LA PISSARRA DE RIUDEBITLLES

LA PISSARRA

"La Pissarra" va ser durant la tardor de 1990 i l'hivern de 1991, un element clau en la vida de Riudebitlles.

La tàpia pintada de blanc que segellava les entrades del que havia estat Ca la Paions, al carrer major cantonada amb el carrer de l'estanc, de Riudebitlles, es convertí durant uns mesos i gràcies a l'estupidesa del batlle del moment, Joan Llort, en un punt de llibertat d'expressió, en un joc d'intriga el qual va planar per sobre les converses de cafè, als bars o a les botigues i que, al capdavall va significar la derrota de l'alcalde i la desfeta del seu partit a les següents municipals que tingueren lloc a la primavera.

La cosa havia començat a finals d'estiu quan al poble es vivia amb certa incomoditat i preocupació per part del veïnat, la canalització de gas pel mig del carrer Nou, autoritzat per l'ajuntament de manera bastant opaca i d'esquena a diversos sectors de la població, els de més edat, uns quants ecologistes o una part del jovent de l'esquerra independentista que es començava a organitzar políticament. Uns desconfiaven i els preocupava la seguretat del projecte, altres es queixaven de la manca de transparència o de com s'havien pres els acords i encara hi havia qui sospitava de presumptes beneficis econòmics per a l'alcalde.

Com que el poble és petit, un parell de milers d'habitants l'any 1991, les xafarderies, les converses interessades o els xiuxiuejos a cau d'orella, han estat, des que tinc ús de raó, els canals habituals  d'informació. No és d'estranyar, doncs, que a la qüestió del gas s'hi sumessin altres rumors. Que si s'estava construint una torre a Torrelles de Foix, en realitat d'on ell provenia; que si tenia una amant entre alguna de les secretàries del consistori, que si a vegades es trobava amb ella al seu despatx a altes hores de la matinada. 

Així que al poble hi havia un malestar soterrat. Per les obres del gas, pels rumors, els qui afirmaven que eren certs o els qui  argumentava que eren interessats i difosos pels adversaris polítics. Tanta tibantor i tant petit com era el poble esdevenia un pou de desconfiances, divisió en capelletes on ser dels uns no era ben vist pels altres i afavoria un clima resclosit que sumia a la població en una mena d'atordiment silenciós.

És en aquest marc que la papallona en batre les ales d'una acció que en qualsevol altre moment hauria passat absolutament desapercebuda i degut a la imperícia de l'alcalde Llort, en pocs mesos esdevingué una tempesta de considerables repercussions, que marcà en bona part el futur polític immediat de Riudebitlles. I aquesta tempesta es concentrà en la cruïlla de carrers on es trobava el que més endavant, l'anonimat popular motejaria com La Pissarra.

(FOTO: David Ribas)

CAMÍ DEL 3 DE GENER

En aquella època, de la mà de David Ribas i amb altres artistes del camp de les arts plàstiques de la comarca participàvem en accions, intervencions, instal·lacions, enviroanaments o performances. En David és un artista plàstic fascinat des de sempre en la trajectòria i la filosofia contra-artística de Marcel Duchamp, un dels pares de la contra-cultura dels anys 60/70. En Marcel Duchamp va ser, per exemple, creador del moviment anarco-artístic Fluxus, al qual va pertànyer l'activista artística Yoko Ono.

Va ser ell qui em va fer caure en el magnífic espai rectangular, buit i pintat de blanc que semblava demanar algun tipus d’intervenció. La primera pintada que se’ns va acudir va ser feta de matinada, en una nit freda del mes d'octubre. "El Llort, el mico i el Senyor de Puerto Rico... I la Cabestany", sense cap altra intenció que deixar-hi un joc de paraules relacionat amb l’ambient enrarit. En un poble amb escassa activitat social la pintada va generar una certa intriga i la pregunta que sobrevolava les converses era qui devia ser que havia pintat allò. En Llort, l'alcalde, que no devia tenir pas una gran capacitat de comprensió, va mostrar una nul·la visió estratègica en fer esborrar la pintada l’endemà mateix, ordenant tornar a pintar de blanc el mur, deixant-lo llest per a una nova intervenció. Al cap de dos dies més, ja hi tornava a lluir una nova pintada: “El Llort, el Gómez... i els micos”. Com que el tal Gómez era en aquells moments el cap de l’oposició, la pintada que l’incloïa va desconcertar als comentaristes de cafè. Si no eren els contraris al partit de l’alcalde, qui podia ser l’autor d’aquella conxorxa? Però l’alcalde va insistir en l’error estratègic i la feu esborrar de nou, per sort deixant la paret immaculada per a noves intervencions. Marededeu quina en va fer! A cada tornada d'una "farra", (per aquella època sovintejaven), miràvem la paret i, si l'havien repintat de blanc, nosaltres hi pintàvem alguna nova frase, al·lusiva sempre. Fins i tot hi van començar a aparèixer pintades que mai no hem sabut qui les havia fet. En recordo especialment una: “El Achunta miente”; o la resposta d’algú altre: “L’ajuntament és molt maco i molt eficaç”. A aquestes alçades en David ja havia preparat una plantilla sobre cartró de manera que mentre ell escrivia el contingut de la pintada prevista, jo aplicava la plantilla en un angle de l’espai deixant-hi escrit “Espai reservat per insultar l’ajuntament”. D’alguna manera havíem obert una porta, la gent espontàniament va començar a anomenar aquella paret “la pissarra”, doncs s’anava pintant, esborrant i tornant a pintar, durant ben bé dos o tres mesos. La gent ja no parlava d'altra cosa i, d’esbrinar qui n’eren els autors de les pintades, els motius de les converses van passar a un debat obert sobre els motius d’aquestes o sobre si l’ajuntament feia o no el ridícul, mentre que les bromes sobre l’alcalde i el consistori en general es mesclaren amb el rum-rum de xafarderies que corrien de boca en boca.

I arribà la frase que ho precipità tot: “Tot se sap”. Els tertulians començaren a preguntar-se a què podia referir-se aquell “TOT”i, mentre especulaven, sorgien de nou els rumors, transmesos ara en veu alta,  omplint de contingut l’adjectiu de manera real i tangible. L'alcalde va perdre definitivament els papers el dia que ens preparà una trampa amb un dels municipals contractats fora del poble al qual va fer passar amagat en una antiga peixateria que hi havia davant per davant de “la Pissarra" qui sap quantes nits. Fins que al final va poder caçar-nos mentre fèiem la inacabada pintada final. El noi va córrer darrera nostre i m’encalçà a mi, conduint-me tot seguit emmanillat a l’ajuntament. En David va poder fer desaparèixer els esprais  de pintura mentre que jo, sense cap rastre de pintura a les mans, vaig negar l’evidència. L’Alcalde era a l’edifici de l’ajuntament, curiosament a les 3 de la matinada. No em va voler veure, afirmà que no em coneixia de res i va fer venir la guàrdiacivil de Sant Quintí. La cosa no va passar d’aquí pel que fa a la denúncia però la poca popularitat de l’alcalde es va fer miques, sobretot pel fet que no volgués reconèixer un veí del poble.

(FOTO: David Ribas)

LA PERFORMANCE

Insatisfets encara tot i una certa onada de popularitat i d'acord amb les tesis de Duchamp sobre el fet de transformar en acció artística qualsevol de les activitats quotidianes de l'ésser humà, vam sol·licitar al propi alcalde a través del registre de l'ajuntament, permís per fer un acte d’homenatge al Capità Haddock, que vam convertir en un acte d'agraïment a l’alcalde Llort per facilitar-nos tanta inspiració. El vam signar com a Loch Lommond, que era la “marca” que ja havíem utilitzat en altres intervencions anteriors.

Aquest Homentge al Capità Haddock, dut a terme el diumenge 13 de gener de 1991, després de missa major, va consistir en pintar un buf amb un "Caguenjudes" a la paret de la Pissarra que imitava el grafisme d’Hergé. Això ho va fer en David, naturalment. Entretant, jo exposava al públic la cronologia dels fets al públic que sortia de missa sobre una caixa de fruita, modest homenatge als speakers anglesos. L’acte el vam cloure llegint plegats un recull dels insults característics del capità Haddock al llarg dels diversos llibres de Tintín. Tota la història va tenir una certa repercussió a la premsa comarcal que havia estat convidada a l’acte públic.

Ah, per cert, l'alcalde va perdre les següents eleccions i el seu grup va passar de set regidors en un consistori d’onze, a només tenir-ne un. El seu partit va tardar vint anys en poder tornar a governar, naturalment que amb un nou candidat. No hi havia cap intencionat política d’entrada en la nostra gamberrada, però poc a poc, els errors de l’ajuntament ens van anar assenyalant cadascun dels passos següents. Qui ho diu que l'art no canvia el món?

Llista d’insults llegits.

filibuster, carn de forca, pinxo de carreró de fanal borni, escurçó, venedor de catifes, gasteròpode, fart de guixes, caníbal, ictiosaure, mort de gana, blancabotarut, colominot, ababaiat dels Càrpats, trepa de patums, llamp de rellamp i de contrarellamp, bandit, carnestoltes, dromedari, antropòfag, trinxeraire de la carretera, salvatge de la selva negra del mal rellamp, tastapallofes, sinalvacunàtic, tarambana, bufa-canyes, carabassot, ciclomàtics, patuleia de farsants, tinyosos, esbotzats, fantasmes, mal llamp, cretins, malvats, saltimbanquis, espasmòdics, assassins, noctàmbuls, paràsits, menja-bròquils, mamarratxos, ganàpia, esqueixat, escanyolit, esquitx de mosca morta, moneta endimoniada, miniatura amb faldilles, torturador, caníbal, mil milions de llamps i trons, trapella, desgraciat, tanoca, espellofat, ganduls, desgraviat, rabassut, esparracat, covard, criminal de carretera, mata gallines, tros de quòniam, miserable, cretí, ni que et trenqui la nou del coll per la borda saltaràs, bèstia, cafre, valent, borinot, grata-pallers, calces tristes, falciot, salta-bardisses, pallassot, llagosta de rostoll, cataplasma, fart de seques, mussol de campanar, mariner de safareig, gallineta, mones pelades, cul vermell, mico filós, macaco, bolingues, venjança, barrant, aventurer, deshonrat, clatelluts, filantròpics, salvatges, carcamals, llenyuts, ensofrats, diabòlics, mariners de safareig, autòcrates, gripaus, decrèpits, criminals, paràsits, mala-pells, filibuster, vegetarià, salta-marges, pirata, corsari, arlequí, rabassut, sarcòfag, malfactor, catacroti, bergant, rovellat, llunàtic, botxí, vagabund, iconoclasta, numismàtic, estrenyedor, arvicòlid, esbalandrat, microbi, alcaldada!