HIGINIO PÉREZ MALDONADO

Música per a l'ocasió, de toca-discs: Todo Negro - Los Salvajes

(Cover de Paint It, Black - Rolling Stones)

L'any 1967 ballava Words, dels Bee Gees, a la terrassa del carrer d'Indústria, en un pis on vivia un company de classe, l'Humbert Alfageme, i on podíem organitzar festes de diumenge a la tarda amb noies del Virtèlia i el Talitha, sense pares.Cantava Cállate Niña, dels Pic-Nic, tot fumant-nos un cigarret a mitges amb en Lluís Cantó, mentre devoràvem l'entrepà de l'esmorzar, amagats a la porta dels lavabos del pati de l'escola. Seguia penjat de la Carme Boet que encara sortia amb l'Oriol Porcel. A l'estudi Toreski de Ràdio Barcelona, on aprenia a tocar la guitarra, intentava trobar els acords de La Casa del Sol Naixent, el clàssic de The Animals en l'extraordinària versió catalana d'Els Dracs, mentre participava en les activitats radiofòniques que oferia el Club Infantil i Juvenil que dirigia Salvador Escamilla. Seguia als Minyons Escoltes, cada cop amb menys interès i, Scott Mkenzie amb la seva cançó San Francisco, m'oferia una alternativa al garbuix de dretes, esquerres, antifranquistes, policies, els Borbons, els nacionals-falangistes, Catalunya/Espanya o la història dels Països Catalans que farcien les converses familiars i que, sotaveu, s'introduien entre cercles reduits d'escollits entre els companys d'escola o dels escoltes.

El nou curs 1967/68 l'encarava amb nervis doncs, des del meu punt de vista d'aleshores, significava passar de nen al món dels joves, els grans que ja portaven pantalons llargs. Els tres cursos anteriors de batxillerat m'havien resultat relativament fàcils de superar. Jo era un estudiant mediocre perquè no estudiava ni feia deures, en tenia prou, em semblava, amb el que explicaven els professors a classe per només deixar una o dues assignatures penjades pel setembre, mentre que la resta les aprovava el juny amb qualificacions perillosament properes al 5. Així que em sentia davant la prova de foc del quart curs de batxillerat i, sobretot, amb un temor sord i llunyà per la revàlida, un examen compendi del coneixement adquirit durant els primers cursos.

Una de les novetats del nou curs va ser la substitució del professor de Formación del Espíritu Nacional. Fins aleshores havia estat el professor Quintana, un falangista de clixé; alt, atlètic, repentinat enrere amb excés de brillantina i amb un bigotet prim d'estil feixista que ressaltava la funda d'or d'un dels queixals. Però era animós, simpàtic i s'havia integrat força al tarannà encobertament antifrànquista de l'escola. Venia a algunes excursions i ens ensenyava il·lusionat jocs i cançons de les joventuts falangistes de la OJE. La majoria de companys, però, reiem per sota el nas, doncs teníem plena consciència de formar part del cantó dels perdedors de la guerra. Calladament, tots teníem consciència del marc polític en què vivíem. Per això, quan vam tenir la primera classe de FEN amb Higinio Pérez Maldonado, un personatge escanyolit, desmanegat i poca pena, amb ulleres negres de montura i aspecte d'aprenent de secreta de la Brigada Político-Social, ens va caure l'anima als peus. En alguna de les primeres classes, a finals de setembre o principis d'octubre, va sorgir a classe el tema de l'Onze de Setembre i d'algunes corredisses que, any rere any, tenien lloc pels voltants del monument a Rafel de Casanova, amb detencions i ferits, i que es coneixien sempre a través de radio macuto, entre xiuxiuejos, a l'hora del pati o al sortir de classe en colla. En algun moment, ell es ventà d'haver assistit molts anys al monument de Rafael de Casanova.

- Pero a repartir!, deixà anar.

Ho va dir entre rialles, però no va fer riure gens a companys de classe com els Solé Sugranyes o l' Ubach, que, com jo mateix, teníem algun germà més gran que havien sofert alguna vegada les conseqüències dels franquistes o de la policía secreta. Sense anar més lluny, quan jo tenia vuit o nou anys, els Guerrilleros de Cristo Rey, van calar foc al lloc on teníem el cau els Llobatons de l'Agrupament Mare de Déu de Montserrat, al carrer dels Arcs, en l'edifici on es trobà molts anys el Cercle Artístic de Sant Lluc.

A la següent classe, en un d'aquells impulsos irracionals que mai no he controlat, em vaig presentar amb un braçalet de paper al braç amb la creu gamada, a l'estil dels nazis. Quan em preguntà què significava allò, li vaig respondre-li de pla que era per caure-li bé, que segurament li agradaria. Va captar el sarcasme i em va fer fora de classe per la resta del curs. Vaig girar cua en silenci,vaig obrir la porta i vaig sortir deixant la porta oberta. I aleshores va venir el pitjor, el que n'estic convençut que va provocar el seu rencor i ara penso que probablement obsessiu. Una venjança que durà dos anys més i que em va canviat la vida.

Poc després de sortir jo al pati, un per un i en silenci van anar desfilant fins a deu o dotze dels companys, després d'haver-li demanat inútilment de deixar-me tornar a l'aula. En negar-s'hi en rodó, sortiren amenaçant-lo de no tornar a les seves classes fins que jo no fos acceptat de nou. El cacau que es va muntar va ser monumental i, tot i que vaig rebre el meu càstig per part de l'escola, sentia que comptava amb la simpatia de la majoria d'alumnes i de bona part dels professors. D'alguna manera el succés aïllà el mil-homes falangista entre el professorat i el deixà sense diàleg amb els alumnes, més enllà de l'inevitable sobre la doctrina falangista, dins les aules. Al cap d'uns dies, va trobar alguna excusa per fer-me quedar després de classe, em feu restar dret davant la seva cadira on seia escarxofat, per llançar-me la seva amenaça:

- Por lo que de mi dependa, usted no va a pasar de cuarto de bachillerato.

Efectivament, quan ens examinàrem de quart curs a l'Institut Milà i Fontanals, va resultar que els examinadors de FEN eren un tal Sanjosé, falangista d'ulleres de sol amb pinta de jefe dels secretes, i l'abusador, Higinio Pérez Maldonado.

Aquell curs, degut al descobriment de les festes, la colla amb noies i la guitarra no havia prestat gaire atenció als estudis. La conseqüència la vaig trobar als exàmens de juny on vaig fracassar tant rotunda que  el zero de FEN va ser un mal menor entre la pluja de tresos o quatres amb decimals que vaig treure en la majoria d'assignatures. Com que me'n sentia culpable, a casa no vaig comentar res del xoc amb el mestre tites. I així va arribar el primer estiu que no vaig passar sencer a Sant Pere ja que, entre setmana, em quedava sol a Barcelona per anar a les classes de recuperació. El setembre següent, només vaig deixar penjades llatí, FEN i religió. FEN amb un altre zero, naturalment. Com que amb tres de suspeses no podia fer l'examen de revàlida, entre la direcció de l'escola i els pares van acordar que el millor seria que repetís el curs per tal de fer el pas  cap el batxillerat superior, l'any següent, més segur.

I va arribar el juny següent quan només vaig catejar gimnàsia i, altre cop amb un zero, FEN, qualificació atorgada pel tal Sanjosé, però n'estic convençut que a instàncies del meu professoret de FEN. Vaig superar la resta d'assignatures amb qualificacions prou bones per mi, sense arribar a ser allò que s'entén com a bones notes. Vaig passar l'estiu entre Sant Pere i Barcelona, va aparèixer el teatre en la meva vida i em vaig presentar a la repesca de setembre amb l'èxit de deixar suspesa només l'assignatura de FEN, cosa que em va animar a presentar-me a la revalida.

Els exàmens de revalida s'estructuraven en tres grups que contenien les assignatures de ciències en un, en un altre les de lletres, i en un tercer grup, gimnàsia, religió i FEN, conegudes com les "tres maries". I aquest grup és el que ho va fer esclatar tot. En el de ciències vaig treure un 7,5, en el de lletres un 8. Durant el curs transcorregut amb la normalitat avorrida de l'escola, jo tenia quasi oblidat l'incident de l'any anterior amb el "Maldonado". Era el seu segon cognom que, sobretot després de la meva trifurca, li esqueia tant, que li va quedar de malnom. Amb un 7,75 de mitjana entre els dos primers grups, afrontava molt animat el tercer grup. El problema va venir dels 5 pelats en gimnàsia i religió i un estranyíssim -3 (menys 3!!!) de FEN, conseqüència segons els examinadors de "malas actitudes y predisposición durante el exámen". No ho recordo bé, però és probable que fes algun comentari, potser en veu massa alta per clamar la meva dissort. En tot cas, el 2,3 que vaig treure del grup de les "tres maries" era una realitat que feia saltar pels aires la mitjana dels tres grups de la revàlida, doncs aquesta quedava en un humiliant 3,35 de nota final. A casa va ser un daltabaix i a l'escola no sabia com afrontar la situació, doncs més enllà d'evitar que se'n parlés massa, amagava el cap sota l'ala de vergonya, esperant que passés el temporal. Van decidir que jo repetís de nou, matriculat com a lliure i només de revalida.

Vaig iniciar aquell tercer curs de quart amb tant mala gana que, a la primera oportunitat que vaig tenir, em vaig escapar a París, la setmana santa següent, fugint de l'escola i de casa. Pel juny, després d'haver tornat de la meva escapada a París a casa però no a l'escola, els meus germans Xavier i Guillem em van convèncer de presentar-me a l'examen de revàlida, donat que anava per lliure. A l'Institut Milà i Fontanals ja no hi havia la parella de falangistes que m'havien amargat els dos darrers cursos i, finalment vaig aprovar la revàlida amb disset anys acabats de fer. Com que aquell any havia reprès la meva activitat teatral participant en dos muntatges, Tot amb patates dirigit per Mario Gas, i Alícia en Terra de Meravelles dirigit per Josep Anton Codina, el curs següent ja no vaig voler seguir amb els estudis.

EPÍLEG

Cert que dos anys més tard em vaig matricular de cinquè i sisè en una acadèmia nocturna per procurar acabar el batxillerat i que la cosa va anar prou bé com per decidir matricular-me dels dos cursos a l'Institut Montserrat, altra vegada per lliure. El primer examen que vaig abordar va ser el de FEN de cinquè. La contrarietat de veure que a l'aula hi entraven els examinadors Sanjosé i el "Maldonado" em va desanimar del tot. Vaig marxar de classe deixant el meu full en blanc sobre la taula de l'examinador només començar l'examen, recordo que xiulant la cançó de Goldfinger, la nova peli de James Bond, i no vaig acostar-me mai més a cap escola ni institut, com a alumne almenys. Per això en el meu llibre d'escolarització, després de la pàgina on consta la meva revalida aprovada, hi venen dues fulles, les corresponents a cinquè i sisè de batxillerat, on només hi consten les matèries en blanc, sense cap puntuació, i dues grans inicials escrites a mà que ocupen tota la pàgina: NP, que significa "no presentado".

Curs 1967-68 a Canyamars amb el Costa i Llobera, tocant la melòdica amb José Maria de Torres, entre Adolf Martínez, Jordi Farré, al meu darrere, Lluís Antolín i Oriol Mas, tocant la Coca-Cola.
(FOTO de Norbert Pfeiffer, professor, cedida per A. Martínez)