Música del temps, ràdio: A Swingin' Safari - Billy Vaughan
Anàvem a caçar capgrossos a la riera. Les cames ens guiaven expertes, emblanquides per la pols del camí. El silenci dels horts, el parpelleig dels pàmpols a les vinyes, els ziu-zius eixordadors de les cigales als barrancs ens envoltaven en una d'aquelles tardes llargues d’agost. Eren quarts de sis de la tarda, i ja dúiem a les nostres esquenes sis setmanes ben bones de vacances. A aquelles alçades de l'estiu, l’amistat renovada cada any després de viure en mons separats a l’hivern ja havia quallat en les complicitats. L’Amadeu de cal Correu, un noi veí de la meva edat, i jo, ens trobàvem o anàvem a buscar a casa pel matí i la tarda, i encara a l’hora de prendre la fresca al carrer, després de sopar, tornàvem a trobar-nos amb la resta de la canalla del carrer. La Dolors de ca l'Escalfet, la Perrutxa i la Perrutxeta i la Roser de ca l'Angeleta amb en Josep de Cal Just, l'Amadeu i jo, esgotàvem les hores abans d'anar a dormir de mala gana. Ara caminava al meu davant, l’Amadeu, amb els pantalons d’un blau descolorit de treballador, probablement aprofitats d’uns d'anar a la vinya del pare, la camisa de quadres descolorits mal cordada i cobert el cap amb un barret de palla espellifat. Jo, tot i ser de ciutat, anava més o menys com ell, només que jo no tenia barret de palla. Sempre havia cobejat tenir-ne un dels de debò, dels gastats d’aquella manera especial feta de suor del temps i del treball gastador del camp.
Caminàvem l’un darrera l’altra pel caminet que vorejava els marges de la riera, ara sota d’uns plàtans centenaris d’ombra fresca i fent altes gambades per trepitjar l’herba d crits animals esafiant que ens arribava més amunt dels genolls. No calia dir-nos res. Ens aturàrem davant l'ampli meandre on la riera s’eixampla fins quasi bé estancar-se. Deixarem les canyes de bambú amb què a vegades intentàvem inútilment pescar i ens dirigírem cap un dels límits de la Devesa, per emparrar-nos fins una vinya que tenia uns quants presseguers. Ens posàrem dos o tres fruits calents pel sol a les butxaques i tornàrem a buscar les canyes per prosseguir el camí. Un toc de campana ens arribà des del poble per recordar-nos que pertanyíem a aquell món. Ens asseguérem al costat de la mina per abeurar-nos i amb un bri de fanal a la boca l'Amadeu, com qui l'hi ha vingut un pensament sobtat, es girà:
- Vas vore sa mare de la Tina, ahir?
La Tina de ca l'Herrando era la nena que m’agradava a Sant Pere. Era bonica, molt exoribida i filla d’un dels dos cacics del poble. Potser degut a això poques vegades havia pogut ballar amb ella a la Festa Major o al ball del Most, en acabar la verema i, per tant, quasi no havia tingut ocasions de parlar-hi.
Em va sorprendre la pregunta directa de l’Amadeu, doncs coneixia perfectament com jo voltava prop de casa seva, amb la bici, per mirar de trobàr-me-la casualment pel carrer.
- Sí... a la sortida de ca la Maria Lluïsa – vaig respondre desconcertat.
Però si cada ens dia la trobem! vaig pensar. Entre setmana, a les tardes, voltàvem amb bici fins que les nenes del poble sortien de ca la Maria Lluïsa, la qual les ensenyava a cosir durant les hores lentes de la tarda, quan els carrers eren un bany de sol, el parrupar dels coloms i els drings metàl·lics de les per-sianes en topar contra les baranes dels balcons.
- Espera un fill - va deixar anar tot d’una.
- I com ho saps?
- Se’ls infla la panxa... - En veure la meva cara de sorpresa ,va decidir precisar.
- ... con esperen un fill se’ls infla la panxa... –. I això era tot? Preguntant innocentment o bé fent-me l’entès vaig anar estirant del fil fins que em vaig construïr la meva pròpia nebulosa de tot un porcés nou i incomprensible per mi que ni aquella nit ni les següents em va permetre agafar el son amb la facilitat habitual en mi. No em feia gràcia la idea de com aquella cosa, que tot just feia poc que havia fet les primeres crescudes, podia encaixar dins el llombrígol d’una nena. Entenia que devia fer molt de mal i em semblava decebedor haver de fer allò per tenir fills. M'inquietava el difícil que resultaria convèncer la Tina o qualsevol altra noia d'haver de fer allò per tenir un fill. Per sort, vaig pensar jo, els fills no es tenen fins que no et fas gran, encara queda molt temps, quasi una eternitat, em semblava sense encara ni saber-ne el sentit,.Arribats aquí tot se'm va fer més suportable, però a partir d'aquell dia, quan corria amb la bici al costat de la Tina la mirava d'una manera diferent i intentava comprendre el seu cos i el meu. Va ser d'aquesta manera com anà despertant la sexualitat en mi, doncs tot i que encara no ho acabava de relacionar tot l'afer amb el plaer, si que em provocava emocions imperioses que reclamàven proximitat.
La Tina, mai no en va saber res dels meus afanys, van passar els anys i vaig perdre l'interès doncs ella mai no va manifestar-ne cap d'interès per mi; això no treu que, en el record, la senti una mica com una amant, doncs ella, sense saber-ho, va inspirar alguns dels meus primers passos maldestres cap a l'adolescència.
Comentaris