Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young
La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol. Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se. Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cortina, s’obria un ampli vestíbul que conservava un vell taulell de fusta, i se submergia en el silenci que entrava del carrer “Plateria” pel gran portal, flanquejat per un aparador de grans dimensions, a través del qual es veia l’exterior.
Aleshores, amb el retruny sonor de fons i avançant cap al carrer, podies adonar-te que havies canviat de món.
I va ser allí on ens trobàrem per primer cop.
Jo ja havia deixat enrere la cortina per tornar cap a casa xino-xano, quan ella va entrar des del carrer. De manera natural ens vam saludar, però unes passes després de creuar-nos vaig girar-me i la vaig aturar.
Disculpa, oi que ens coneixem?
Vaig adonar-me a l’instant del reflex brillant de curiositat als seus ulls i de la satisfacció que em va causar.
Si, d’alguna cosa... Crec que ens hem vist, segur...
Em sentia còmode.
Jo m’anava a fer un “joint”, si vols...?
No s’ho pensà dues vegades. Es posà les mans dins la gavardina i avançà cap a mi.
Mentre jo anava preparant el porro d’un haixix de Caixmir que et posava del revés, vam anar preguntant-nos de quins ambients ens podíem tenir vistos. Ella es deia Eva, estava fent un grau superior de Belles Arts a la Massana i no tenia res a veure amb el teatre.
Conformats, acceptarem la situació i creuàrem la cortina amb la conseqüent pujada d’adrenalina. Entre la gent, avançarem, cap a la taula on hi havia la Montse, la Rosa, l’Anabel, el Pepe, el Cesc i l’Artur. Feia temps que, alternant les persones, era una de les tertúlies habituals. I els dos ens hi dirigíem, i els dos vam buscar sengles cadires buides, i els dos vam seure. Va ser la Rosa qui ens va presentar:
Eva, Quico, Quico, Eva...
Vam creuar una llambregada i esclatarem a riure davant la sorpresa dels presents. Ja no vàrem deixar de riure en tota la nit.
Comentaris