Julia (Lennon & McCartney) - A Girl Called Eddy Bona nit poesia, pantalons curts i cabells llargs, ressons de catedral. Bona nit Petit Príncep, solitari arpeig de Júlia, olor de pintura, fusta i fred. Bona nit carpa de circ amb domador d'infants. Bona nit xiclets de Valls, margarina Xirgu, l'abominable hombre de las nueve, cadavres exquisits i manifest Dadà. Bona nit Port Lligat i Salvador Dalí amb paper de plata. Bona nit, Naranjita. Bona nit despatx d'Aribau, aroma d'Imedio amb música francesa. Bona nit Erik Satie i les nits de Sants Joans. Angelito constipado cielo, messies salvatge. Bona nit fulls en blanc regalats a atònits vianants. Fundes de guitarra al Pastís, bona nit je ne regrette rien. A prendre a viure i oblidar velles costums.  J'ai perdu ma plumme dans le jardin de ma tante. Bona nit. Bona nit Gespa-Price, versos senzills tallats amb mètrica noble que potser seran cançó. Bona nit campaneta daurada, inacabades nits de clavells, berenats de matinada

Música del dia: Fanfàrria Maragall - Carles Santos Aquella nit quasi no havia dormit, inquiet per la barreja de nervis, emoció, responsabilitat, curiositat i ganes de saber com acabaria tot. El nostre equip de regidors -Stage Managers segons els crèdits del llibre sobre de les cerimònies olímpiques-, la Cristina Sánchez, la Maria Barahona, en Joan Peris, un altre regidor que lamentablement he oblidat el seu nom, i jo, teníem una gran, diria que immensa, responsabilitat al davant. Probablement la mateixa que, si fa no fa, tenien una vintena més de regidors/es que, repartits entre l’Estadi Olímpic, i altres dos espais des d’on enviarien a l’espai escènic, el propi estadi de Montjuïc, a milers de participants voluntaris a la Cerimònia d’Obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El nostre equip, els del Palau Sant Jordi, teníem la responsabilitat d’acomodar els 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, a les graderies del Palau Sant Jordi, cridar-los quan fos e

Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol . Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se . Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cor

LA PISSARRA "La Pissarra" va ser durant la tardor de 1990 i l'hivern de 1991, un element clau en la vida de Riudebitlles. La tàpia pintada de blanc que segellava les entrades del que havia estat Ca la Paions, al carrer major cantonada amb el carrer de l'estanc, de Riudebitlles, es convertí durant uns mesos i gràcies a l'estupidesa del batlle del moment, Joan Llort, en un punt de llibertat d'expressió, en un joc d'intriga el qual va planar per sobre les converses de cafè, als bars o a les botigues i que, al capdavall va significar la derrota de l'alcalde i la desfeta del seu partit a les següents municipals que tingueren lloc a la primavera. La cosa havia començat a finals d'estiu quan al poble es vivia amb certa incomoditat i preocupació per part del veïnat, la canalització de gas pel mig del carrer Nou, autoritzat per l'ajuntament de manera bastant opaca i d'esquena a diversos sectors de la població, els de més edat, uns quants ecologist