deprimit davant la perspectiva rutinària de l’hivern. Quan la vaig aturar a la plaça de les Eres superant la meva vergonya, ella restà dreta aguantant la bicicleta i esperant amb un somriure el que li hagués de dir. Era esvelta, de cara petita, bonica i alegre, i amb la cabellera daurada voleiant per omplir el meu món.

-      L’Elies m’ha dit que t’agrado, vaig deixar-li anar amb una certa rudesa.

No hi va haver resposta, només una vermellor que li cobrí la cara i la mirada que s’enfoca cap al manillar de la bici, terra de ningú. Vaig haver de fer un segon esforç.

-      Ah doncs, (tossera), això... que, (més tossera), que pots comptar amb mi, llençat així, com qui demana pas al tramvia.  

-      Ah ... gràcies!

Això havia passat l’estiu anterior i ara, mentre dinava amb la família al menjador de casa, sentia que m’enfrontava a unes noves vacances, amb catorze anys recent complerts i amb les expectatives més incertes que mai. Estàvem ja a les postres quan vaig sentir diverses frenades de bicicleta a la terra del carrer. Em vaig aixecar d’una revolada. 

-      On vas? Al pare no li agradava que ens aixequéssim de taula.

-      Al vàter... 

-      Lavaaabo..., va dir la mare de sota veu.

Per fi el retrobament tant desitjat que aclariria la incògnita deixada en suspens feia gairebé un any! L’un a la finestra, l’altra dempeus al mig de la placeta, enravenada i amb la bicicleta entre les cames. No podíem parlar, però sí fer-nos senyes amb les mans. Vam quedar al Pont Nou, un lloc per on no hi passava gairebé ningú. 

Quan passà l’hora feixuga de la migdiada i la calor començava a fugir del poble, vaig treure la bicicleta del portal i em vaig llançar als carrers deserts,  per ca la Manuela per no ser vist. No em vaig aturar fins que la vaig veure al costat d’un dels plàtans, passat el Pont Nou. Vam amagar les bicicletes entre les canyes del torrent per si havíem d’amagar-nos i vam dibuixar cerimoniosament a l’escorça d’un dels plàtans, un cor i una sageta travessant les nostres inicials. Ens asseguérem en un marge apartat i romanguérem immòbils, guaitant algun punt entre els turons coronats per petits boscos de pins i alzines. Ens deixarem agombolar per la brisa i el zic-zic de les cigales incapaços d’articular cap paraula. Que diferent de com ho havia somiat! Un diàleg audaç i seductor ho explicaria tot, mentre que l’emoció es materialitzaria de tal manera com ni havia gosat imaginar. Com havia esperat aquell moment, com l’havia desitjat! I ara cap dels dos sabíem què dir-nos.

-      Has canviat de parer? Negà amb el cap i em vaig sentir forçat a declarar-me.

-      No, jo tampoc. Jo... jo... tot segueix igual. 

Un cop de vent remogué les copes dels arbres com una onada quan ve de lluny. Gairebé sense saber com, ens trobaren pedalant carretera enllà. Tots dos desitjaven trobar un motiu, un lloc, un senyal d’allò que encara no sabíem que cercaven plegats. Avançarem en silenci, concentrats en el pedaleig i en la respiració. I el temps no passava, tot i que la tarda queia amb parsimònia i el tint daurat de l’horabaixa cobria vinyes i rostolls, talment respectés el nostre astorament. Els dos sentíem, sense comprendre, un desig indefinit i profund de contacte i els cors accelerats ens dificultaven la respiració. Ens explicàrem tot el que havíem fet o deixat de fer per l’altre, com de llarg se’ns havia fet l’hivern desitjant desesperadament veure’ns. Em mirà als ulls i els dos envermellirem.

-      Per fi ens podem veure... – deixà anar. 

-      Sí... 

El silenci greu es presentà de nou per accelerar els cors i ens atrapà una plenitud desconeguda fins aquell instant. El mormol de l’aigua del torrent, la remor llunyana d’un tractor , els xiscles de falciots, orenetes i pardals palesaven la nostra timidesa . De sobte el frec d’una roba  i una olor nova, com de farina d’arròs se m’acostà per deixar-me la pressió fresca i humida d’uns llavis a la meva galta. Vaig sentir un atordiment que m’esgarrifà , el temps s’aturà i jo m’endinsava més i més en l’espiral humit i roent dels llavis que m’acollien. Va ser un llampec lent que se sostenia en el temps. 

-      Em sembla que t’estimo, vaig deixar anar amb veu rogallosa.

Cadascun de nosaltres vam saber en aquell mateix moment que havíem travessat una porta que restaria oberta ja per sempre més. 

-      Ja era hora que ho diguessis! digué amb un fil de veu, - Com sou els xicotots!