Passa al contingut principal

DETINGUT!


Música del temps: pisos francs: La fera ferotge - Ovidi Montllor

A finals de febrer de 1972, els grisos, la polícia espanyola col·loquialment, em van detenir durant una de les "catalunyades", manifestacions convocades boca-orella que tenien lloc pels volts de la plaça Catalunya sense lemes, ni consignes, ni recorreguts previstos. Simplement, els manifestants clandestins i vianants ens creuàvem mirant-nos de reüll fins que activistes d'alguns partits, tots prohibits meuns els del "movimiento", cridaven un eslògan o picaven de mans, mentre que la resta seguíem l'improvisada consigna. D'aquell dia recordo que es cridava "han matado un compañero" per denunciar la mort d'un treballador del Baix Llobregat per trets dels antidisturbis.

En una de les corredisses Rambles avall per fugir dels cops de porra dels grisos, vam girar corrents per Pintor Fortuny amb la noia amb qui sortia, la Irene Antic. Gran error, doncs allí esperaven una colla de secretes de la brigada político-social. Quan vam girar-nos per rectificar la direcció de la nostra fugida, la meva companya va caure al terra i vaig aturar-me uns segons per tal d'ajudar-la a aixecar-se. En arrencar a corre de nou vaig topar-me de cara amb un dels grisos que ens perseguia des de Canaletes i, clar, em va detenir i m'obligà a recollir tres o quatre octavetes del terra que algú havia escampat a l'estil tradicional, és a dir, llançant-ne un grapat per damunt dels caps de la gent. Per sort la Irene es va poder escapolir. Com que l'actuació dels grisos havia estat una emboscada per fer-nos córrer cap on poder atrapar-nos, hi va haver força detinguts als quals que empenyien a batzegades cap a l'interior del vestíbul de l'hotel Manila, al mateix carrer Pintor Fortuny i on s'havia establert el centre principal de detenció. Allí ens tingueren retinguts durant una hora o poc més, ens identificaren i tot seguit ens conduïren emmanillats i muntats en diversos Land Rover, cap a Via Laietana, que era com es coneixia popularment la comissaria situada al número 43. Al vehicle on em feren pujar ja hi havia un noi i una noia als que no coneixia de res. Mesos més tard, però, quan ens varen jutjar al Tribunal de Orden Público, actual Audiéncia Nacional, ens acusaven junts a tots tres com si forméssim part de manera organitzada d'un mateix piquet, tot i que en entrar a comissaria ens perdérem de vista i només havíem coincidit en el mateix vehicle de trasllat..

En el primer moment de prendre nota de la denúncia, crec que al primer pis, un agent d'uniforme que no era no el que m'havia detingut, va deixar anar un gran fardell d'octavetes lligades amb cordill sobre la taula de qui redactava la denúncia en una màquina d'escriure antiga i a la velocitat de sis o set lletres per minut. Com a molt..

- Llevaba esto, digué l'agent d'uniforme entre un tuf d'alcohol.

- No... jo no... Hay una confusión, vaig dir de bona fe, convençut que em prenien per un altre. Ingenu de mi!

- Tu te callas! Ya tendrás tiempo para hablar. I aquí es va acabar la discussió.

Aleshores va venir el protocol, una novetat per mi. Fora cinturó, fora cordons de les sabates, fora tot el contingut de les butxaques, un escorcoll exhaustiu  i cap al segon soterrani. El petit espai rectangular i humit de la cel·la que hi havia darrere la porta de barrots de ferro era com les altres cinc o sis cel·les i pudia a Zotal, un desinfectant de l'època. Sense bombeta, era fosc i buit, tret d'un banc massís de ciment on hi seia pacient un home gran que es va presentar com "El Plata", suposadament un sindicalista de les Plataformas Obreras del Baix Llobregat. Mai no he sabut si era realment qui deia ser, o si era algú que estava allí per sostreure informació. El cas és que em va veure tant espantat que, per tranquil·litzar-me, no parà d'intentar establir una conversa fins que al cap de no massa estona el van cridar a declarar, per no veure'l mai més. Amb tot, les seves paraules, que semblaven sinceres, van tenir el seu efecte balsàmic sobre el bloqueig que em dominava per saber-me detingut on era sabut que s'hi torturava. Tot i l'esglai, recordo un dels consells que "El Plata" em donà per retardar tant com pogués l'interrogatori: "tarda tanto cómo puedas aguantar en responder la primera pregunta, porqué después de una, vendrá otra, y otra, y otra...". Jo tenia por que em torturessin, la veritat. No formava part de cap organització i era conscient que no tenia cap informació per donar, provocant-me angoixa que es pensessin que els estava amagant noms o fets, negant-me a confessar-los. Vaig passar-me les hores que em separaren de l'interrogatori ponderant si calia admetre la meva participació en la manifestació, o no. Fer-los creure que havia passat per allí innocentment era bastant difícil, d'altra banda, renegar de la meva participació em semblava una renúncia. Em feia sentir covard, o col·laboracionista, o què sé jo. La veritat no era altra que la meva participació es devia en gran part a la curiositat, a la necessitat de sentir l'emoció i l'adrenalina de les corredisses. Era evident que no tindria cap credibilitat ni recorregut. Què havia de fer? Havia d'admetre la meva participació donant peu a més preguntes i posant en perill a la Irene, que era qui m'havia parlat de la "mani"? M'arriscava a posar potser en perill fins i tot la meva família, o companys del món del teatre? Totes les persones amb qui em relacionava a la Cova del Drac, l'Aurèlia Capmany, en Jaume Vidal-Alcover, en Pep Anton Codina, el meu germà Xavier, la Carme Sansa o en Pep Torrents, eren gent compromesa als que sovint buscaven les pessigolles. No ho tenia clar i em sentia confús, vulnerable i convençut que m'havia ficat en un joc que em superava, doncs, poruc com em sentia, temia no resistir cap dolor i que em fessin dir el que volguessin.

Però no va ser el cas per alguna raó que no imagino o potser perquè tot i tenir dinou anys tenia un aparença encara molt infantil. El cas és que l'interrogatori no fou dur, només em vaig emportar una bufetada amb la mà oberta que em feu trontollar el cervell i prou. Primer em va fer preguntes el que devia ser el policia bo. Era un home prim, de mitjana edat i cabell grisós que m'observava des d'una cara estreta, de trets marcats i embotida com la d'alguns alcohòlics. Restàrem una bona estona els dos asseguts a banda i banda d'una taula de despatx metàl·lica, ell revisant el que semblava la denúncia i jo consumint-me mentre esperava el pitjor. Quan començà a parlar, m'explicà que ell comprenia la joventut, que tenia un fill de la meva edat, però que no li entrava al cap la mania de portar els cabells llargs "cómo las niñas", moda que es veu que jo compartia amb el seu fill, segons deia. Paternalista i aparentment tranquil, de cop i volta, em confessà, com de passada, que havia conegut al meu germà Xavier. A en Xavi, jo el sabia organitzat en l'antifranquisme i era conscient, per exemple, que havia participat en la tancada d'intel·lectuals a Montserrat, feia poc més d'un any. Sabia que l'havien identificat i hagut d'anar a declarar, uns dies més tard, a la mateixa comissaria on jo em trobava aleshores. Evidentment em vaig posar en guàrdia quan em confessà que havia deduït el parentesc pels meus cognoms i no el vaig creure quan assegurà, com si fos un conegut, que feia temps que no el veia i que si sabia on o com el podria localitzar. Jo, que intentava fer el paper de bon nen que no ha trencat mai un plat i una mica ruc, vaig reconèixer que no sabia on vivia, cosa que era parcialment certa. Vaig assegurar que la causa era que estava mig barallat amb la família - em semblà creïble en aquell moment de joventut rebel que marxava aviat de la casa dels pares - i ho deixà passar per insistir en el tema de la mania de deixar-nos créixer els cabells. No se m'acudí res més que apartar-me'ls per deixar veure les orelles i, amb to compungit, li vaig deixar anar.

- Lo vé? Es que de pequeño en el colegio me llamaban Dumbo...

No sé com se'm va acudir, suposo que per tranquil·litzar-me a mi mateix, el cas és que a causa de l'adrenalina em vinguere llàgrimes als ulls. Em preguntà si fumava i, com per calmar-me, m'oferí un Celtas que vaig acceptar. Tragué un encenedor de la butxaca i me'l va encendre. En aquell mateix instant s'obrí la porta del despatx d'una revolada i entrà un policia més jove, alt i fornit, que es dirigí directament cap a mi.

- Qué hace éste fumando?

Pregunta retòrica, evidentment. I va venir l'hòstia que em feu saltar el cigarret d'entre els llavis. Aleshores com si fos una rutina més van fer la facècia de despatxar algun tema inconcret fins que el jove policia marxà per on havia entrat.

Es creà un silenci incòmode que el gat vell va allargar tant com va voler. Va remoure papers, es tragué i posà les ulleres diverses vegades comparant diversos fulls, s'aixecà, voltà amb passes pausades, com si reflexionés, tornà a asseure's... Jo em sentia desconcertat i realment espantat, doncs la cleca a la galta coïa, i el cap començava a fer-me mal a causa de la duresa de l'impacte contra el pòmul i l'orella. Amb gest estudiat mirà el rellotge, anuncià que el seu torn s'acabava aviat i que més valia que li digués alguna cosa de les octavetes que portava, de l'organització que les signava - la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) - o qualsevol altra cosa, per evitar que fos el jove policia, "un poco bruto", el que acabés l'interrogatori, doncs era el qui entraria en el seu lloc. Tornà a preguntar-me per l'adreça d'en Xavi. Jo tenia el vague coneixement que el meu germà, feia poc, havia llogat un pis al carrer de Provença, prop de la Sagrada Família, per bé que n'ignorava el número i el pis. Com m'havia aconsellat el Plata, vaig retardar tant com vaig poder la resposta, tot i que patint per si tornava el del mastegot. Al final, vaig fer veure que cedia.

- Ya le he dicho que no me llevo bién con mi família y que no sé dónde viven mis hermanos... pero me parece que vive por la zona de Sants, cerca del mercado...nunca he ido a su piso.

Va escriure alguna cosa barallant-se amb la màquina d'escriure i tornà el silenci incòmode. Acostumat a com escrivia de ràpid la mare a màquina, doncs havia estat taquimecanògrafa, aquell home escrivint amb els dos dits índex, les mans arronsades i buscant d'una en una les lletres, em semblà un pobre diable sense estudis. Suposo que qualsevol cosa anava bé per sentir-me fora d'aquella situació. Al cap d'uns minuts que se'm van fer eterns i sense dir res obrí la porta i sortí de l'habitació. Jo em vaig quedar acollonit, esperant que entrés el bèstia de la mà oberta, ni tant sols recordo si vaig signar la declaració, cosa que devia fer. Simplement no va passar res. Al cap d'una estona entrà un agent d'uniforme i em tornà a la cel·la. Devia ser cap a la una de la matinada. De la cel·la estant vaig sentir que algun dels detinguts que no podia veure explicava amb veu baixa a algú en una altra cel·la que no, que no es menjaria el "marrón" de la "pipa". Cap a la matinada em sobtà el brogit de persones obrint una porta i baixant les escales fins que, a través dels barrots vaig veure un detingut que ensopegava mig desmaiat entre dos policies d'uniforme. El deixaren caure a la cel·la del meu davant on restà immòbil, estès al terra. No recordo com, em vaig assabentar que portaven sis o set hores interrogant-lo. Al cap de deu o vint minuts com a molt, tornaren els policies cridant-lo pel seu nom i com que no responia, van omplir una una galleda amb aigua i li tiraren per sobre, a través dels barrots de la porta. Quan reaccionà, l'alçaren entre els dos i se l'endugueren de nou. Ja no el vaig veure més i jo ja no vaig poder dormir fins que, l'endemà al matí, a primera hora, em van traslladar amb altres presos cap al Palau de Justícia. Allí ens feren entrar en una cel·la molt gran on ja s'hi trobaven una vintena de detinguts més. Durant tot el dia ens van anar cridant pels nostres cognoms a declarar davant del jutge i, en el meu, em va tocar dels últims, cap a mitja tarda. Vaig complimentar davant el jutge un tràmit que gairebé no recordo, per després sortir al carrer, on m'hi esperaven, entre una munió de familiars d'altres detinguts, la Irene i en Lluís Vidal per una banda i els pares amb en Xavier, el meu germà, per una altra.

Al cap de pocs dies vaig ser detingut de nou, aquesta vegada amb en Xavier Casado, quan sortia de treballar a la Cova del Drac i per conduir sense carnet. Els dos fets no tenen absolutament cap relació entre ells, però el malentès que es va crear entre els meus cercles socials va ser sonat i tindrà el seu capítol. La detenció en la manifestació va tenir com a conseqüència lògica un judici davant el TOP (Tribunal de Orden Público, avui Audiencia Nacional). Però això és una altra història que, òbviament, continuarà.

Comentaris