Música del dia: Fanfàrria Maragall - Carles Santos Aquella nit quasi no havia dormit, inquiet per la barreja de nervis, emoció, responsabilitat, curiositat i ganes de saber com acabaria tot. El nostre equip de regidors -Stage Managers segons els crèdits del llibre sobre de les cerimònies olímpiques-, la Cristina Sánchez, la Maria Barahona, en Joan Peris, un altre regidor que lamentablement he oblidat el seu nom, i jo, teníem una gran, diria que immensa, responsabilitat al davant. Probablement la mateixa que, si fa no fa, tenien una vintena més de regidors/es que, repartits entre l’Estadi Olímpic, i altres dos espais des d’on enviarien a l’espai escènic, el propi estadi de Montjuïc, a milers de participants voluntaris a la Cerimònia d’Obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El nostre equip, els del Palau Sant Jordi, teníem la responsabilitat d’acomodar els 9.356 atletes (6.652 homes i 2.704 dones) de 169 comitès nacionals, a les graderies del Palau Sant Jordi, cridar-los quan fos e

Música del lloc: Heart of Gold - Neil Young La cançó sonava entre efluvis de haixix, patxuli, suor i alcohol . Flotava per damunt l'intercanvi d’inútils crits per fer-se entendre, de persones que, dretes en grups o repartides a les taules, bevien, fumaven i estaven disposats a donar la vida per tenir l’oportunitat d'enamorar-se . Almenys és el que em passava pel cos aquella nit de tardor, ventosa i humida, més enllà de la cortina escarlata que ens separava del carrer. Aquella cortina pesava un colló i matava amb eficàcia el fort soroll de la música, de tal manera, que tant l’entrada al local com la sortida es convertien en experiències psicodèliques en si mateixes. No era només el pes físic de la cortina que costava apartar. A la vegada, es rebien un cop de calor humida impregnat d'olors corporals concentrades i una bufetada sonora que podia perfectament sobresaltar per mica que s’anés despistat. La sortida era ben bé a l’inrevés. En deixar enrere la cor

LA PISSARRA "La Pissarra" va ser durant la tardor de 1990 i l'hivern de 1991, un element clau en la vida de Riudebitlles. La tàpia pintada de blanc que segellava les entrades del que havia estat Ca la Paions, al carrer major cantonada amb el carrer de l'estanc, de Riudebitlles, es convertí durant uns mesos i gràcies a l'estupidesa del batlle del moment, Joan Llort, en un punt de llibertat d'expressió, en un joc d'intriga el qual va planar per sobre les converses de cafè, als bars o a les botigues i que, al capdavall va significar la derrota de l'alcalde i la desfeta del seu partit a les següents municipals que tingueren lloc a la primavera. La cosa havia començat a finals d'estiu quan al poble es vivia amb certa incomoditat i preocupació per part del veïnat, la canalització de gas pel mig del carrer Nou, autoritzat per l'ajuntament de manera bastant opaca i d'esquena a diversos sectors de la població, els de més edat, uns quants ecologist

Música del temps: pisos francs: La fera ferotge - Ovidi Montllor A finals de febrer de 1972, els grisos, la polícia espanyola col·loquialment, em van detenir durant una de les "catalunyades", manifestacions convocades boca-orella que tenien lloc pels volts de la plaça Catalunya sense lemes, ni  consignes, ni recorreguts previstos. Simplement, els manifestants clandestins i vianants ens creuàvem mirant-nos de reüll fins que activistes d'alguns partits, tots prohibits meuns els del "movimiento", cridaven un eslògan o picaven de mans, mentre que la resta seguíem l'improvisada consigna. D'aquell dia recordo que es cridava "han matado un compañero" per denunciar la mort d'un treballador del Baix Llobregat per trets dels antidisturbis. En una de les corredisses Rambles avall per fugir dels cops de porra dels grisos, vam girar corrents per Pintor Fortuny amb la noia amb qui sortia, la Irene Antic. Gran error, doncs allí esperaven una colla de secr